Coneixent mons: Rumb al nord, rumb a casa

Eren els darrers dies. A penes una setmana. Comptàvem les postes de sol que ens atrapaven ara sobre la ruta i una allau de preguntes i neguits ens envaïen en les darreres milles de la nostra aventura. Ho havíem aconseguit. Havíem obert les ales un sis de febrer i ara tres-centes divuit nits ens separaven d’aquell dimecres blanc. Marcàvem rumb al nord acaparant amb la mirada cada paisatge, cada moviment, cada escena canviant. Sabíem que aquelles imatges que es perdien en algun punt del retrovisor eren les darreres d’una llarga història.

Les temperatures esdevenien més baixes. Avançàvem a un ritme frenètic per atrapar la nostra darrera meta i sobre el camí retrobàvem un hivern que crèiem oblidat. A penes recordàvem aquelles nits en que la foscor s’apropiava de nosaltres i de tot allò que ens envoltava, i aleshores, arribava el fred. Gèlid i poderós de cada racó de la furgo i del nostre cos. Era impossible agafar el son amb els peus els seus presoners. Les nits de desembre per la costa atlàntica i amb Florida ja lluny de nosaltres, eren més pròpies d’un hivern d’aquell record. Envaïa la furgo i irrompia el son quan un bocí de llençol glaçat ens acariciava la galta. El fred s’apropiava lentament de nosaltres i ens conduïa suaument rumb al nord, rumb a casa.

Aquelles darreres nits que queien més puntuals del que desitjàvem ens acabaven trobant sobre la ruta. En un punt del mapa en que no cabia lloc per a espais verges ni parcs naturals. Havíem après a allunyar-nos de la multitud sufocant i dels clàxons i havíem acabat descobrint que les biblioteques i les esglésies no eren només indrets de culte. Ens instal·làvem silenciosament sota la llum d’aquells indrets sagrats esperant que el sheriff no sortís aquella nit a patrullar el veïnat. No hauria estat la primera vegada que hauríem hagut de sortir amb el pijama i els somnis sota les plantes dels peus.

Quedaven tan sols unes milles per marcar el punt i final a una traça que es dibuixava sobre mil mapes i dues ments. Recordàvem els coets majestuosos que la NASA s’havia ocupat de dissenyar a triple escala i que els feien visibles des de la carretera. Estaven allà. Els heroics coets que partien a algun lloc del nostre petit gran univers. I nosaltres, irònicament, seguíem movent-nos a pas de formiga sobre el nostre planeta creient que havíem descobert un gran món. Arribar amb furgo a l’espai exterior era encara una idea absurdament ridícula.

“Interstate 95 North Baltimore - New York”. Ja hi érem. La senyal ens enviava al nostre següent destí i a l’hora alguna cosa ens frenava. Probablement fos pel que allò significava però, per altra banda, si seguíem pitjant l’accelerador podríem arribar a un lloc molt especial, New York. Quan vam llegir aquella indicació una allau d’imatges i de records ens van derrotar i, el nostre petit aventurer interior demanava a crits seguir accelerant fins a trenc d’alba. Aquesta vegada però vam girar el volant per prendre la desviació cap a Baltimore.

Potser perquè aquelles eren les darreres nits o potser perquè tot allò que comença d’una manera a vegades ha d’acabar de la mateixa forma. I nosaltres arribàvem a Baltimore entre flocs de neu. Sota aquella pluja de cotó amb aire de Nadal, calculàvem el gas que ens quedava per passar el parell de llunes que ens quedaven. I enmig d’aquell clima tocava treure forces per fer maletes. Omplíem les bosses inconscients del que estàvem fent en aquell moment i ens dirigíem a port americà per, després de molt de temps, tornar a deixar la furgo a la voluntat de l’Atlàntic. No havíem dit a ningú on érem i ningú sabia que érem allà. Els duaners havien registrat l’exportació d’un vehicle procedent d’un país anomenat Andorra que, pel que semblava, havia estat rodant lliurement per terres americanes onze mesos. Ara la furgo tornava a amarrar a aigües oceàniques i nosaltres ens encaminàvem solitàriament a una pista d’avions. Era hora de tornar.

No va ser fins que vam entregar els bitllets a les dues safates que ens rebien a banda i banda de la porta de l’avió amb un somriure de “bon viatge”, que ens vam adonar de que posàvem peus amb aquell aparell després de quasi un any i ningú sabia que érem allà. Seguíem ordenadament la cua de passatgers mentre els uns intentaven aclarir-se entre tants seients i els altres es batien per trobar un espai on posar les maletes. Nosaltres esperàvem amb silenci amb tan sols dues motxilles d’esquena i una llarga i increïble història sobre les espatlles. Però, en canvi, seguíem drets entre la multitud, desapercebuts davant dels ulls de tota aquella gent que seguia immersa als aparells electrònics. I, aleshores, ens preguntàvem si en algun dels nostres vols anteriors havíem compartit fila amb algun mut aventurer. En el vol Baltimore – Barcelona volava ara una llarga aventura emmudida.

Barcelona ens rebia amb una temperatura agradable típica d’un hivern mediterrani de la costa del Maresme. La nit era fresca però lluny del fred de feia unes hores. Estranyament, ningú ens havia demanat on era Andorra ni ens havia pres les impremtes digitals. La cafeteria feia olor a croissants europeus i podíem ensumar algun entrepà de pernil salat i tomàquet. Però a les nostres butxaques només quedaven un grapat de dòlars inservibles. Tant era. Els rellotges marcaven les vuit i quaranta del vespre i sabíem que per aquella nit i les següents tindríem tant pa amb tomàquet com volguéssim. En alguna altra banda del metro algú ens esperava impacient.

Havíem deixat la furgo a port americà feia unes hores i voltar amb motxilla amb aquell fred de mil dimonis era una opció impensable. Havíem d’esperar encara uns dies per Nadal per dur a terme el nostre pla secret i ens feia falta una peça clau per seguir desapercebuts; la Jessica. Havien passat molts mesos des de la darrera vegada. Un grapat més dels que dúiem fora. Però tot seguia igual en ella. Un parell d’abraçades ben fortes i un “què tal tot?” va ser suficient per arrencar una setmana imparable d’històries i anècdotes. Estàvem a dos-cents quilòmetres de casa i seguíem ocults en algun racó de Barcelona tramant el desenllaç final.