Havien passat quatre
anys des d’aquell comiat en que ambdues parts sabíem que probablement no ens
tornaríem a veure. Era un d’aquells moments en que un prefereix dir “fins
aviat” enlloc d’“adéu”. Però a qui li agrada dir adéu? Aquell comiat havia
quedat ofegat dins nostre i només deixava pas a una sola pregunta: “Per què no
ens havíem topat abans?”. Obra del destí o no, el cert era que en algun instant
del temps ens tornaríem a retrobar i aquesta vegada no seria a Andorra sinó a
Chicago.
Era una tarda
d’aquelles en que un es sent tan feixuc que ni la motivació per llegir la guia
sortia del seu amagatall. El polze es passejava amunt i avall acariciant les
fulles lentament sense parar atenció al text ni a les explicacions. Les imatges
desfilaven sota les parpelles que es passejaven gandules sobre les pàgines com
si d’un còmic es tractés. Era gratificant obrir la guia i pensar que totes
aquelles imatges anaven cobrant vida durant el camí. Poc a poc, s’havien
apoderat de nosaltres i una espècie d’energia ens movia irrefrenablement cap a
elles. Era un simple quadre, al peu de pàgina, amb una fotografia en miniatura
on hi apareixia una parella que semblava venir d’un altre temps i al cap damunt
hi deia: “Amish”.
Conforme avançaven
els dies anàvem trobant el bon temps i la calor. Estàvem contents d’haver
perdut l’hivern durant el camí però ara havíem de començar a lluitar contra una
calor que s’instal·lava còmodament dins la furgo i ens feia treure els pijames
d’estiu a primers de maig. Ben mirat, preferíem allò que les piles de mantes
que en més d’una nit havien estat, tot i així, insuficients. Ara podíem
passejar sota els rajos de sol, que al contrari de l’hivern, ens deixaven fer
tantes fotos com volíem sense que les mans es quedessin petrificades a causa
del fred. Potser, per aquesta raó, ens vam embarcar en un mar de fotos quan vam
arribar a Washington DC. O potser, perquè la capital era un dels altres indrets
que marcaríem com a “preferits” en la nostra llista de metròpolis.
Tan sols feia unes
hores que l’avió s’havia enlairat camí a Andorra. Tornàvem a estar sols i lluny
quedava encara el dia en que hauríem de comprar els bitllets de tornada. Avançàvem
sense mirar el calendari més que en moments com aquells en que “casa” quedava
ja tan lluny de nosaltres. La carretera ens esperava altra vegada i la ràdio
seguia amb silenci després de la seva partida. L’enyorança ens atrapava de nou
com el cant de les sirenes i New York anava quedant enrere. Avançàvem cap a
l’equador d’Estats Units en un dia assolellat de maig.
Entre el munt de
llibres i paperassa que omplien la furgo, dúiem com un tresor amb nosaltres
unes entrades pel musical “The Lion King”. I diem com un tresor perquè des
d’aleshores hem dut gravat a la nostra ment el moment en que el petit de la
casa es va atansar a nosaltres, amb les seves mans menudes i la mirada innocent
i ens va deixar caure damunt dels palmells un sobre. Ni ell, ni una part de
nosaltres es podia imaginar que en aquell sobre no només hi havia unes entrades
sinó una sorpresa (in)esperada.
