Rumb al nord, rumb a casa

Eren els darrers dies. A penes una setmana. Comptàvem les postes de sol que ens atrapaven ara sobre la ruta i una allau de preguntes i neguits ens envaïen en les darreres milles de la nostra aventura. Ho havíem aconseguit. Havíem obert les ales un sis de febrer i ara tres-centes divuit nits ens separaven d’aquell dimecres blanc. Marcàvem rumb al nord acaparant amb la mirada cada paisatge, cada moviment, cada escena canviant. Sabíem que aquelles imatges que es perdien en algun punt del retrovisor eren les darreres d’una llarga història.

I un dia algú va escriure “la nostra aventura s’està acabant”

Havia començat a aparèixer en les darreres setmanes sobre pàgines impreses de tinta. Entre línies plenes d’emoció, de somnis i d’amor. Havíem anat omplint un gruix de paper que s’havia anat vestint d’aventura. Les pàgines que es desplegaven sota la nostra mirada giraven enèrgiques sota el vent i deixaven en l’aire olor a desig viatger. Les lletres s’entrellaçaven harmònicament endutes per aquella màgica essència i el polze vacil·lava altra vegada quan la fletxa de la realitat apuntava sobre paper blanc. I altra vegada, acabava batent l’esperit nòmada que només l’univers era capaç d’entendre.