Són les sis de la tarda d’un dijous de
març i la llum del dia s’atenua lentament sobre una ciutat on l’hivern encara
no ha retirat la seva bandera. Un bany de flocs cobreix Mont-real i els celsius
negatius espeteguen sobre els pòmuls envermellits dels montrealesos. En aquests
gèlids carrers, les tasses Tim Hortons són petites xemeneies que fumegen entre
les mans dels vianants intentant escalfar l’atmosfera amb aroma a cafè. Els
ciclistes, que es resignen a abandonar-se contra un adversari vestit de blanc,
fan esforços colossals per avançar sobre la neu entre vehicles que esbufeguen
mortificats pel clima. L’hivern aquí dalt és una quotidianitat, una estació
impregnada a l’ADN dels quebequesos, una condició que s’ha d’estimar.
