Encara floten sobre nostre els records
d’un ahir. Ens sobrevolen com si d’un núvol de cotó es tractés i s’hagués posat
damunt la closca sense cap intenció d’abandonar-la. Només hem d’enlairar la
vista i el paradís de l’aventura es deixa entreveure en una petita escletxa per
la quina es fa difícil no desprendre els peus de terra. Potser encara no és el
moment d’enlairar-se de nou, o potser, d’algun mode, encara estem vivint
l’aventura en una fase denominada “fase d’assimilació”. Són tantes les emocions
viscudes, tan heterogènies les unes de les altres, tan increïblement úniques i
inexplicables... que avui encara, després d’un any des del retorn, seguim amb
un nus a l’estomac de tanta sobredosis d’emocions.
