dimarts, 28 de maig de 2013

L'evasió de la ment

No quedava gaire lluny una tarda de febrer quan miràvem algunes fotografies de Boston. El caliu de la llar de foc ens envoltava com una manta de llana, els bocins de torró dels nostres dies per Chamonix anaven desapareixen lentament de la bosseta i l’índex anava passant fulla en aquell àlbum. Amb qüestió de segons, enteníem que aquella il·lusió ja formava part del passat que havíem traçat i ara avançàvem per la interestatal 93 sota un cel clar i uns graus més positius que aquells dies de febrer. La primavera havia vençut el cruel hivern i l’agulla del termòmetre pujava alegrament després de tanta penitència.

dilluns, 13 de maig de 2013

Una benvinguda amb un punt amarg

Stop in this line”. Aquesta era la primera indicació que ens donava la benvinguda als Estats Units. Bé, dir “benvinguda” potser és una mica exagerat tenint en compte els esdeveniments que quedaven per ocórrer. Entrar a Estats Units no era fàcil i d’això n’havíem estat conscients quan vam agafar l’avió divuit dies enrere. Entrar per via terrestre i amb un vehicle andorrà, era tot un desafiament.

dimecres, 8 de maig de 2013

Mar i platja, pluja i neu

Havíem deixat enrere Nova Scotia i amb ella les cançons irlandeses que durant uns dies ens havien acompanyat per la carretera. La radio deixava pas a la música comercial i la folklòrica es perdia a cada quilòmetre que avançàvem cap a New Brunswick. Estàvem decidits a veure balenes.

La badia de Fundy que ara vorejàvem era un ball d’ones que cada dia introduïen i expulsaven més de cent billons de tones d’aigua. Una quantitat equivalent a la de tots els rius del món. Sí, les nostres ments tampoc van arribar a imaginar quin munt d’aigua significava allò. Però resultava realment captivador imaginar-s’ho i clavar la vista a la mar per entendre-ho. L’aigua es movia sincronitzada amb las marees oceàniques i el va-i-ve natural de l’aigua es corresponia exactament amb el ritme de les marees atlàntiques. Tot un fenomen que, a més de dibuixar amb el seu fort onatge una costa escarpada, alimentava a diferents especies de balenes que seguíem buscant a través dels prismàtics.

diumenge, 5 de maig de 2013

Farewell to Nova Scotia

A primera hora del matí ens plantàvem a les oficines dels transbordadors amb les quines havien estat les nostres companyes de viatge durant tres setmanes. Contràriament del que havíem pensat quan vam deixar la furgo a Bèlgica, hi havia més gent que també havia enviat la seva “casa rodant” al Nou Món. El grup d’alemanys que seien al nostre costat des de feia una estona, ens anaven esquitxant amb alguna pregunta de tant en quan i, quan no, tornaven a les seves històries deixant de banda aquella parella que segurament no entendrien ni un bocí d’alemany. Lluny d’aquella conversa que flotava al nostre voltant, els nostres pensaments estaven immersos en una altra dimensió que segurament ells tampoc arribarien a entendre. Probablement fos allò el que els tenia tan intrigats; aquella jovenalla que venia d’un indret tan petit per conèixer un món tan gran.