divendres, 29 de març de 2013

Al cor de la selva

Amb un tres i no res havíem creuat la frontera alemanya sense donar-nos compte. Havíem preparat tota la documentació de la furgo, passaports... però aquesta vegada no hi havia cap policia encuriosit que ens volgués aturar. Més aviat, aquella frontera estava buida d’ànimes. L’únic que semblava perviure era el ferro oxidat que mantenia de peu la duana mentre la nostra furgo viatgera avançava alegrement. Segurament deuria recordar els temps en els que els italians la van enviar aquí per camperitzar-la. El que no sabia és que algun dia tornaria a passar per aquí en mans d’uns petits andorrans que la farien rodar quilòmetres i milles. Història a part, ara ens dirigíem tots tres cap a la Selva Negra per la N500 amb l’afany de creuar el cor de la selva. Feia estona que havíem vist ramats de pins i pins i neu reposant sobre els camps, quan ara miràvem endavant i la imatge es tornava a repetir. Allò era la Selva Negra. Una font inacabable de pins que s’estenien a l’horitzó i s’aturaven a la carretera per deixar pas al quitrà i, als camions i camions que ara passaven carregats de troncs que ja havien deixat de formar part del paisatge. I és que la majoria de cases eren fetes de fusta i tenien un teulat independent on cobrir la llenya per fer foc. El fum que sortia per aquelles xemeneies només feia que dur-nos bons records i ens preguntàvem quan de temps passaria fins tornar a sentir aquell caliu que ens havia donat el foc tantes vegades.

divendres, 22 de març de 2013

Traginant pel país de la xocolata

Havien passat unes hores des d’aquell amarg comiat quan ens dirigíem cap a Suïssa. A l’ambient encara flotava una estranya barreja de malenconia i d’alegria per aquells moments que ara ja formaven part del passat. Avançàvem novament en silenci, amb la consciencia indesitjada de que aquell sentiment tornaria a retrobar-nos en algun moment de la ruta. Fins que el silenci es va esquinçar amb la diària frase de “hauríem de començar a buscar un lloc on passar la nit”. Els dies eren curts i només ens cabia la possibilitat de passar les hores amb un té i una sèrie americana amb la quina ens havíem començat a familiaritzar. Res millor que allò per afrontar quatre dies de descomposicions i de refredat que farien apreciar aquella tassa de té amb mel les hores a venir. A penes feia un mes que havíem arrencat el motor que ara obríem resignats la primera i última caixa de Fortasec. Qui hauria pensat que la necessitaríem tan d’hora? El menjar “basura”, les salses, els donuts i tot allò havien d’atacar el nostre estomac a Amèrica i no pas aquí! I és que en moments així és quan un es dóna compte que si alguna cosa ha de passar tant és que tinguis la cartera farcida de bitllets o buida, que estiguis a casa refugiat del món com que estiguis enmig d’un desert. El cert, és que si alguna cosa ha de passar, passarà. Després de tot, allò no era tan greu. Aquells dies no van anar més enllà d’un mal d’estomac i desenes de cleenex que s’acumulaven a la paperera. Però al cap i a la fi, era molt millor estar malalt a la furgo que no pas aquells dies que viatjaríem amb motxilla. L’11 de març començava a estar a prop i encara ens quedaven uns quilòmetres a fer abans d’embarcar la furgo.

dilluns, 11 de març de 2013

Una promesa complida

Dos anys enrere vam fer una promesa a dues persones que ens van ensenyar alguna cosa més que el teorema de Pitàgores i balanços comptables. Tots aquells llibres i apunts havien quedat enrere i  havia començat a créixer un lligam que certament havia nascut feia molt de temps. Van ser uns anys d’entranyables trobades i de moments que venen ara a les nostres ments esbossant un somriure. Aquell 16 de juny ens acomiadàvem amb la promesa que algun dia ens tornaríem a veure i que aquest dia no seria molt llunyà.

dijous, 7 de març de 2013

Els Alps; fred i gel

Quilòmetre a quilòmetre ens anàvem apropant novament a la frontera francesa creuant la vall italiana d’Aosta. Els castells coronaven els pobles, la neu tornava a adornar el paisatge i la temperatura anava baixant de mica en mica. La furgo, ella, s’anava fent petita sota els Alps que anaven creixent desmesuradament conforme avançàvem. Aquelles muntanyes que s’estenien al llarg d’hectàrees i hectàrees contenien el pic més alt d’Europa occidental, el Mont Blanc (4807 m). El cim somiat per tants excursionistes i que nosaltres ens acontentàvem de contemplar-lo tot estirant la barbeta.

Amb la barbeta aixecada els nostres peus recorrien la acollidora Courmayeur. I diem “acollidora” perquè ens va recordar la nostra estimada Andorra. Els esquiadors passejaven amb l’equip d’esquiar, les botigues llogaven material d’esquí, les casetes de fusta oferien productes típics i casolans i els carrerons empedrats lluïen encara les llums de Nadal. A aquella hora, les tavernes desprenien olors que obrien la gana el que ens va fer recordar que era hora de sopar i descansar. Aquella nit sota la mirada del Montblanc i el fred que feia apreciar les mantes, va donar pas l’endemà a un dia tapat i núvol que va esquerdar aquella panoràmica dels Alps que teníem gravada en les nostres ments. La natura és capritxosa i semblava disposada a estar-ho els dies a venir.

dissabte, 2 de març de 2013

Benvenuti a Italia!

Així trepitjàvem territori italià. El clima, el paisatge, els carrers, les cases i la gent indicaven que érem a Itàlia, no hi havia dubte.

Els matins ens rebien generosament amb uns 5º de mitja dins la furgo (una bona temperatura si comparàvem amb les primeres nits). Tot i que treure un peu de sota les mantes per encendre la calefacció continuava sent tot un repte de bon matí... La brisa del mar que ens acompanyava per la costa ens acariciava fresca a qualsevol hora del dia. I els rajos de sol anaven caient sobre nostre provocant aquella sensació que impulsa a un a tancar els ulls per sentir aquella agradable escalfor sobre el rostre. Les cases de colors pastels s’anaven apilonant l’una rere l’altra i mentre avançàvem sobre la costa els carrers s’estrenyien irrefrenablement. Però en el bell mig d’aquest quadre, Itàlia estava bruta. Les llaunes morien oxidades a la vora de les carreteres, les escombraries visitaven ruïnes mil·lenàries que havien mort en l’oblit i els monuments tenien un aire trist enmig de masses de turistes. “Venecia en Peligro” era el nom d’una de les fundacions que intentava restaurar els monuments, els edificis i les obres d’art que el govern havia decidit no poder fer-se’n càrrec. I nosaltres que ens pensàvem que a 1,75€/litre que pagàvem el gasoil contribuiríem a alguna cosa positiva... Sí, la guia no s’equivocava, aquí era on Ia benzina era de les més cares d’Europa. I els autors d’aquest blog us podem assegurar que apuràvem la benzina fins trobar el preu més econòmic que amb una mica de sort pagàvem a 1,62€/litre. Després d’això tampoc era d’estranyar veure els conductors més temeraris que havíem trobat fins al moment. És clar que encara quedava molt de camí per endavant però entre tantíiiisims “controlo electronito de la velocità” era realment paradoxal veure aquells avançaments en doble línia contínua fer-se d’aquella manera tan natural.