Hospitalitat cubana a Sant Petersburg

Un clima més meridional ens va rebent poc a poc i les palmeres formen una desfilada tropical a banda i banda de la carretera. Podem sentir una brisa a mar no molt lluny de nosaltres que ens fa aclucar els ulls i, aleshores, imaginar el sol pondre’s rere la línia infinita del Golf. Els pelicans baten les seves immenses ales a ras de l’aigua, sense fregar ni un instant el mar. Les ones es mouen en la nostra ment al ritme d’una vella hamaca i percebem cases de colors vora el mar que desprenen olor a fusta envellida. Florida ens ha donat la benvinguda unes milles enrere i seguim vorejant la costa amb sabor a mar.

Extra: visitors centers o museus?

Mai havia estat un hàbit arribar a un destí i dirigir-nos de cap a un punt d’informació. Ens bellugàvem amb la guia estudiada sota el braç i ens limitàvem a bellugar-nos per “la zona turística” seguint al peu de la lletra els punts d’interès. Al llarg dels mesos però havíem hagut de fer ús dels serveis que oferien els centres de visitants per esbrinar carreteres que semblaven amagar-se entre les línies del mapa, trobar informació local que les guies qualificaven com a “no essencial” i deixar-nos aconsellar sobre les condicions climatològiques quan internet es declarava amb vaga. I així, vam acabar descobrint un món de museus ocults entre les parets dels visitors centers.

Ruta cap a l'est, un xic més a prop de casa

Ens allunyàvem de l’oest del país a un ritme vertiginós. El país era massa gran i sentíem que mai hi havia prou temps. Miràvem el mapa i aquella línia que un dia ens va atansar a l’Àrtic ja era molt lluny de nosaltres. Lluny havien quedat aquells dies sobre la costa pacífica i, encara més lluny, aquell mes de juny d’incomptables quilòmetres entre pins i pins. Els mesos havien passat més ràpid del que ens adonàvem i ara cada milla ens apropava més a la fi d’aquesta aventura.

On el desert és un tresor d'or blanc

Som al sud-oest del país i la calor que entra per les finestres fa olor a un Mèxic que ens fa vacil·lar el volant. La ràdio llatina ens acompanya amb un interlocutor que s’anomena Joselito i aquest matí sembla estar d’allò més animat. Agraïm sentir una mica de música llatina o, si més no, una llengua familiar. L’humor del Joselito ens contagia poc a poc i la distància que ens queda fins al pròxim destí se’ns fa més curta. New Mexico és un estat d’influència espanyola i, a més de veure-ho reflectit sobre el caràcter sureny de la gent, es plasma en l’arquitectura. Les cases de tova però queden ràpidament en un segon pla a mesura que ens endinsem en un nou paratge; un desert d’or blanc.

Petrificats en el temps

És dissabte i de bon hora seguim matinant fidels a un despertador que sona cada matí recordant-nos el molt que ens queda per fer. Els dies passen més ràpid quan fem la vista enrere i ens adonem del molt que fa des d’aquell dia. El comptaquilòmetres s’encén refrescant-nos en la memòria les hores passades sobre la carretera. Cada segon que passa ja forma part del passat i anem caminant sobre la línia del temps deixant enrere un camí pel qual no podrem tornar. Els pensaments floten dins la cabina quan arribem a un indret molt especial. Avui podrem tocar el passat.

Petjades d'un passat

Allà on la frontera de Colorado sembla tornar-se a apropar a l’oest del país, les muntanyes de pedra van perdent alçada i retrobem la planúria. La terra sembla obrir-se de nou sota els nostres peus i sobre les esplanades s’estenen arbustos i pins que cobreixen de verd el canyó. No som els primers a arribar. Els indis anasazi han passat per aquí segles enrere. Ara ja no queda ànima dels ancestres que un dia van habitar aquestes inhòspites terres. Baixem la mirada dins del canyó i les veus que ens arriben a través del vent són les dels murs de construccions enclavades en la roca i en el temps.

Entre mil roques

Ens allunyàvem lentament de l’oest del país i re-empreníem ruta per sobre dels dos mil metres. Les temperatures eren aquesta vegada un xic més baixes que quan havíem passat de llarg el mes d’octubre. Aleshores, els cartells de shutdown havien substituït els de benvinguda i les tanques dels parcs reposaven passivament tancades. No havia quedat ni una ànima i, no obstant, els rajos de sol convidaven a perdre’s entre el grup de parcs que s’apilonaven sobre Utah. Ara però les portes tornaven a estar obertes de bat a bat i avançàvem amb un aire més fresc entre mil roques.

Quan la màgia traspassa la realitat

La nit cau ràpid. La foscor apaga el cel cada vegada més puntual i les estrelles formen un bonic estampat que observem amb silenci des del llit. Estem estirats de panxa amunt, i el requadre que perfora el sostre, ens regala una altra nit d’estels. Lentament, anem descobrint noves estrelles que en un primer instant no havíem apercebut. Sembla que a cada segon una nova llumeta s’encengui allà dalt. Algunes brillen suaument i d’altres amb més intensitat. Tan debò la finestra fos més gran i poguéssim atrapar amb la mirada el cel amb la seva plenitud. Absents del que ocorre, l’enyorança es va filtrant discretament per la finestra que segueix oberta, fins que ja és massa tard i aconsegueix acariciar-nos el cor. Estem lluny. El cel però aquesta nit està màgicament il·luminat i acluquem els ulls sota la mirada de les llumetes guardianes. Demà serà un altre dia.

El gran canyó

Amb aquests mesos d’aventura havíem descobert tot tipus de canyons. Canyons de roca, canyons de fang, canyons tenyits de diversos colors i canyons petits però que presumien de modèstia. El canyó al qual ara ens apropàvem era gran. Molt gran. Tan gran com sona la paraula gran. El Gran Canyó.

Transcorre al llarg de 450 quilòmetres, té 15 quilòmetres d’amplada i una esquerda de 1.600 metres de profunditat deixa entreveure un dels grans escultors d’aquesta erosió, el riu Colorado. D’aquí l’origen del seu nom; gran.

Viva Las Vegas!

No havíem nascut als anys seixanta però aquella cançó de l’Elvis Presley havia fet història. L’havíem taral·lejat cada vegada que parlàvem de Las Vegas i ara era ja inevitable cantar el mític refrany conforme avançàvem enmig d’un desert. La capital mundial de l’entreteniment ens obria pas enmig d’un enorme tràfic i, mentre fèiem cua, miràvem bocabadats els edificis-rèplica que s’apilonaven en una única avinguda, Las Vegas.

En una vall de monòlits

Circumdàvem la Serra Nevada i conforme avançàvem assimilàvem el fred i un hivern que arribava massa puntual. Els enormes sequoies probablement seguirien en aquell bosc encantat per altres milers anys. Encara allà. Testimonis de tot el que succeiria als seus peus i formant part d’un temps que transcorria més a poc a poc per ells. Nosaltres, en canvi, esbufegàvem aprofitant al màxim cada minut que ens aproximava a la fi d’aquesta aventura.

Els gegants de la Terra

La furgo avança pas a pas, el silenci va envaint el camí i la soledat torna a acariciar-nos lentament. Aparentment, sembla que res es mou. La carretera s’estreny i es va perdent en l’ombra d’un bosc que comença a perdre el seu fullatge. Una sensació estranya ens acapara i els arbres murmuren al nostre pas. El sol intenta colar-se entre les branques i quan mirem al cel la grandesa ens envolta sobtadament. El món ha crescut en algun moment i ens trobem miniaturitzats enmig d’un territori desconegut.

Extra: Halloween

Des de mitjans d’estiu que havíem començat a veure carabasses i disfresses omplint els aparadors dels centres comercials. Sobtava entrar als magatzems amb màniga curta i veure fulles de tardor decorant el passadís de Halloween. Espelmes taronges, calaveres decorant centres de taula i carabasses amb un somriure malèfic ocupaven una desena de prestatgeries on la gent ja començava a tafanejar. Encara quedava molt per la nit de Tots Sants però semblava que ningú volia esperar fins al darrer moment.

El que els mormons van veure

Aquelles branques estranyament formades no eren més que la icona característica del parc. Lluny del nostre saber sobre religió, per alguna raó se’ls havia anomenat Joshua. Aquest era també el nom d’aquell nen asiàtic que havíem acomiadat tan sols feia unes hores. És clar, que per nosaltres, allò no era més que una coincidència. Més tard, vam comprendre perquè els arbres s’anomenaven Joshua i perquè en Joshua es deia Joshua.

La costa californiana

Res es movia al nostre voltant. Les hores anaven passant lentament i seguíem asseguts, amb un peu al accelerador i la mirada endavant. El volant seguia amb la mateixa posició en la quina havíem arrencat. I la ràdio era inservible des de ja feia un centenar de milles. Les cançons es repetien una i altra vegada com un cercle viciós i tornàvem a desconnectar la clau USB. Llegir en veu alta acabava per esgotar-nos i, altra vegada, tornàvem a avançar amb silenci.

Volta cap al Pacífic

Com atrets per la brisa del Pacífic, tornàvem enrere per retrobar la costa i, amb ella, el sol. En els darrers dies havíem començat a girar la rodeta de la calefacció un tant contrariats per l’entorn que ens envoltava. Però a dir veritat, aquelles terres àrides duien amb elles nits fresques que ens feien agafar el llit més d’hora del que volíem. On havien quedat aquells dies llargs en els que el sol semblava no pondre’s? Lluny. Lluny de les nostres ments i lluny en algun punt del mapa que ara ja quedava unes pàgines enrere.

Una llegenda i una pinzellada d’història

Seguíem dibuixant una línia cap a l’est que encara no ens duria a casa. La ruta que es traçava sobre el mapa era un bumerang que ens tornaria de volta cap al Pacífic. Encara no era el moment. Al darrere, la roba encara feia olor a fum d’aquelles nits al voltant del foc amb el Dewaine i el seu nét al Grand Teton. Quantes històries ens havia explicat aquell avi... En els seus ulls envellits s’hi reflectia la soledat i la il·lusió d’un demà. Aquell matí assolellat la seva càmera a carret de trenta-cinc mil·límetres va capturar aquell comiat i, amb la seva benedicció, partíem rumb cap a un nou destí per seguir el nostre viatge.

Els sentits de la Terra

Les expectatives van quedar ofegades en un got d’aigua. La espera jugava a fer-nos un sortit d’idees de que passaria aquesta vegada. Apostàvem des d’un pastor alemany, aquesta vegada menys dòcil, a una retenció per un grapat d’alls que havíem amagat astutament al congelador.  La cua s’anava dividint amb files i no ens decidíem per la fila “afortunada”. La indecisió va jugar el seu rol i ens preguntàvem per què carai no havíem triat l’altra fila. Massa tard. El dispositiu de càmeres hauria detectat un vehicle de matrícula “no reconeguda” i allò ens podia jugar una mala passada. Valia més quedar-se quiet i esperar. Per fi, el cotxe del davant avançava cautelosament i arribava el nostre torn. Els passaports van estendre’s per la finestra però la mirada de l’agent seguia clavada a la matrícula. Una estudiada resposta va aclarir de com de lluny veníem i la barrera es va obrir com per art de màgia.

Bye-bye, au revoir Canadà

El temps passava ràpid. Havíem arribat un dilluns de març i el que semblava que encara era hivern era tot just l’inici de la primavera. Encara no havíem aconseguit treure’ns els anoracs de sobre i el termòmetre seguia marcant temperatures sota zero. “Perquè heu hagut de marxar amb aquest fred?”, aquesta era la pregunta que es repetia als missatges de text i, en nits en que les mantes minvaven, venia a la nostra ment. D’allò ja feia mig any i en aquell temps havíem passat per una diversitat d’emocions aleshores desconegudes. Com Hansel i Gretel havíem anat traçant el camí que deixàvem rere les nostres petjades amb la esperança de poder tornar-hi algun dia.

El desert més petit del món

Lentament ens havíem anat allunyant d’Alaska i ja en altres terres reflexionàvem sobre els dies passats. No havia estat als nostres plans. Anar-hi significava allargar el viatge i, ni aleshores ni ara, teníem clar on seríem avui. L’anhel viatger ens atrapava a la ruta i preferíem no pensar en els dies que s’anaven escolant com sorra entre els dits. A cada pas sentíem que els peus es fonien en un bany de dunes que ens culminaven el camí. Aquell nou lloc era el desert més petit del món.

Un cel blanc

Aquesta vegada entrellaçàvem els nusos enèrgicament i sota el nas un somriure es dibuixava de forma incontrolable. Era inexplicable com un parell de botes ens podien donar tanta vitalitat. En aquells segons en que anàvem rumiant on arribaríem, cenyíem cada vegada més els cordills inconscientment. L’èxtasi començava a apropiar-se dels nostres peus i el somriure s’estenia irrefutablement sobre el rostre.

El sud d'Alaska

La neu havia tenyit de blanc el paisatge, els huskys tiraven dels trineus i les caputxes d’esquimals s’entreveien entre cabanyes de fusta. No es tractava de cap revista, ni d’un llibre de viatges, ni d’un documental. La nostra imaginació havia començat a fer de les seves i a aquestes alçades frenar-li els peus era ja impossible. Podíem haver tancat aquell llibre bruscament i mirar resignats la tapa que havia dibuixat la nostra ment entremaliada. Aquell esbós havia quedat entre totes aquelles fulles d’un perfecte hivern. Però era agost i Alaska lluïa un altre color.

On s'acaba la línia

“... i aquí és on arribarem”, em deia al mateix temps que posava el dit sobre el mapa i els seus ulls es perdien en aquella línia que desembocava a l’oceà. Els dos sabíem que allà no hi havia res. Res més que cases enllaunades i oxidades i petroli. Molt petroli. La resta, era la terra estenent-se més enllà dels nostres ulls fins perdre’s a l’àrtic. El sol regnava ímpetu les vint-i-quatres hores del dia i la pell es debilitava sota tantes hores de sol. Era el punt més nòrdic del continent al qual podíem arribar per carretera i, com una d’aquelles obstinacions viatgeres, ens havíem proposat arribar-hi. La meta no era més que un simple objectiu. El camí fins a ella era el premi d’aquella tossuderia.

De com n'és de bella la Terra

Quan vam planificar aquest viatge, la primera paraula que apareixia a la llista era “botes”. Era difícil oblidar-se-les per aquestes ànimes que sempre trobaven una carícia de pau a les muntanyes. Quants divendres preparant la motxilla i treien les sabates de la caixa per fer-les ballar llargues hores sobre la terra, la roca i els rius. Ja no importava ni el temps ni l’espai. Només es tractava de ficar un peu davant de l’altre i deixar els ulls gaudir. Quins records i quan enyoràvem aquells camins que ens duien al nostre món.

Ruta cap a l'oest, un paisatge canviant

Feia tres mesos que havíem aterrat a Amèrica quan començàvem a traçar una línia cap a l’oest que ens marcava una nova etapa del trajecte. Ens esperaven nous horitzons, noves cultures i nous rostres que aniríem descobrint a cada quilòmetre i que aniríem deixant enrere amb el pas dels dies. Ens posàvem còmodes al seient, amb un extens repertori de música per cobrir aquelles hores sense ràdio-freqüència, i amb la càmera amb mà per captar aquells mil de quilòmetres de carretera en els que tan sols la natura regnava el nostre voltant.

Apadrinats per quebequesos

Hi ha qui creu amb el destí, en que les coses que ens passen venen a nosaltres per alguna raó. Venen i se’n van. A vegades per tornar, a vegades no. Són moments que queden impresos en alguna fulla del llibre esperant amb la punta doblegada. I al final de la història, un busca totes aquelles pàgines plegades que li han donat al llibre més volum. Ara tornàvem a fer un plec en alguna fulla d’aquesta història i buscàvem alguna paraula més que “gràcies” per agrair la hospitalitat i l’ajuda que ens va trobar una tarda assolellada de juny.

Tornem a Canadà

Enrere deixàvem dos mesos de travessia per Estats Units. Sortíem de la frontera amb plena llibertat contràriament de quan vam entrar. New York, la capital, els camps de batalla, els amish, Chicago, quedaven ja unes milles enrere i poc a poc anàvem abandonant la primavera que s’havia aixecat alguns dies freda i altres més càlida. Ara entràvem per la frontera canadenca amb una cua de sis carrils i un parell d’agents que es limitarien a preguntar d’on veníem. Repreníem novament la ruta per Canadà i les milles tornaven a ser quilòmetres.

Aquesta vegada a Chicago

Havien passat quatre anys des d’aquell comiat en que ambdues parts sabíem que probablement no ens tornaríem a veure. Era un d’aquells moments en que un prefereix dir “fins aviat” enlloc d’“adéu”. Però a qui li agrada dir adéu? Aquell comiat havia quedat ofegat dins nostre i només deixava pas a una sola pregunta: “Per què no ens havíem topat abans?”. Obra del destí o no, el cert era que en algun instant del temps ens tornaríem a retrobar i aquesta vegada no seria a Andorra sinó a Chicago.

Territori amish

Era una tarda d’aquelles en que un es sent tan feixuc que ni la motivació per llegir la guia sortia del seu amagatall. El polze es passejava amunt i avall acariciant les fulles lentament sense parar atenció al text ni a les explicacions. Les imatges desfilaven sota les parpelles que es passejaven gandules sobre les pàgines com si d’un còmic es tractés. Era gratificant obrir la guia i pensar que totes aquelles imatges anaven cobrant vida durant el camí. Poc a poc, s’havien apoderat de nosaltres i una espècie d’energia ens movia irrefrenablement cap a elles. Era un simple quadre, al peu de pàgina, amb una fotografia en miniatura on hi apareixia una parella que semblava venir d’un altre temps i al cap damunt hi deia: “Amish”.

La capital, Washington DC

Conforme avançaven els dies anàvem trobant el bon temps i la calor. Estàvem contents d’haver perdut l’hivern durant el camí però ara havíem de començar a lluitar contra una calor que s’instal·lava còmodament dins la furgo i ens feia treure els pijames d’estiu a primers de maig. Ben mirat, preferíem allò que les piles de mantes que en més d’una nit havien estat, tot i així, insuficients. Ara podíem passejar sota els rajos de sol, que al contrari de l’hivern, ens deixaven fer tantes fotos com volíem sense que les mans es quedessin petrificades a causa del fred. Potser, per aquesta raó, ens vam embarcar en un mar de fotos quan vam arribar a Washington DC. O potser, perquè la capital era un dels altres indrets que marcaríem com a “preferits” en la nostra llista de metròpolis.

Atrapant l'equador dels Estats Units

Tan sols feia unes hores que l’avió s’havia enlairat camí a Andorra. Tornàvem a estar sols i lluny quedava encara el dia en que hauríem de comprar els bitllets de tornada. Avançàvem sense mirar el calendari més que en moments com aquells en que “casa” quedava ja tan lluny de nosaltres. La carretera ens esperava altra vegada i la ràdio seguia amb silenci després de la seva partida. L’enyorança ens atrapava de nou com el cant de les sirenes i New York anava quedant enrere. Avançàvem cap a l’equador d’Estats Units en un dia assolellat de maig.

Una sorpresa (in)esperada

Entre el munt de llibres i paperassa que omplien la furgo, dúiem com un tresor amb nosaltres unes entrades pel musical “The Lion King”. I diem com un tresor perquè des d’aleshores hem dut gravat a la nostra ment el moment en que el petit de la casa es va atansar a nosaltres, amb les seves mans menudes i la mirada innocent i ens va deixar caure damunt dels palmells un sobre. Ni ell, ni una part de nosaltres es podia imaginar que en aquell sobre no només hi havia unes entrades sinó una sorpresa (in)esperada.

L'evasió de la ment

No quedava gaire lluny una tarda de febrer quan miràvem algunes fotografies de Boston. El caliu de la llar de foc ens envoltava com una manta de llana, els bocins de torró dels nostres dies per Chamonix anaven desapareixen lentament de la bosseta i l’índex anava passant fulla en aquell àlbum. Amb qüestió de segons, enteníem que aquella il·lusió ja formava part del passat que havíem traçat i ara avançàvem per la interestatal 93 sota un cel clar i uns graus més positius que aquells dies de febrer. La primavera havia vençut el cruel hivern i l’agulla del termòmetre pujava alegrament després de tanta penitència.

Una benvinguda amb un punt amarg

“Stop in this line”. Aquesta era la primera indicació que ens donava la benvinguda als Estats Units. Bé, dir “benvinguda” potser és una mica exagerat tenint en compte els esdeveniments que quedaven per ocórrer. Entrar a Estats Units no era fàcil i d’això n’havíem estat conscients quan vam agafar l’avió divuit dies enrere. Entrar per via terrestre i amb un vehicle andorrà, era tot un desafiament.

Mar i platja, pluja i neu

Havíem deixat enrere Nova Scotia i amb ella les cançons irlandeses que durant uns dies ens havien acompanyat per la carretera. La radio deixava pas a la música comercial i la folklòrica es perdia a cada quilòmetre que avançàvem cap a New Brunswick. Estàvem decidits a veure balenes.

La badia de Fundy que ara vorejàvem era un ball d’ones que cada dia introduïen i expulsaven més de cent billons de tones d’aigua. Una quantitat equivalent a la de tots els rius del món. Sí, les nostres ments tampoc van arribar a imaginar quin munt d’aigua significava allò. Però resultava realment captivador imaginar-s’ho i clavar la vista a la mar per entendre-ho. L’aigua es movia sincronitzada amb las marees oceàniques i el va-i-ve natural de l’aigua es corresponia exactament amb el ritme de les marees atlàntiques. Tot un fenomen que, a més de dibuixar amb el seu fort onatge una costa escarpada, alimentava a diferents especies de balenes que seguíem buscant a través dels prismàtics.

Farewell to Nova Scotia

A primera hora del matí ens plantàvem a les oficines dels transbordadors amb les quines havien estat les nostres companyes de viatge durant tres setmanes. Contràriament del que havíem pensat quan vam deixar la furgo a Bèlgica, hi havia més gent que també havia enviat la seva “casa rodant” al Nou Món. El grup d’alemanys que seien al nostre costat des de feia una estona, ens anaven esquitxant amb alguna pregunta de tant en quan i, quan no, tornaven a les seves històries deixant de banda aquella parella que segurament no entendrien ni un bocí d’alemany. Lluny d’aquella conversa que flotava al nostre voltant, els nostres pensaments estaven immersos en una altra dimensió que segurament ells tampoc arribarien a entendre. Probablement fos allò el que els tenia tan intrigats; aquella jovenalla que venia d’un indret tan petit per conèixer un món tan gran.

Una experiència amb motxilla

Ens trobàvem travessant el port dins d’un taxi i dues motxilles. El taxista anava xerrant amb àrab amb el copilot mentre el comptador començava a sumar els primers euros. La idea de fer dit fins al centre s’havia esfumat en veure que el trànsit al port era gairebé nul i que finalment hauríem d’optar per una altra alternativa. La furgo ja havia quedat enrere i ara ens miràvem pensant com de ràpid havia passat aquell matí. A partir d’aquell moment iniciàvem una nova etapa com a motxillers amb la quina havíem rumiat tantes vegades recórrer món.  Amb quatre duros pelats, pagàvem el taxista mentre buidava un maleter tan gran per dues motxilles tan petites. Les botes de muntanya trepitjaven ara quitrà i el fred ens picava la cara a les dotze del migdia. Començava a nevar i els dits s’entumien una altra vegada.

Camí a l’oceà

Enrere quedava ja un altre país a la nostra llista i poc a poc s’atansava el dia en que ens hauríem d’acomiadar de la furgo durant unes setmanes. En el fons començàvem a sentir que ja era part de nosaltres i la idea de deixar-la a port ens amoïnava. S’havia anat convertint en la nostra petita casa i la mimàvem dia sí dia també. Els tres érem conscients que s’atansava el moment en que ens hauríem de separar per creuar l’oceà que tant havíem anhelat. Ella, igual que nosaltres, esperava espantada el moment en que ens hauríem d’acomiadar, el moment en que la carregarien a bord i aquell vaixell enorme comencés a aixecar l’àncora per partir cap a l’oceà.

Al cor de la selva

Amb un tres i no res havíem creuat la frontera alemanya sense donar-nos compte. Havíem preparat tota la documentació de la furgo, passaports... però aquesta vegada no hi havia cap policia encuriosit que ens volgués aturar. Més aviat, aquella frontera estava buida d’ànimes. L’únic que semblava perviure era el ferro oxidat que mantenia de peu la duana mentre la nostra furgo viatgera avançava alegrement. Segurament deuria recordar els temps en els que els italians la van enviar aquí per camperitzar-la. El que no sabia és que algun dia tornaria a passar per aquí en mans d’uns petits andorrans que la farien rodar quilòmetres i milles. Història a part, ara ens dirigíem tots tres cap a la Selva Negra per la N500 amb l’afany de creuar el cor de la selva. Feia estona que havíem vist ramats de pins i pins i neu reposant sobre els camps, quan ara miràvem endavant i la imatge es tornava a repetir. Allò era la Selva Negra. Una font inacabable de pins que s’estenien a l’horitzó i s’aturaven a la carretera per deixar pas al quitrà i, als camions i camions que ara passaven carregats de troncs que ja havien deixat de formar part del paisatge. I és que la majoria de cases eren fetes de fusta i tenien un teulat independent on cobrir la llenya per fer foc. El fum que sortia per aquelles xemeneies només feia que dur-nos bons records i ens preguntàvem quan de temps passaria fins tornar a sentir aquell caliu que ens havia donat el foc tantes vegades.

Traginant pel país de la xocolata

Havien passat unes hores des d’aquell amarg comiat quan ens dirigíem cap a Suïssa. A l’ambient encara flotava una estranya barreja de malenconia i d’alegria per aquells moments que ara ja formaven part del passat. Avançàvem novament en silenci, amb la consciencia indesitjada de que aquell sentiment tornaria a retrobar-nos en algun moment de la ruta. Fins que el silenci es va esquinçar amb la diària frase de “hauríem de començar a buscar un lloc on passar la nit”. Els dies eren curts i només ens cabia la possibilitat de passar les hores amb un té i una sèrie americana amb la quina ens havíem començat a familiaritzar. Res millor que allò per afrontar quatre dies de descomposicions i de refredat que farien apreciar aquella tassa de té amb mel les hores a venir. A penes feia un mes que havíem arrencat el motor que ara obríem resignats la primera i última caixa de Fortasec. Qui hauria pensat que la necessitaríem tan d’hora? El menjar “basura”, les salses, els donuts i tot allò havien d’atacar el nostre estomac a Amèrica i no pas aquí! I és que en moments així és quan un es dóna compte que si alguna cosa ha de passar tant és que tinguis la cartera farcida de bitllets o buida, que estiguis a casa refugiat del món com que estiguis enmig d’un desert. El cert, és que si alguna cosa ha de passar, passarà. Després de tot, allò no era tan greu. Aquells dies no van anar més enllà d’un mal d’estomac i desenes de cleenex que s’acumulaven a la paperera. Però al cap i a la fi, era molt millor estar malalt a la furgo que no pas aquells dies que viatjaríem amb motxilla. L’11 de març començava a estar a prop i encara ens quedaven uns quilòmetres a fer abans d’embarcar la furgo.

Una promesa complida

Dos anys enrere vam fer una promesa a dues persones que ens van ensenyar alguna cosa més que el teorema de Pitàgores i balanços comptables. Tots aquells llibres i apunts havien quedat enrere i  havia començat a créixer un lligam que certament havia nascut feia molt de temps. Van ser uns anys d’entranyables trobades i de moments que venen ara a les nostres ments esbossant un somriure. Aquell 16 de juny ens acomiadàvem amb la promesa que algun dia ens tornaríem a veure i que aquest dia no seria molt llunyà.

Els Alps; fred i gel

Quilòmetre a quilòmetre ens anàvem apropant novament a la frontera francesa creuant la vall italiana d’Aosta. Els castells coronaven els pobles, la neu tornava a adornar el paisatge i la temperatura anava baixant de mica en mica. La furgo, ella, s’anava fent petita sota els Alps que anaven creixent desmesuradament conforme avançàvem. Aquelles muntanyes que s’estenien al llarg d’hectàrees i hectàrees contenien el pic més alt d’Europa occidental, el Mont Blanc (4807 m). El cim somiat per tants excursionistes i que nosaltres ens acontentàvem de contemplar-lo tot estirant la barbeta.

Amb la barbeta aixecada els nostres peus recorrien la acollidora Courmayeur. I diem “acollidora” perquè ens va recordar la nostra estimada Andorra. Els esquiadors passejaven amb l’equip d’esquiar, les botigues llogaven material d’esquí, les casetes de fusta oferien productes típics i casolans i els carrerons empedrats lluïen encara les llums de Nadal. A aquella hora, les tavernes desprenien olors que obrien la gana el que ens va fer recordar que era hora de sopar i descansar. Aquella nit sota la mirada del Montblanc i el fred que feia apreciar les mantes, va donar pas l’endemà a un dia tapat i núvol que va esquerdar aquella panoràmica dels Alps que teníem gravada en les nostres ments. La natura és capritxosa i semblava disposada a estar-ho els dies a venir.

Benvenuti a Italia!

Així trepitjàvem territori italià. El clima, el paisatge, els carrers, les cases i la gent indicaven que érem a Itàlia, no hi havia dubte.

Els matins ens rebien generosament amb uns 5º de mitja dins la furgo (una bona temperatura si comparàvem amb les primeres nits). Tot i que treure un peu de sota les mantes per encendre la calefacció continuava sent tot un repte de bon matí... La brisa del mar que ens acompanyava per la costa ens acariciava fresca a qualsevol hora del dia. I els rajos de sol anaven caient sobre nostre provocant aquella sensació que impulsa a un a tancar els ulls per sentir aquella agradable escalfor sobre el rostre. Les cases de colors pastels s’anaven apilonant l’una rere l’altra i mentre avançàvem sobre la costa els carrers s’estrenyien irrefrenablement. Però en el bell mig d’aquest quadre, Itàlia estava bruta. Les llaunes morien oxidades a la vora de les carreteres, les escombraries visitaven ruïnes mil·lenàries que havien mort en l’oblit i els monuments tenien un aire trist enmig de masses de turistes. “Venecia en Peligro” era el nom d’una de les fundacions que intentava restaurar els monuments, els edificis i les obres d’art que el govern havia decidit no poder fer-se’n càrrec. I nosaltres que ens pensàvem que a 1,75€/litre que pagàvem el gasoil contribuiríem a alguna cosa positiva... Sí, la guia no s’equivocava, aquí era on Ia benzina era de les més cares d’Europa. I els autors d’aquest blog us podem assegurar que apuràvem la benzina fins trobar el preu més econòmic que amb una mica de sort pagàvem a 1,62€/litre. Després d’això tampoc era d’estranyar veure els conductors més temeraris que havíem trobat fins al moment. És clar que encara quedava molt de camí per endavant però entre tantíiiisims “controlo electronito de la velocità” era realment paradoxal veure aquells avançaments en doble línia contínua fer-se d’aquella manera tan natural.

Andorra més petita que Mònaco?

Diríem que aquesta va ser la pregunta d’un encuriosit policia que va decidir aturar-nos tan sols tres dies després de deixar enrere la frontera andorrana. Enmig d’un Mònaco sumptuós, ordenat i redundant d’elegància on buscàvem un lloc on donar descans a la furgo, la nostra diminuta matrícula anava guinyant l’ullet a les autoritats ocasionant el primer "alto". "C’est qu’une simple inspection, ne vous inquiétez pas" (és una simple inspecció, no cal que us amoïneu). Més que una inspecció allò va ser un interrogatori de preguntes sobre la nostra vall; si s’hi podia circular lliurement, si es feia un control de mercaderies al creuar la frontera, com ens deien als habitants d’Andorra... Però la decepció va arribar quan va saber que la seva Mònaco era bastant més petita que Andorra. Tot i que més aviat diríem que allò va ser tota una afirmació que el va incitar a visitar Andorra algun dia. Sense més preguntes que les típiques formalitats de paperassa, el motor va tornar a encendre’s.

Tartiflette i xarop d'auró

Quan vam decidir emprendre aquesta aventura ens demanàvem si tot plegat seria una bogeria. Una d’aquelles coses que amb un se li acut i que sense transcórrer ni un segon autodestrueix deduint que és una ximpleria. Sí, la nostra decisió es va basar en molts pensaments ximples que han donat vida a aquesta idea tan agosarada. Sempre ens havíem preguntat quantes serien les persones que feien una parada en aquests segons de bogeria i la veritat és que ens vam sorprendre de veure que hi ha milers de persones que somien el mateix que tu i que d’una manera o d’una altra aconsegueixen fer realitat els seus somnis.

El Jean-Jack i la Chantal són una mignone parella, com dirien els francesos, que a principis del 2012 van decidir creuar l’Atlàntic per recórrer tota Amèrica amb una furgoneta equipada per ells mateixos (molt ben aconseguida per cert!). Són d’aquest tipus de persones que quan comencen a explicar les seves vivències t’enriqueixen de savis consells que li donen valor al teu equipatge. D’aquelles persones difícils de trobar avui dia pel món que estan disposats a ajudar-te a canvi de res i que a més a més t’obren les portes de casa seva amb una hospitalitat sorprenent. 

Cauen espurnetes

“Corre! Corre! Has agafat allò que t’he deixat a la taula? I les mantes? El banyador? Que fem amb allò? Ens ho enduem?” Entretant sembla que el temps no resistirà molt més i una veueta preocupada cau sobre nostre amb un “està començant a caure espurnetes...”. 

Podia haver estat un dia abans o aquell mateix matí però la neu no havia de caure en aquell moment. Aquell era el nostre moment, el moment en el que havíem de marxar i el temps semblava disposat a aguantar perquè arranquéssim. Era com si el pensament de totes aquelles persones que en certa manera també estaven esperant  la nostra partida, s’hagués concentrat aquell matí mirant de reüll aquell cel emboirat. Diuen que la neu que va caure aquell dia no s’havia vist en anys. I potser aquella nevada que ja havíem deixat enrere era l’indici d’una nova etapa per nosaltres.

Ningú va dir que el comiat seria fàcil. Les primeres hores d’aquesta aventura  van iniciar amb un solemne silenci on els dos ens hi havíem perdut. Simplement érem dues persones mirant endavant i dues mans que s’aferraven amb força. Avui a Sestri Levanti, vora la Riviera di Levante d’Itàlia, hem tornat a veure la neu caient damunt dels florits “mimosas”. Que per molt que sembli contradictori donen un toc estiuenc a la costa. Després de 6 dies, a més de 1000km de casa, i un mar de llàgrimes que ens separen dels éssers estimats, tornen a caure espurnetes.

Moltes gràcies a tots pels vostres ànims!

Us trobarem molt a faltar.

Una porta que es tanca... i una altra que s’obra

“Et deixo el plaer de tancar la porta, una porta que es tanca...” em diu ell amb un fil de veu en el que puc entreveure un nostàlgic adéu a aquell apartament; la nostra petita però entranyable llar. La meva resposta només podia ser “i una altra que s’obra”.

L’apartament s’havia anat despullant de mica en mica i amb la seva nuesa ens intentava seduir més d’una vegada. Però aquesta seducció no ha anat més enllà d’un estrany sentiment de malenconia. Ara, ens anem atansant lenta i discretament cap a ella. Una porta robusta i colossal que imposen a tot el qui passa per davant. Nosaltres ens hem aturat als seus peus, embadalits per la seva magnitud, col·loquem els nostres ulls i nas a través de la fina línea de llum que s’escapa i com uns marrecs ens quedem bocabadats somiant amb el que hi haurà al seu darrere. La curiositat creix desmesuradament i els nervis van florint de forma incontrolable. Queda escollir l’equipatge tot i que ja duc el més imprescindible, el meu company de viatge.

Les ales que volien volar

L'aventura ja havia cobrat vida uns mesos abans de transmetre-ho als més propers. Incontables hores imaginant com d'extraordinari seria aquest viatge. Tot allò que aprendríem i ens enriquiria. Ocupant les nostres ments fent crèixer aquesta idea, buscant informació incontrolablement. Com més llegiem i més trobàvem, més eren d'irrefrenables les ales que volien volar.

Les nits en que arribava la calma i la foscor, ens miràvem i sorgien els neguits i les pors. Havia arribat el moment de dir-ho a la família. Fins aquell moment el projecte havia estat com aquell nen que una mare duu al seu ventre les primeres setmanes. Havia estat íntim. Però l'entusiasme de voler compartir-ho amb tothom no es podia amagar més. Ho teníem clar, volíem volar.

Des d'aquell moment, el compte enrere va començar. Cada dia que passa és un dia menys per la nostra partida i un dia més en que preparem les nostres ales perquè puguin volar.

Al nostre calendari tenim encerclat el gran dia: el 6 de febrer de 2013!