Enrere quedava ja el Nadal i amb ell nits
inesgotables d’històries i relats. Havia passat massa temps per recuperar-ho
amb una sola nit i sovint les agulles del rellotge acabaven per atrapar la
mitjanit. Els dies desfilaven lentament i ens preguntàvem si el rumb que havíem
decidit emprendre era el correcte. Si tot aquell temps havia estat suficient i
si algun dia tornaríem a reprendre els passos de l’aventura. A penes feia un
mes que havíem tornat i dins nostre creixia ja l’enyorança d’una ànima nòmada.
Darrere nostre les portes del metro es
tanquen i l’aire del carrer llisca escales avall fins a l’andana. Els
passatgers del tren avancen ja en algun lloc de les entranyes d’una antiga
Barcelona i mentre, nosaltres ens enfilem cap a l’estació de Sants amb un xic
d’emoció que va in crescendo a mesura
que passen els segons. El taquiller ens segella els tiquets amb un entusiasme
exultant i ens proposa agafar l’autobús que surt quinze minuts abans. Tot i que
anem bé de temps, el nus de nervis que ens oprimeix l’estomac des de primera
hora del matí ens fa agafar d’una revolada aquells bitllets i ens enfilem en
aquell llarg automòbil que anuncia un destí sense pèrdua; Andorra.
