dissabte, 29 de juny de 2013

Aquesta vegada a Chicago

Havien passat quatre anys des d’aquell comiat en que ambdues parts sabíem que probablement no ens tornaríem a veure. Era un d’aquells moments en que un prefereix dir “fins aviat” enlloc d’“adéu”. Però a qui li agrada dir adéu? Aquell comiat havia quedat ofegat dins nostre i només deixava pas a una sola pregunta: “Per què no ens havíem topat abans?”. Obra del destí o no, el cert era que en algun instant del temps ens tornaríem a retrobar i aquesta vegada no seria a Andorra sinó a Chicago.

divendres, 21 de juny de 2013

Territori amish

Era una tarda d’aquelles en que un es sent tan feixuc que ni la motivació per llegir la guia sortia del seu amagatall. El polze es passejava amunt i avall acariciant les fulles lentament sense parar atenció al text ni a les explicacions. Les imatges desfilaven sota les parpelles que es passejaven gandules sobre les pàgines com si d’un còmic es tractés. Era gratificant obrir la guia i pensar que totes aquelles imatges anaven cobrant vida durant el camí. Poc a poc, s’havien apoderat de nosaltres i una espècie d’energia ens movia irrefrenablement cap a elles. Era un simple quadre, al peu de pàgina, amb una fotografia en miniatura on hi apareixia una parella que semblava venir d’un altre temps i al cap damunt hi deia: “Amish”.

dilluns, 10 de juny de 2013

La capital, Washington DC

Conforme avançaven els dies anàvem trobant el bon temps i la calor. Estàvem contents d’haver perdut l’hivern durant el camí però ara havíem de començar a lluitar contra una calor que s’instal·lava còmodament dins la furgo i ens feia treure els pijames d’estiu a primers de maig. Ben mirat, preferíem allò que les piles de mantes que en més d’una nit havien estat, tot i així, insuficients. Ara podíem passejar sota els rajos de sol, que al contrari de l’hivern, ens deixaven fer tantes fotos com volíem sense que les mans es quedessin petrificades a causa del fred. Potser, per aquesta raó, ens vam embarcar en un mar de fotos quan vam arribar a Washington DC. O potser, perquè la capital era un dels altres indrets que marcaríem com a “preferits” en la nostra llista de metròpolis.

dijous, 6 de juny de 2013

Atrapant l'equador dels Estats Units

Tan sols feia unes hores que l’avió s’havia enlairat camí a Andorra. Tornàvem a estar sols i lluny quedava encara el dia en que hauríem de comprar els bitllets de tornada. Avançàvem sense mirar el calendari més que en moments com aquells en que “casa” quedava ja tan lluny de nosaltres. La carretera ens esperava altra vegada i la ràdio seguia amb silenci després de la seva partida. L’enyorança ens atrapava de nou com el cant de les sirenes i New York anava quedant enrere. Avançàvem cap a l’equador d’Estats Units en un dia assolellat de maig.

dimarts, 4 de juny de 2013

Una sorpresa (in)esperada

Entre el munt de llibres i paperassa que omplien la furgo, dúiem com un tresor amb nosaltres unes entrades pel musical “The Lion King”. I diem com un tresor perquè des d’aleshores hem dut gravat a la nostra ment el moment en que el petit de la casa es va atansar a nosaltres, amb les seves mans menudes i la mirada innocent i ens va deixar caure damunt dels palmells un sobre. Ni ell, ni una part de nosaltres es podia imaginar que en aquell sobre no només hi havia unes entrades sinó una sorpresa (in)esperada.