De com no mor la il·lusió de Nadal

Darrere nostre les portes del metro es tanquen i l’aire del carrer llisca escales avall fins a l’andana. Els passatgers del tren avancen ja en algun lloc de les entranyes d’una antiga Barcelona i mentre, nosaltres ens enfilem cap a l’estació de Sants amb un xic d’emoció que va in crescendo a mesura que passen els segons. El taquiller ens segella els tiquets amb un entusiasme exultant i ens proposa agafar l’autobús que surt quinze minuts abans. Tot i que anem bé de temps, el nus de nervis que ens oprimeix l’estomac des de primera hora del matí ens fa agafar d’una revolada aquells bitllets i ens enfilem en aquell llarg automòbil que anuncia un destí sense pèrdua; Andorra.

Acomiadem Barcelona il·luminada sota llumetes de Nadal i, a penes instants més tard, sento que ell s’ha perdut en algun racó de la seva ment. Tornem a casa... Aquella idea ens empresona els pensaments i la mirada es perd  a través de la finestra en busca de respostes en forma d’estrelles. Quantes nits hem passat observant el cel a través del sostre de la furgo, quants despertars de rajos de sol il·luminant l’estret passadís fins atrapar-nos al llit, quantes hores asseguts a la cabina entre mil mapes i un món infinit davant nostre... És estrany i alguna cosa es remou dins nostre quan pensem que demà no hi haurà nord. Que les pàgines dels mapes murmuraran enmig d’un silenci en algun lloc de l’Atlàntic. Que la furgo torna a casa esperant un gir de clau per que l’aventura torni a començar.

Absorbits per mil pensaments que envaeixen la nostra ment sense pietat des de fa setmanes, creuem la frontera andorrana quasi sense adonar-nos. Tres-centes vint-i-una llunes més tard tornem a estar a terres andorranes, tornem a estar a casa. Sobre la mateixa ruta que un matí ens va veure partir entre flocs de neu i un mar de llàgrimes. Ha passat molt temps des d’aleshores...

Mentre, en algun altre lloc on no esperen la nostra arribada, l’olor a sopa de galets s’escampa per la cuina entre sospirs d’enyorança i aires de tristesa. El “Jingle Bells” del carrusel que ressona al menjador acapara l’ànima i recorda que aquest Nadal no hi som. Som molt lluny d’aquí i aquesta vegada la distància no és només distància. És onze mesos lluny de casa i un oceà que ens separa.

A fora fa fred i les cases fumegen tal i com recordàvem. S’entreveuen Pares Noels lluminosos i arbres de Nadal replets de desitjos i il·lusions. No neva però poc a poc comencen a caure fines gotes i seguim a fora palplantats esperant el moment. Feia tan sols unes hores érem en algun punt de camí a casa i ara som aquí. Davant la porta. Observant el nostre entorn com si haguessin passat anys. Tots estan a taula i ningú sap que estem aquí. Tan a prop i tan lluny... Els nervis i la emoció comencen a envair cada punt del nostre cos i acabem fent cercles sense sentit sobre nosaltres mateixos. El timbre segueix intacte cada vegada que ens aturem i seguim vacil·lant-hi el dit sense un perquè. Totes aquestes setmanes preparant aquest dia, imaginant-lo, desitjant-lo i ara estem amb estat de xoc davant d’aquell botonet desencadenant... “Piiip, piiip, piiip!!!”

Bon Nadal!!!