A 90 milles de Cuba

Enrere deixàvem una terra d’aiguamolls i al·ligàtors i descendíem per una fina línia que encara flotava sobre l’Atlàntic i el Carib. Es perdia encara més al sud de la frontera mexicana i semblava que a cada milla ens apropàvem més a la fi d’una illa de a penes una milla d’ample.  A banda i banda, l’aigua de l’oceà brillava sota un sol imponent i ens preguntàvem què hi hauria a la fi d’aquella carretera que ens feia saltar d’illeta a illeta. Aquesta vegada no avançàvem solitaris cap al Àrtic envoltats de naturalesa pura i soledat. Les vint-i-quatre hores de sol era cosa de pols i, tot i que el sol ens acompanyava llargues hores, sentíem que érem en una fi molt diferent a la d’aquell extrem nòrdic d’Alaska.

L'inici d'una petita troballa

El sol irradia de bona hora i abandonem el Golf de Mèxic per uns dies. La brisa a mar es va diluint a cada milla i el seu perfum és ja d’un tròpic més selvàtic. L’ambient és més humit. O potser, són els quasi trenta graus que cauen al vidre els que ens donen aquesta sensació. Sobre el quitrà tornen a ser dues vies i avancem a pas de tortuga deixant que els vehicles accelerin el motor amb el intent d’endevinar la nostra matrícula abans d’avançar-nos. “Vinga, va! Que avanci d’una vegada!” Volem anar a pas lent entre els aiguamolls que s’estenen a banda i banda de la carretera. Volem observar. Volem trobar els protagonistes d’aquest indret.