dissabte, 22 d’octubre de 2016

Extra: Treballar a Canadà (o a Mont-real)

Havíem passat tantes hores davant la pissarra... Hi havia dies que estava en blanc i dies que estava plena de gargots. La major part del temps, sobretot al final, estava sempre guixada. Una taula de punts positius i negatius, xifres i càlculs, una línia del temps que marcava els mesos a venir, frases escrites de forma espontània en un impuls de valentia que ens deien: “la vida és curta, per què esperar?”, “per què no?”, “creu en els teus somnis!”. Uns mesos més tard, després de molt debatre’ns, havíem acabat barrant les múltiples destinacions que ens feien viatjar d’un extrem a l’altre del planeta i, posàvem per fi mira a Nord América. Marxàvem a “provar sort” amb l’esperança i la il·lusió sota el braç. Entregats al destí. Sense res assegurat, sense feina, sense plans més enllà del present.