Bye-bye, au revoir Canadà

El temps passava ràpid. Havíem arribat un dilluns de març i el que semblava que encara era hivern era tot just l’inici de la primavera. Encara no havíem aconseguit treure’ns els anoracs de sobre i el termòmetre seguia marcant temperatures sota zero. “Perquè heu hagut de marxar amb aquest fred?”, aquesta era la pregunta que es repetia als missatges de text i, en nits en que les mantes minvaven, venia a la nostra ment. D’allò ja feia mig any i en aquell temps havíem passat per una diversitat d’emocions aleshores desconegudes. Com Hansel i Gretel havíem anat traçant el camí que deixàvem rere les nostres petjades amb la esperança de poder tornar-hi algun dia.

El desert més petit del món

Lentament ens havíem anat allunyant d’Alaska i ja en altres terres reflexionàvem sobre els dies passats. No havia estat als nostres plans. Anar-hi significava allargar el viatge i, ni aleshores ni ara, teníem clar on seríem avui. L’anhel viatger ens atrapava a la ruta i preferíem no pensar en els dies que s’anaven escolant com sorra entre els dits. A cada pas sentíem que els peus es fonien en un bany de dunes que ens culminaven el camí. Aquell nou lloc era el desert més petit del món.