Una experiència amb motxilla

Ens trobàvem travessant el port dins d’un taxi i dues motxilles. El taxista anava xerrant amb àrab amb el copilot mentre el comptador començava a sumar els primers euros. La idea de fer dit fins al centre s’havia esfumat en veure que el trànsit al port era gairebé nul i que finalment hauríem d’optar per una altra alternativa. La furgo ja havia quedat enrere i ara ens miràvem pensant com de ràpid havia passat aquell matí. A partir d’aquell moment iniciàvem una nova etapa com a motxillers amb la quina havíem rumiat tantes vegades recórrer món.  Amb quatre duros pelats, pagàvem el taxista mentre buidava un maleter tan gran per dues motxilles tan petites. Les botes de muntanya trepitjaven ara quitrà i el fred ens picava la cara a les dotze del migdia. Començava a nevar i els dits s’entumien una altra vegada.

Les portes de la biblioteca s’obrien a nosaltres brindant-nos l’arribada amb un aire calent que ens feia revifar les galtes i les puntes dels dits. A fora nevava de valent des de feia una estona i teníem molt clar on passaríem el dia. A les cinc de la tarda seguíem asseguts a la mateixa cadira buscant on dormir les pròximes nits. Havíem enviat una desena de sol·licituds d’acollida però encara era massa d’hora per rebre cap resposta. Couchsurfing apareixia ara a les nostres pàgines preferides només encendre l’ordinador. Havíem descobert aquesta xarxa un any enrere i, a part d’un rus que vam acollir a casa nostra, no havíem provat encara l’experiència de viatjar per aquest mitjà. El funcionament era senzill. Algú que tingués un sofà, un llit o un racó on dormir, ho penjava a la web i s’oferia per acollir viatgers de forma gratuïta durant, normalment, una mitja de tres dies. L’objectiu no era més que conèixer gent, intercanviar cultures i aprendre noves coses. Tan senzill com això. El que no ens hauríem imaginat mai és que per nosaltres representaria molt més que això.

Aquella mateixa nit havíem estat convidats per una parella belga-espanyola als que ni tan sols va caldre enviar cap sol·licitud. Simplement, ens van acollir en veure a la web una parella d’andorrans buscant algú que els allotgés a Amberes. Havíem tingut un cop de sort i allò era només l’inici del descobriment d’una nova i magnífica experiència.

A les sis de la tarda ens trobàvem davant la estació central mentre seguia nevant sense parar. Havíem quedat amb en Woulter que s’havia ofert a venir a recollir-nos per dur-nos fins a casa. Puntual com un clau, apareixia darrere nostre amb un somriure i amb un “I am Woulter” que aviat es va anar convertint amb una conversa amb espanyol. Després d’una estona parlant sobre el viatge i coneixent una mica millor aquest belga, les xerrades amb la Sandra van acabar, inevitablement, sobre Espanya i sobre la seva ciutat natal de Burgos. Les hores anaven passant i la neu no havia cessat des de que havíem arribat a Amberes. Les passejades per la ciutat eren més aviat curtes mentre que les visites a la biblioteca eren cada vegada més freqüents. Tornar a l’apartament al final del dia era un regal amb el fred que queia a fora i novament arribàvem amb el nas glaçat i l’estomac buit. Havíem dinat feia sis hores i encara no estàvem acostumats a aquells horaris en que es dinava a les dotze i es sopava a les sis. Aquell darrer vespre però satisfèiem el nostre estomac amb un típic fast food de la regió (patates fregides i salsa de carn), amb la seva companyia i amb la retransmissió d’un Barça-Milan amb directe! A penes recordàvem el que era un partit o sentir les notícies per la televisió i, de fet ara que hi pensàvem, tampoc ho havíem enyorat tant.

El mòbil trencava el silenci d’aquella tranquil·la nit a les set del matí i obríem els ulls incrèduls del que vèiem per la finestra. Havia estat nevant tota la nit i als teulats hi reposaven dos pams de neu. Increïble, una setmana abans estaven a 15ºC i ara semblava que l’hivern havia tornat a picar a les portes. Mitja hora més tard ens acomiadàvem al bell mig d’aquella postal hivernal amb la sensació de que aquella relació “allotjant-viatger” es tornaria a retrobar en algun moment d’aquest viatge.

Aquesta vegada creuàvem la frontera amb tren i el clima fins a Breda no havia variat ni una dècima. Arribàvem a les onze del matí i ens enfilàvem de nou directes a la biblioteca pública. Les sol·licituds que havíem enviat els dies anteriors no havien tingut èxit i trepitjàvem Holanda sense tenir molt clar on passaríem la primera nit. I realment, allò de que quan un no planifica les coses és quan millor surten, és en part veritat.

Obríem l’ordinador ja amb la idea de buscar un alberg quan el correu ens donava una grata sorpresa. Ens recollirien amb mitja hora davant la biblioteca per acollir-nos. Tornàvem a tenir un cop de sort. Algú que havia viatjat pel món amb bicicleta durant dos anys no podia venir a trobar-nos d’una altra manera que no fos pedalant. No va haver-hi primeres impressions ni cap relació “allotjant-viatger” amb el Frank i la Martje. Les primeres preguntes i interessos van començar a flotar ràpidament entre nosaltres. Aquella parella viatgera i amb la ment tan oberta tenien moltes coses que ensenyar-nos i en algun racó de nosaltres hi havia alguna cosa que compartíem tots quatre; l’afany de conèixer món. Cada minut que passàvem mirant fotografies del seu viatge i escoltant anècdotes, ens feien créixer les ganes de volar i de recórrer cada indret del món. Aquelles imatges ens traslladaven als somnis que tantes vegades havíem tingut i es feia irresistible sortir volant per la finestra.

El silenci dins el tren camí a Rotterdam ens feia pensar en tot allò que havíem aprés d’aquella parella i una i altra vegada ens demanàvem com era possible que encara quedés gent tan bona pel món. Era realment sorprenent descobrir que hi podia haver mentalitats tan diferents a les nostres. Probablement, el que ens estava passant és que estàvem començant a obrir la nostra ment.

Aquesta vegada baixàvem del tren amb la certesa de que tindríem un llit on dormir les pròximes nits. Un periodista ens acollia i semblava d’allò més entusiasmat per conèixer-nos. La nostra curiositat tampoc va trigar a créixer en quan vam començar a escoltar aquell home tan savi. Arrebossava de vida i el seu esperit aventurer li flotava a flor de pell. Una vintena de mudances, quatre anys a l’Àfrica i motxiller durant la seva joventut, era tot un tresor d’experiències i de coneixements que ara ens traspassava a nosaltres.

Passàvem el dia rodant sota els gratacels de Rotterdam esperant impacients el vespre per enfilar-nos cap a casa, seure a la cuina, i seguir escoltant les seves vivències mentre cuinava amb deliri. Ens mimava com si féssim part de la seva vida i ens enriquia amb cadascuna de les seves històries. Nosaltres ens hi deixàvem perdre i de tant en tant li podíem entreveure a través d’aquelles ulleres una mirada que ens resultava familiar; la il·lusió de descobrir món.

El dilluns s’havia aixecat assolellat i les dues motxilles als peus del llit ens feien recordar que era moment de continuar. Travessàvem la porta de la cuina i el seu rostre ens rebia amb un somriure mentre ens oferia un esmorzar amb croissants i Nutella que tampoc faltava en aquesta casa. Els minuts anaven passant i el darrer glop de suc s’estava enganxant al fons del got des de feia una estona. Cap dels tres volíem dir-nos adéu.

Eren les dotze del migdia quan arribàvem a Den Haag i caminàvem amb l’adreça de la biblioteca a la mà. Les biblioteques havien esdevingut el primer punt turístic que visitàvem a cada ciutat i la biblioteca de Den Haag ja formava part de la llista. Set pisos immensos de llibres i llibres, sales d’estudi, desenes d’ordinadors oberts al públic, quadres de Van Gogh decorant les parets i, evidentment, internet. Obríem de nou el portàtil disposats a buscar on dormir les pròximes nits i, tot i que semblava que el temps s’havia proposat fer-nos la guitza, la sort seguia bufant al nostre favor.

L’índex premia de nou el timbre i segons més tard apareixia una dona amb la cara pàl·lida i el nas irritat. Ni la grip era motiu suficient per deixar-nos al carrer deia ella mentre la seva gata s’entrellaçava a les nostres cames demanant moixaines. La casa reflectia perfectament la vida d’aquella dona que s’havia criat entre tribus natives al sud dels Estats Units. A l’habitació on ara hi deixàvem les motxilles hi podíem veure una pila de llibres sobre natius i d’objectes d’aquesta cultura. Ella, millor que ningú, ens regalava un vespre d’històries sobre les Primeres Nacions.

El dia s’havia aixecat núvol però tot i així seguíem amb la idea d’anar fins a la platja de Scheveningen. La guia assenyalava que hi havia dunes i efectivament no s’havia equivocat. No eren dunes com les que ens puguem imaginar del desert és clar. Però sí que eren unes dunes que s’havien anat formant amb la sorra de la platja i hi havia començat a aflorar vegetació. El passeig per la platja ens havia anat esgotant amb el vent que ens colpejava a les orelles i probablement a aquella hora el Frederik ja ens estaria esperant a casa seva.

Les escales empinades fins a la porta donaven una perspectiva ben diferent del seu rostre conforme arribàvem finalment al primer pis. El seu rostre alegre i somrient ens donava la benvinguda i ens preparava per una nit didàctica d’allò més entretinguda.  Sense cap mena de dubte, ens va donar una lliçó magistral de física i psicologia que encara ara ens deixa sorpresos. El Frederik era d’aquella classe de persones amb una ment sorprenent, capaç d’aprendre i recordar qualsevol cosa. És clar que entre tanta nit didàctica no van faltar rialles i una acollida d’allò més divertida.

Amb el nas enganxat al vidre i la vista clavada als camps absents de tulipes, avançàvem dins del tren cap al quin seria el nostre darrer destí per Europa durant molt de temps. Trobar algú que ens acollís a Amsterdam no va ser fàcil però finalment el fet de que fóssim d’Andorra va picar la curiositat a l’Anita i al Michael que acollien per primera vegada uns andorrans. Ens presentàvem a casa seva amb un grapat de patates i mitja dotzena d’ous per fer-los-hi tastar una truita de patata com a agraïment. L’escudella havia quedat descartada. Allò requeria unes hores i trobar els ingredients de casa no era evident. El cert és que tampoc van faltar segons per endrapar la truita i començar a interessar-se d’una manera sorprenent pel nostre país. Estaven ansiosos per conèixer la nostra història, el funcionament del país, l’idioma, veure fotografies i una pila de coses més que cap dels dos hagués gosat demanar permís per anar a dormir. Havíem passat el dia caminant entre piles i piles de bicicletes que no haguessin dubtat en atropellar-nos en més d’una ocasió i el clima, una vegada més, no ens havia acompanyat. Amsterdam, que ens recordava a Venècia pels seus canals però més grans, era un no parar de gent amunt i avall, amb més bicicletes que nombre d’habitants i amb una fila de cases adossades que s’anaven entrellaçant les unes amb les altres. La postal típica d’Amsterdam es dibuixava davant dels nostres ulls i qui escriu es lamentava una i altra vegada per no poder veure encara les tulipes florint damunt dels prats.

Dúiem una desena de dies coneixent gent i el Marco va ser una de les persones més estranyes que vam topar abans de deixar Europa. Ens havia acollit una nit però va ser suficient per veure que hi podia haver gent molt diferent al món. Exacte, no estranya sinó diferent. Vivia en una casa on hi regnava la pura llibertat. El desordre flotava lliurement i sense embuts, fotografies antigues i d’allò més originals es mantenien amb una xinxeta als marcs de les portes, les cortines negres impedien a la llum del dia passar i l’olor a marihuana del veí s’anava colant de mica en mica sota la porta. No va ser fins l’endemà quan el vam veure dormint al sofà que no ens vam adonar que ens havia cedit la seva habitació. Es llevava amb un “good morning” entre badalls i arronsades mentre nosaltres i una parella de llatinoamericans ens preparàvem l’esmorzar per seure tots plegats. Aquella parella acollida igual que nosaltres estaven fent un tour per Europa i entre tots plegats fèiem d’aquella casa una mena d’alberg que semblava entretenir en Marco. Aquella hora esmorzant tots plegats havia passat volant i entre rialles i xerrades, el Marco ens insistia una i altra vegada amb que havíem d’atansar-nos a la casa on havia nascut Johann Cruyff. Però ni a nosaltres ni als llatinoamericans semblava entusiasmar-nos aquella idea. Veient-los carregats de maletes i bosses no vam poder evitar oferir-nos per dóna’ls-hi un cop de mà fins a la estació deixant enrere la casa d’en Cruyff i aquell personatge tan diferent.

A mig matí ens tornàvem a trobar a la biblioteca amb unes vistes impressionants de la ciutat i qüestionant-nos què faríem les dues darreres nits que ens quedaven abans d’enlairar-nos cap al Nou Món.  Els albergs estaven plens el cap de setmana i les sol·licituds per Couchsurfing no havien tingut èxit. Probablement, entre tanta furgo i tanta motxilla ens mereixíem un parell de dies d’hotel, amb una banyera ben gran i mil comoditats més com per passar-nos el dia sense fer absolutament res. Després de tot, passaríem moooolts dies a tornar a gaudir d’aquest privilegi i, al cap i a la fi, havíem trobat una oferta més econòmica que una nit d’alberg.

La recepcionista ens mirava atònita l’equipatge mentre ens donava les claus i, fent cas omís al seu rostre, ens enfilàvem a l’habitació imaginant-nos ja com cauríem rendits damunt del llit. Teníem encara un cap de setmana per davant i no fer absolutament res era bàsicament el que volíem fer. Zandam era un poble tranquil, lluny de la metròpoli i des de l’habitació només sentíem els ocells cantar de bon matí. El dia convidava a sortir i anar fins als molins de Zaanse Schans semblava una bona opció per passar el dia abans de tornar a l’hotel i fer els mandres. L’autobús tot just arribava i posàvem un peu al primer esglaó demanant el preu del tiquet fins als molins. En quan el conductor va veure que aquell parell de motxillers tornaven a baixar de l’autobús abans de pagar quatre euros per persona, ens va fer un crit i amb un tres i no res érem asseguts al seu darrera donant-li les mil i una gràcies. Quan vam arribar a lloc vam entendre la cara de sorpresa d’aquell bon home quan li havíem dit que hi aniríem a peu. I és que els molins no estaven tan a prop com ens havíem imaginat. Amb un vent espantós baixàvem de l’autobús i la gent intentava avançar amb una mà damunt del barret i l’altra amb la càmera de fotografiar. Tot i que el vent bufava tan fort com podia vam entendre perquè aquell lloc era tan atractiu. A banda dels molins, les cases i l’entorn que s’havia aconseguit mantenir aconseguien traslladar-nos als segles XVII i XVIII fent-nos oblidar per un moment que havíem de tornar a l’hotel.

Eren les deu del matí quan ens trobàvem donant toms dins l’aeroport. Havia arribat el moment, el gran moment d’agafar l’avió i volar fins a América per seguir la nostra etapa. Però semblava que les nostres ments encara no es feien a la idea del que volia dir allò i seguíem avançant passius dins la cua. Podíem entreveure el control de seguretat i un grapat d’homes vestits de negre que anaven entrevistant els passatgers amb mil i una preguntes que feien desdir a qualsevol d’agafar l’avió. Unes llargues hores més tard trepitjàvem per fi el Nou Món sota una nit obscura i un fred glacial que ens senyalava que havíem arribat a Canadà. Eren les dues de la matinada quan voltàvem dins l’aeroport buscant la cadira més còmoda on passar la nit. Quan per fi ens havíem decidit, un jove treballador que ens va veure les intencions ens va delatar un lloc on poder dormir sols, sense soroll i sense cap llum que ens molestés. Havíem passat la nit al mirador de l’aeroport veient els avions enlairar-se sota un cel negre.

A les set del matí el sol ens despertava i ens aixecàvem encara amb les jaquetes posades. Seguíem sols al mirador i els avions seguien enlairant-se cap al cel infinit. Amb prou feina arrossegàvem els peus fins al bany i ens rentàvem la cara per afrontar una nova etapa.

La estància a Halifax seria més llarga del que havíem planificat. Tan sols uns dies abans, la companyia de transbordadors ens enviava un correu comunicant que degut al mal temps i els dies de Pasqua que s’entrellaçaven, la furgo arribaria una setmana més tard del previst. Així que el passeig pel centre ens el vam prendre amb més calma i a mitja tarda ens presentàvem a casa del Jorge i de la seva família. Havien arribat a Canadà feia deu anys i a Colombia encara hi perduraven les seves arrels. Aquella tarda simplement ens vam seure al seu costat per escoltar aquesta vegada històries sobre la guerrilla que ens posaven els pèls de punta.

Abandonàvem de nou una casa deixant les claus a la bústia i motxilles a l’esquena tornàvem a avançar cap al centre. La resta dels dies que ens quedaven per passar a Halifax estaríem a casa la Carmen i el Carmelo. Havíem passat el matí passejant per la costa i La Citadelle des d’on es veia la bandera canadenca onejant per sobre la ciutat. El fred no donava treva i treure les mans de les butxaques per fer una foto era tot un suplici. Al cap i a la fi, encara ens quedava una setmana per voltar per Halifax i anar a la biblioteca a passar la tarda era una bona opció per amagar-se del fred. No ens va costar massa entretenir-nos la veritat. Tot just havíem arribat a Canadà i que la furgo no arribés fins al cap d’uns dies ens anava bé per començar a planificar una mica millor la ruta. Quan ens vam donar compte, ja era hora de plegar. Havíem quedat amb la Carmen un carrer més amunt per anar plegats fins a casa.

El trajecte amb autobús va ser d’allò més entretingut i de seguida vam percebre que passaríem uns dies inoblidables. Aquella parella canadenca-nicaragüenca ens explicarien un grapat d’històries sobre Canadà i Nicaragua i ens mostrarien tot un món musical que estàvem a punt de descobrir. Asseguts al voltant de la taula, escoltàvem ara la Carmen explicant-nos la història de les terres en les que havíem aterrat. Aquella noia coneixia molt bé el seu país i de fet no va ser fins més endavant que vam saber que era la mateixa noia que, junt amb el seu pare, el conegut inventor i artista Bill Lishman, van inspirar la pel·lícula de “Volando Libre”. A banda d’això, vam entendre aleshores la seva passió pels ocells. Veure-la de bon matí posant menjar als pardals que volaven per davant la finestra era una recàrrega de positivisme difícil d’explicar. No hi havia minut que aquell parell no taral·legessin alguna cançó i fessin sonar les cordes de la guitarra. Aquell indret era una font d’energia i d’alegria que no havíem sentit en cap altre lloc.

El dilluns de Pasqua s’atansava i calia començar a farcir el gall d’indi que reposava passiu dins la nevera. Havíem passat la tarda coent el pobre gall i fent tots els preparatius per l’endemà. Un darrere l’altre anaven entrant per la porta, cadascun amb un instrument diferent i disposats a començar la festa abans fins i tot de començar a menjar el gall que s’havia passat el dia anterior demanant a crits sortir del forn. A les sis de la tarda una vintena de músics havien envaït la casa i la música sonava des de ja feia una estona. Aquella família de músics havia anat creixent de mica en mica i  reunir-se tots plegats havia passat a ser una costum setmanal. Les guitarres, els tambors, les maraques, el baix, el clarinet... tot, formava un conjunt indescriptible que per nosaltres va resultar ser una experiència increïble. Havíem passat tan sols unes hores amb ells però allò ja els hi va ser suficient per fer-nos de la família. El comiat amb tots plegats, i amb especial amb la Carmen i el Carmelo, va marcar un abans i un després en aquest viatge que ara érem a punt de continuar per terres americanes. La furgo ja era a port i el Nou Món ens esperava.

Gracias Woulter&Sandra! Thanks Frank&Martje! Merci Caspar! Thanks Kassandra! Gracias Frederik! Thanks Michael&Anita! Thanks Marco! Gracias Jorge&Irnelia! Gracias Carmelo&Carmen!