Necessitem explorar. Malgrat les postes de
sol que banyen el nostre horitzó de roses i blaus cels, que s’estenen sobre els
rasos teulats de cases revestides de maons terracota, escalonades, les unes
sobre les altres, ombrejades per l’arbreda que inunda en aquesta època els
carrers, sentim que necessitem respirar, que necessitem descobrir. A l’oest de
l’illa, més enllà del batec de la metròpolis, dels cotxes que claxonen i de les
grans avingudes envaïdes per turistes, les aigües del riu Sant Llorenç flueixen
tranquil·les pel canal Lachine. Segueixen el seu curs com aquell aleshores en
que el canal era la porta d’entrada principal de Mont-real. Aquí, en aquesta
portalada al passat, ens decidim per perdre’ns.
