dimecres, 31 de desembre de 2014

De moments congelats, un any des de la tornada

Encara floten sobre nostre els records d’un ahir. Ens sobrevolen com si d’un núvol de cotó es tractés i s’hagués posat damunt la closca sense cap intenció d’abandonar-la. Només hem d’enlairar la vista i el paradís de l’aventura es deixa entreveure en una petita escletxa per la quina es fa difícil no desprendre els peus de terra. Potser encara no és el moment d’enlairar-se de nou, o potser, d’algun mode, encara estem vivint l’aventura en una fase denominada “fase d’assimilació”. Són tantes les emocions viscudes, tan heterogènies les unes de les altres, tan increïblement úniques i inexplicables... que avui encara, després d’un any des del retorn, seguim amb un nus a l’estomac de tanta sobredosis d’emocions.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

El joc del record, volo i volo

Avui fa un dia radiant. Són encara les cinc de la tarda i la vista se’m perd a través de la gran finestrada que, de manera regressiva, dóna accés cap a un món de despatxos i papers tintats d’avorriment. Mentre a fora, més enllà dels automòbils que circulen amb el intent de donar vida al món exterior, més enllà fins i tot de les vides de les persones que passen per l’altra banda d’aquest mur de cristall, el món gira. El univers respira lluny d’aquestes parets blanques que m’empal·lideixen la cara i no puc evitar la sensació de voler estar en algun altre lloc. Lluny dels totxos que obstrueixen la vista, lluny del “run-run” diari que m’intenta arrossegar en el pou social dels compromisos, obligacions i formalitats absurdes que accentuen el sentiment d’incomprensió social i que priven de la més absoluta llibertat. L’escriptor argentí Juan Filloy deia “Si va vostè de viatge, deixi’s a vostè mateix. Li serà inútil”. Somric i m’adono que una part del meu jo es va quedar en algun lloc d’aquestes muntanyes fa molt de temps i, una altra part va quedar atrapat en aquest profund viatge. Camino enlloc buscant un jo universal però segueixo amb les natges aferrades en aquesta trista cadira d’oficina. I aleshores, enmig d’aquest sentiment d’anhel i de desig que m’inunda l’ànima, recorro al joc del record.

dissabte, 20 de setembre de 2014

Extra: 10 àpats furgoneteros

Cuinar sobre dos fogons, amb una cassola i una paella talla XS, en un retall de taula on a penes quedava lloc per picar una ceba, requeria d’un mestratge en organització i metodologia perquè els estris no acabessin per envair-nos en a penes dos metres quadrats. Cuinar era a cada àpat un repte. No tan sols per una qüestió d’espai sinó d’eventualitats. La furgo limitava i molt. La majoria de productes que omplien els passadissos infinits dels supermercats americans, anaven i venien del cistell en forma de desengany. Les masses pastisseres tornaven al frigorífic amb tristesa i els bistecs de bou ens acreixien les ànsies d’una bona graellada de carn després de varis mesos d’insatisfacció alimentària. Tots aquells plats casolans que venien a la nostra ment com el desig insatisfet, s’esfumaven en qüestió de segons quan els imaginàvem sobre els nostres fogons. Hauríem de seguir amb l’estil furgonetero; preparar minuciosament, rentar amb un control exhaustiu de l’aigua que corria per l’aixeta, bullir en un cassó i condimentar.  Els aliments principals; pasta, arròs, ous i verdura. El recurs saciant; la Nutella. El resultat; la creativitat. En aquesta llista, deu àpats furgoneteros que han marcat per excel·lència la nostra alimentació al llarg d’un any.

dimecres, 16 de juliol de 2014

On dormen els llibres

No teníem ni idea d’on passaríem les nits. Si acabaríem dormint en el pitjor lloc triat per un instint equívoc, o si totes les nits serien calmes amb res més que l’anar de les estrelles movent-se a un ritme imperceptible. Les veus, que partien des de l’ànima més protectora, ens recomanaven amb un to quasi amenaçant que, ni viatjant amb la furgo, se’ns acudís dormir en un lloc que no fos un càmping. “Sí” havíem promès amb la mirada baixa. Però de fet, ni el pressupost abastava la possibilitat de pernoctar en càmpings i, ni tan sols sabíem on passaríem la primera nit a escassos quilòmetres de casa. Havíem arrencat rumb a l’aventura i el que menys ens amoïnava era aquella qüestió.

diumenge, 15 de juny de 2014

Replay i idees d'artifici

Tiro amunt de la maneta i la porta llisca pesadament com si d’un amagatall secret es tractés. L’olor a fusta em cobreix el sentit de l’olfacte i el silenci que regna dins aquell espai diminut em vol absorbir en un viatge en el temps. La claror de l’exterior va envaint lentament l’habitacle i acaba per desvelar la quietud que hi regna dins des de fa mig any. No hi ha xiruques dificultant l’accés, ni raspalls de dents penjant damunt d’una petita pica. Tampoc hi ha cap guia entreoberta damunt del llit. Tot està en perfecte ordre d’absència. Inconscientment, tiro del tros de tela que penja a la dreta i, m’adono que ell no està al volant mirant l’horitzó i esperant que m’assegui al seu costat amb una caixa de dònuts per compartir.

diumenge, 11 de maig de 2014

Unió sobre la ruta

Passen els dies i els nostres polzes, diària i persistentment, segueixen seleccionant sobre una pantalla tàctil una pestanyeta anomenada “Travellers”. El ritual és cada dia el mateix. Obrim un per un els enllaços d’una llista infinita de blogs, esperant trobar una nova entrada encoratjadora, noves fotografies amb les que deixar-nos viatjar, histories alienes amb les que esdevenir el personatge protagonista de l’aventura... I al final, acabem escorcollant la bústia amb l’esperança de trobar un correu que ens connecti amb un món paral·lel. Que ens connecti amb aquells viatgers que vam topar sobre la ruta. Alguns que com nosaltres van posar fi al seu periple i, altres, que segueixen creuant noves ànimes aventureres en algun indret del planeta.

diumenge, 27 d’abril de 2014

La llibertat des de la finestra

Han passat ja quatre mesos des d’aleshores. Des de que aquella aventura va tornar-nos a casa amb 56.000 km rere les espatlles i 323 nits de cels embrollats de somnis i promeses. Incrèduls, crèiem que aquella set viatgera que assedegava cada nit la nostra ànima, s’esvairia amb el curs del temps. Però encara ens quedaven moltes nits de records inesborrables, d’imatges enamoradisses i de moments que revenien a nosaltres de forma incessant i, probablement, infinita.

diumenge, 30 de març de 2014

Tornem a Bèlgica per no partir

Enrere quedava ja el Nadal i amb ell nits inesgotables d’històries i relats. Havia passat massa temps per recuperar-ho amb una sola nit i sovint les agulles del rellotge acabaven per atrapar la mitjanit. Els dies desfilaven lentament i ens preguntàvem si el rumb que havíem decidit emprendre era el correcte. Si tot aquell temps havia estat suficient i si algun dia tornaríem a reprendre els passos de l’aventura. A penes feia un mes que havíem tornat i dins nostre creixia ja l’enyorança d’una ànima nòmada.

diumenge, 16 de març de 2014

De com no mor la il·lusió de Nadal

Darrere nostre les portes del metro es tanquen i l’aire del carrer llisca escales avall fins a l’andana. Els passatgers del tren avancen ja en algun lloc de les entranyes d’una antiga Barcelona i mentre, nosaltres ens enfilem cap a l’estació de Sants amb un xic d’emoció que va in crescendo a mesura que passen els segons. El taquiller ens segella els tiquets amb un entusiasme exultant i ens proposa agafar l’autobús que surt quinze minuts abans. Tot i que anem bé de temps, el nus de nervis que ens oprimeix l’estomac des de primera hora del matí ens fa agafar d’una revolada aquells bitllets i ens enfilem en aquell llarg automòbil que anuncia un destí sense pèrdua; Andorra.

diumenge, 23 de febrer de 2014

Rumb al nord, rumb a casa

Eren els darrers dies. A penes una setmana. Comptàvem les postes de sol que ens atrapaven ara sobre la ruta i una allau de preguntes i neguits ens envaïen en les darreres milles de la nostra aventura. Ho havíem aconseguit. Havíem obert les ales un sis de febrer i ara tres-centes divuit nits ens separaven d’aquell dimecres blanc. Marcàvem rumb al nord acaparant amb la mirada cada paisatge, cada moviment, cada escena canviant. Sabíem que aquelles imatges que es perdien en algun punt del retrovisor eren les darreres d’una llarga història.

dissabte, 1 de febrer de 2014

I un dia algú va escriure “la nostra aventura s’està acabant”

Havia començat a aparèixer en les darreres setmanes sobre pàgines impreses de tinta. Entre línies plenes d’emoció, de somnis i d’amor. Havíem anat omplint un gruix de paper que s’havia anat vestint d’aventura. Les pàgines que es desplegaven sota la nostra mirada giraven enèrgiques sota el vent i deixaven en l’aire olor a desig viatger. Les lletres s’entrellaçaven harmònicament endutes per aquella màgica essència i el polze vacil·lava altra vegada quan la fletxa de la realitat apuntava sobre paper blanc. I altra vegada, acabava batent l’esperit nòmada que només l’univers era capaç d’entendre.

diumenge, 19 de gener de 2014

A 90 milles de Cuba

Enrere deixàvem una terra d’aiguamolls i al·ligàtors i descendíem per una fina línia que encara flotava sobre l’Atlàntic i el Carib. Es perdia encara més al sud de la frontera mexicana i semblava que a cada milla ens apropàvem més a la fi d’una illa de a penes una milla d’ample.  A banda i banda, l’aigua de l’oceà brillava sota un sol imponent i ens preguntàvem què hi hauria a la fi d’aquella carretera que ens feia saltar d’illeta a illeta. Aquesta vegada no avançàvem solitaris cap al Àrtic envoltats de naturalesa pura i soledat. Les vint-i-quatre hores de sol era cosa de pols i, tot i que el sol ens acompanyava llargues hores, sentíem que érem en una fi molt diferent a la d’aquell extrem nòrdic d’Alaska.

dijous, 2 de gener de 2014

L'inici d'una petita troballa

El sol irradia de bona hora i abandonem el Golf de Mèxic per uns dies. La brisa a mar es va diluint a cada milla i el seu perfum és ja d’un tròpic més selvàtic. L’ambient és més humit. O potser, són els quasi trenta graus que cauen al vidre els que ens donen aquesta sensació. Sobre el quitrà tornen a ser dues vies i avancem a pas de tortuga deixant que els vehicles accelerin el motor amb el intent d’endevinar la nostra matrícula abans d’avançar-nos. “Vinga, va! Que avanci d’una vegada!” Volem anar a pas lent entre els aiguamolls que s’estenen a banda i banda de la carretera. Volem observar. Volem trobar els protagonistes d’aquest indret.