diumenge, 7 d’abril de 2013

Camí a l’oceà

Enrere quedava ja un altre país a la nostra llista i poc a poc s’atansava el dia en que ens hauríem d’acomiadar de la furgo durant unes setmanes. En el fons començàvem a sentir que ja era part de nosaltres i la idea de deixar-la a port ens amoïnava. S’havia anat convertint en la nostra petita casa i la mimàvem dia sí dia també. Els tres érem conscients que s’atansava el moment en que ens hauríem de separar per creuar l’oceà que tant havíem anhelat. Ella, igual que nosaltres, esperava espantada el moment en que ens hauríem d’acomiadar, el moment en que la carregarien a bord i aquell vaixell enorme comencés a aixecar l’àncora per partir cap a l’oceà.

Amb un gir de clau, intentàvem esfumar aquells pensaments i la furgo tornava a rodar. A penes una setmana abans d’arribar a port, ens trobàvem de nou a França. Havíem passat de llegir els cartells amb alemany quan començaven a aparèixer boulangeries, épiceries i petits comerços de la regió típica de l’Alsace. “La plus belle région du monde” diria un alsacià que recordem ara amb un somriure entre els llavis. Tot i que no vam recórrer tota l’Alsace, Strasbourg va ser suficient per deduir que aquella regió era, efectivament, bella. Strasbourg era una ciutat viva. Els alsacians pedalaven damunt les seves bicicletes amunt i avall, altres es barrejaven amb els turistes que com nosaltres anaven captant fotos a cada cantonada i, d’altres gaudien d’una tarda més que fresca a aquesta època de l’any a les terrasses de la plaça de la catedral. Passejàvem meravellats sota les cases medievals que encara es mantenien de peu i carrerons antics que ens conduïen a la catedral. Notre Dâme de Strasbourg estava oberta al públic incloent a aquells viatgers com nosaltres que ensumàvem com una rateta el preu a pagar per aquell formatge. Gratuïtament els nostres passos avançaven amb silenci dins la immensa catedral i mentre, a fora, pintors de professió i pintors debutants feien xivarri per intentar vendre les seves obres.






Ja dins la furgo obríem novament el mapa mirant cap Luxembourg. Tornàvem a aparcar astutament evitant treure una moneda. Aquelles peces ens havien costat anys de treball i no estàvem disposats a deixar-les anar tan fàcilment. Probablement molts pensin que som uns garrepes però més aviat diríem que som formiguetes que arrepleguen per quan arribi l’hivern. I l’hivern encara no havia començat per nosaltres. Els luxemburguesos tampoc s’escapaven del fred i els anoracs no semblaven disposats a tornar a l’armari tan d’hora. El fred ens perseguia o nosaltres el perseguíem. Ja no sabíem que pensar. Els monuments en memòria de la primera i de la segona guerra mundial també eren presents aquí amb inscripcions no només amb francès sinó també amb luxemburguès. Una llengua ben diferent del que coneixíem i que semblava perseverar en les generacions més antigues. I ara, en aquest present, després de segles en els que milers d’éssers abans que nosaltres passessin i visquessin en aquestes terres, ens trobàvem ell i jo i la furgo rodant mons.







Havíem fet ja uns 4000 quilòmetres quan ens quedaven tan sols un parell de dies per embarcar la furgo. Amb qüestió d’hores tornàvem a creuar una altra frontera i els cartells ens somreien aquesta vegada amb dues llengües; francès i holandès. Paradoxalment, havíem arribat a Bèlgica; fi d’etapa europea per la furgo. Encara ens quedava passar per Brussel·les abans de deixar-la a port i aquell dissabte ennuvolat ens endinsàvem a la capital. Aparcar la furgo tornava a ser relativament fàcil i més segur del que ens havíem imaginat tenint en compte de que arribàvem a una metròpoli. Com era d’esperar, els turistes omplien els carrers i s’apilonaven com formigues els uns damunt dels d’altres per poder entreveure el diminut Manneken Pis. No hi havia mapa turístic millor que aquest. Allà on s’apilonava la gent, hi havia alguna cosa a veure. Tampoc eren curtes les cues que es formaven per degustar els seus tradicionals gofres. Mmm... realment estaven exquisits! Les cerveseries arrebossaven de gent i tota Brussel·les resplendia vida en un dia tan tapat com aquell que no podia indicar gaire bona senyal.










Ens allunyàvem de la capital per començar a fer via cap a Amberes. Aquell era el nostre pròxim i darrer destí amb la furgo per Europa. Ens quedaven dos dies per endavant i molta feina per fer. La furgo havia d’estar impol·luta i havíem de començar a administrar el poc menjar que ens quedava per deixar-ho tot buit. L’empresa que havíem contractat havia estat clara. La furgo havia d’estar impecable en arribar a Canadà. Una inspecció aleatòria ens podria valdre una multa. Un vehicle andorrà trepitjant terres canadenques? Allò hagués estat com un peix que mossega l’ham i nosaltres no volíem ser el peix. El fred seguia sense treva ni contemplació i novament tornàvem a tenir les tubàries congelades. La calefacció començava a trontollar cada vegada que l’enceníem i allò només volia dir una cosa. El gas s’estava acabant. Genial. Allò era precisament el que ens faltava. A dos dies d’embarcar la furgo ens havíem quedat sense gas. Tubàries congelades, sense aigua calenta i per si allò era poc, sense calefacció. I precisament, aquell fred mortífer no semblava disposat a donar-nos pietat. Afortunadament, dúiem un parell d’ampolles de càmping gas que ens havien escalfat el dinar en més d’una ocasió en les nostres excursions per la nostra estimada Andorra. No eren gran cosa però almenys podíem seguir cuinant.  La furgo s’estava quedant sense reserves i ja tan sols quedava rentar-la. Amb aquell fred ni ella ni nosaltres estàvem gaire entusiasmats amb la idea de passar per sota l’aigua. I finalment, de res van servir aquelles hores netejant quan vam veure flocs de neu caient una altra vegada. Estava clar. El fred s’havia capficat en enlairar-nos un altre dia.

Havia matinat ennuvolat i el calendari indicava per fi dia 11 de març de 2013. Aquell matí avançàvem cap al port amb la cara plena de lleganyes i dues motxilles al darrera que serien les nostres companyes de viatge els pròxims quinze dies. La furgo avançava lluent cap al port i aquells darrers quilòmetres per Europa van ser més curts del que ens havíem imaginat. Tot anava més ràpid del que havíem previst i quan ens vam voler donar compte ja érem dins del port buscant la terminal. Amb signes i senyals vam aconseguir entendre’ns amb els belgues que insistien en que havíem de fer una “descàrrega del vehicle” enlloc d’una “càrrega del vehicle”. Per ells o per nosaltres, allò era el món al revés. Anècdota a part, vam poder accedir al port per motiu d’una suposada “descàrrega del vehicle”. Amb un darrer gir de clau i motxilles a l’esquena ens allunyàvem, ara sí, de la nostra fidel companya de viatge per emprendre un llarg camí a l’oceà.

2 comentaris:

  1. Bé parelleta, quina sort teniu, Strasbourg, en tinc bons records. Espero hagueu menjat la tipica choucroute, ja que despres Ester te vas menjar una gofre amb maduixes i chocolata. Gormanda. Per culpa vostra tenim l'hivern que tenim, esta clar qu'heu marxat per un any i fins i tot el temps s'ha "desmadrat" per acompanyar-vos . A veure si a l'altra continent trobeu mes bó, per poder penjar fotos tant boniques com fins ara.
    Molts petons.
    Pascale i Balta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pascale! Balta!
      Quina alegria que ens fan els vostres comentaris! Estem contents d'haver-vos dut aquests bon records i, qui sap, potser algún dia decidiu tornar-hi.
      El que sí que ens agradaria aclarar, és que no vaig ser la única que es va menjar un gofre eh? Jeje! Però és clar, em va tocar a mi sortir a la foto! :)
      Una abraçada molt forta parella.

      Elimina