divendres, 1 de setembre de 2017

Montreal, la ciutat dels murals infinits

Era un dia calorós de juny de ja fa quatre anys quan descobríem la ciutat per primera vegada. El pas per la ciutat havia estat breu però intens. Un passeig nocturn al port i un dia sobre rodes pedalant per la ciutat vella i el barri xinès. La resta dels dies els havíem passat als afores acollits per una família de quebequesos. Ni aleshores, ni quan vam arribar ja fa prop de dos anys, ningú ens en havia parlat. Potser perquè la metròpolis és massa presumida per això, potser perquè l’art és així, s’amaga en els racons menys inesperats. Potser perquè de fet era allà per trobar-nos i no per ser desvelat. El cert és però que Montreal és una de les ciutats del món reconeguda pel seu art urbà.

dijous, 3 d’agost de 2017

Dia Nacional dels Aborígens; l'oblit

“Estem tristos. Estem tristos perquè Canadà no té 150 anys. Canadà és molt més vella que això, vam néixer fa molts anys, molts més que 150.” La dona, de trets aborígens, cabellera llarga i fosca i mirada obliqua, presideix l’escenari amb determinació i la veu carregada de pena i resignació. A penes queden deu dies per què Canadà celebri el seu 150è aniversari. 150 anys des de que es va signar la Confederació Canadenca o, en altres paraules, la unió de les Colònies Britàniques canadenques, la província de Nova Scotia i la de New Brunswick, totes elles situades a l’est del territori –l’oest encara era un món per explorar–. Fa mesos que mitjans i publicistes parlen dia sí dia també d’aquesta gran celebració. Del dia Nacional dels Aborígens, a penes hi ha titulars que omplin les pàgines dels diaris.

diumenge, 7 de maig de 2017

Extra: Sabors de Montreal, 7 plats típics que degustar

Era un dia de juny del 2013 quan vam arribar per primera vegada a Montreal. Feia un dia d’estiu tan calorós que ens era impossible imaginar la ciutat a quaranta graus sota zero i colgada de neu. Aleshores, vam acabar acollits a casa del Sylvio i la Patricia que durant uns dies ens van fer d’àngels de la guarda. En un d’aquells dies, van decidir enfundar-nos amb l’equipatge dels seus fills i ens van dur a descobrir Montreal amb bicicleta. El sol era abrasador, el casc antic arrebossava de turistes i la cua de gent que esperava davant d’un petit local indicava que, fos el que fos el que servissin allà, allò tenia fama. La Poutine seria el primer plat típic que provaríem. Avui, quatre anys més tard i després d’un any vivint aquí, us portem a fer un tour gastronòmic per la ciutat. A continuació, 7 coses que heu de tastar si veniu a Montreal.

divendres, 28 d’abril de 2017

La reserva Wendake, passat i present (2a part)

“Wendake, a Terra de Wendats”, ens diu en Kamatache. Tot i que aleshores estaven assentats a la regió dels Grans Llacs, s’anomenaven Wendats; “els habitants de la península”. Avui, sobre aquest bocí de territori amerindi, sobre la pell d’ós que li cobreix el cap i es perd rere les seves espatlles, el cel es reprimeix indecís com si no gosés interrompre les seves sàvies paraules. En els seus mots d’antany, ones invisibles però sonores, fan eco en nosaltres. Ens transporten a la tribu, a la Mare Terra, al Pare Sol i a l’Àvia la Lluna sota els quins regeixen els seus valors.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La reserva Wendake, l’inici de tot un aprenentatge (1a part)

Rere nostre, als peus de la ciutat de Quebec, les aigües del riu Sant Llorenç segueixen el seu curs incessant. Venen navegant des dels grans llacs, s’escolen terra endins i es perden al Golf Sant Llorenç fins desembocar el seu ímpetu a l’Atlàntic. Al nord d’aquest transcurs marítim, vora el riu Saint Charles que serpenteja la comarca, queda una població de 2.100 habitants, carrers escrits en cal·ligrafia ameríndia i senyals de stop que ens fan parar sota la transcripció “SETEN”. Estem a territori Wendake. Terra de wendats, com indica el seu nom. Sobre nostre una gran màscara d’ulls blau cel i rodons, penja amb fermesa a l’hora que ens dóna la benvinguda a Onhoua Chetek8e (enclavament tradicional dels Hurons). De l’altra banda, en Simon ens espera.

dijous, 9 de març de 2017

Múixing, una expedició en trineu a la reserva Papineau-Labelle

És curiós. El somni havia nascut anys enrere, lluny encara d’aquell periple a venir, lluny d’aquestes terres, lluny d’imaginar que el aquí i el avui s’alinearien d’aquesta manera amb el cosmos. Ara, sobre la ruta que ens enfila cap al nord, ben al nord, som dos sumant quilòmetres sobre una traça de quitrà que es perd sota una manta de neu. La música country sona aliena al parabrises que esbufega i, mentre ens esforcem per veure entre flocs que esclaten al vidre, ens imaginem sobre el trineu. Són una centena de gossos que, com nosaltres, esperen impacients un nou dia per sortir a emprendre altra vegada l’aventura; un viatge nòrdic als boscos boreals de la reserva Papineau-Labelle.

divendres, 25 de novembre de 2016

Camí a Les Laurentides; sota un tipi

Avancem rumb al nord sota un cel ennuvolat i un matí fresc que acapara els cossos dels pins. El viatge ens porta altra vegada a dibuixar un traç, tot dret, enmig d’un mar de bosc que es desplega a banda i banda de la carretera. La música country sona de fons a l’interior del vehicle conforme sumem quilòmetres per aquesta zona de muntanya; Les Laurentides. Així s’anomena la regió a la quina ara ens endinsem. Situada ja a terra ferma, al nord de l’illa de Mont-real. Aquí, en aquesta part del mapa esquitxada de llacs que ens tornen indecisos, en Sylvain ens espera a casa seva. Venim a passar el cap de setmana en un tipi immers al seu bosc.