Cuinar sobre dos fogons, amb una cassola i
una paella talla XS, en un retall de taula on a penes quedava lloc per picar
una ceba, requeria d’un mestratge en organització i metodologia perquè els
estris no acabessin per envair-nos en a penes dos metres quadrats. Cuinar era a
cada àpat un repte. No tan sols per una qüestió d’espai sinó d’eventualitats. La
furgo limitava i molt. La majoria de productes que omplien els passadissos
infinits dels supermercats americans, anaven i venien del cistell en forma de
desengany. Les masses pastisseres tornaven al frigorífic amb tristesa i els
bistecs de bou ens acreixien les ànsies d’una bona graellada de carn després de
varis mesos d’insatisfacció alimentària. Tots aquells plats casolans que venien
a la nostra ment com el desig insatisfet, s’esfumaven en qüestió de segons quan
els imaginàvem sobre els nostres fogons. Hauríem de seguir amb l’estil
furgonetero; preparar minuciosament, rentar amb un control exhaustiu de l’aigua
que corria per l’aixeta, bullir en un cassó i condimentar. Els aliments principals; pasta, arròs, ous i
verdura. El recurs saciant; la Nutella. El resultat; la creativitat. En aquesta
llista, deu àpats furgoneteros que han marcat per excel·lència la nostra
alimentació al llarg d’un any.
