dimecres, 27 de novembre de 2013

Quan la màgia traspassa la realitat

La nit cau ràpid. La foscor apaga el cel cada vegada més puntual i les estrelles formen un bonic estampat que observem amb silenci des del llit. Estem estirats de panxa amunt, i el requadre que perfora el sostre, ens regala una altra nit d’estels. Lentament, anem descobrint noves estrelles que en un primer instant no havíem apercebut. Sembla que a cada segon una nova llumeta s’encengui allà dalt. Algunes brillen suaument i d’altres amb més intensitat. Tan debò la finestra fos més gran i poguéssim atrapar amb la mirada el cel amb la seva plenitud. Absents del que ocorre, l’enyorança es va filtrant discretament per la finestra que segueix oberta, fins que ja és massa tard i aconsegueix acariciar-nos el cor. Estem lluny. El cel però aquesta nit està màgicament il·luminat i acluquem els ulls sota la mirada de les llumetes guardianes. Demà serà un altre dia.

dissabte, 23 de novembre de 2013

El gran canyó

Amb aquests mesos d’aventura havíem descobert tot tipus de canyons. Canyons de roca, canyons de fang, canyons tenyits de diversos colors i canyons petits però que presumien de modèstia. El canyó al qual ara ens apropàvem era gran. Molt gran. Tan gran com sona la paraula gran. El Gran Canyó.

Transcorre al llarg de 450 quilòmetres, té 15 quilòmetres d’amplada i una esquerda de 1.600 metres de profunditat deixa entreveure un dels grans escultors d’aquesta erosió, el riu Colorado. D’aquí l’origen del seu nom; gran.

dimecres, 20 de novembre de 2013

Viva Las Vegas!

No havíem nascut als anys seixanta però aquella cançó de l’Elvis Presley havia fet història. L’havíem taral·lejat cada vegada que parlàvem de Las Vegas i ara era ja inevitable cantar el mític refrany conforme avançàvem enmig d’un desert. La capital mundial de l’entreteniment ens obria pas enmig d’un enorme tràfic i, mentre fèiem cua, miràvem bocabadats els edificis-rèplica que s’apilonaven en una única avinguda, Las Vegas.

dissabte, 16 de novembre de 2013

En una vall de monòlits

Circumdàvem la Serra Nevada i conforme avançàvem assimilàvem el fred i un hivern que arribava massa puntual. Els enormes sequoies probablement seguirien en aquell bosc encantat per altres milers anys. Encara allà. Testimonis de tot el que succeiria als seus peus i formant part d’un temps que transcorria més a poc a poc per ells. Nosaltres, en canvi, esbufegàvem aprofitant al màxim cada minut que ens aproximava a la fi d’aquesta aventura.

dijous, 14 de novembre de 2013

Els gegants de la Terra

La furgo avança pas a pas, el silenci va envaint el camí i la soledat torna a acariciar-nos lentament. Aparentment, sembla que res es mou. La carretera s’estreny i es va perdent en l’ombra d’un bosc que comença a perdre el seu fullatge. Una sensació estranya ens acapara i els arbres murmuren al nostre pas. El sol intenta colar-se entre les branques i quan mirem al cel la grandesa ens envolta sobtadament. El món ha crescut en algun moment i ens trobem miniaturitzats enmig d’un territori desconegut.

dimarts, 12 de novembre de 2013

Extra: Halloween

Des de mitjans d’estiu que havíem començat a veure carabasses i disfresses omplint els aparadors dels centres comercials. Sobtava entrar als magatzems amb màniga curta i veure fulles de tardor decorant el passadís de Halloween. Espelmes taronges, calaveres decorant centres de taula i carabasses amb un somriure malèfic ocupaven una desena de prestatgeries on la gent ja començava a tafanejar. Encara quedava molt per la nit de Tots Sants però semblava que ningú volia esperar fins al darrer moment.

dilluns, 11 de novembre de 2013

El que els mormons van veure

Aquelles branques estranyament formades no eren més que la icona característica del parc. Lluny del nostre saber sobre religió, per alguna raó se’ls havia anomenat Joshua. Aquest era també el nom d’aquell nen asiàtic que havíem acomiadat tan sols feia unes hores. És clar, que per nosaltres, allò no era més que una coincidència. Més tard, vam comprendre perquè els arbres s’anomenaven Joshua i perquè en Joshua es deia Joshua.

divendres, 1 de novembre de 2013

La costa californiana

Res es movia al nostre voltant. Les hores anaven passant lentament i seguíem asseguts, amb un peu al accelerador i la mirada endavant. El volant seguia amb la mateixa posició en la quina havíem arrencat. I la ràdio era inservible des de ja feia un centenar de milles. Les cançons es repetien una i altra vegada com un cercle viciós i tornàvem a desconnectar la clau USB. Llegir en veu alta acabava per esgotar-nos i, altra vegada, tornàvem a avançar amb silenci.