Ens trobàvem
travessant el port dins d’un taxi i dues motxilles. El taxista anava xerrant
amb àrab amb el copilot mentre el comptador començava a sumar els primers
euros. La idea de fer dit fins al centre s’havia esfumat en veure que el
trànsit al port era gairebé nul i que finalment hauríem d’optar per una altra
alternativa. La furgo ja havia quedat enrere i ara ens miràvem pensant com de
ràpid havia passat aquell matí. A partir d’aquell moment iniciàvem una nova
etapa com a motxillers amb la quina havíem rumiat tantes vegades recórrer món. Amb quatre duros pelats, pagàvem el taxista
mentre buidava un maleter tan gran per dues motxilles tan petites. Les botes de
muntanya trepitjaven ara quitrà i el fred ens picava la cara a les dotze del
migdia. Començava a nevar i els dits s’entumien una altra vegada.
Enrere quedava ja
un altre país a la nostra llista i poc a poc s’atansava el dia en que ens
hauríem d’acomiadar de la furgo durant unes setmanes. En el fons començàvem a
sentir que ja era part de nosaltres i la idea de deixar-la a port ens amoïnava.
S’havia anat convertint en la nostra petita casa i la mimàvem dia sí dia també.
Els tres érem conscients que s’atansava el moment en que ens hauríem de separar
per creuar l’oceà que tant havíem anhelat. Ella, igual que nosaltres, esperava
espantada el moment en que ens hauríem d’acomiadar, el moment en que la
carregarien a bord i aquell vaixell enorme comencés a aixecar l’àncora per partir
cap a l’oceà.
