diumenge, 30 de març de 2014

Tornem a Bèlgica per no partir

Enrere quedava ja el Nadal i amb ell nits inesgotables d’històries i relats. Havia passat massa temps per recuperar-ho amb una sola nit i sovint les agulles del rellotge acabaven per atrapar la mitjanit. Els dies desfilaven lentament i ens preguntàvem si el rumb que havíem decidit emprendre era el correcte. Si tot aquell temps havia estat suficient i si algun dia tornaríem a reprendre els passos de l’aventura. A penes feia un mes que havíem tornat i dins nostre creixia ja l’enyorança d’una ànima nòmada.

diumenge, 16 de març de 2014

De com no mor la il·lusió de Nadal

Darrere nostre les portes del metro es tanquen i l’aire del carrer llisca escales avall fins a l’andana. Els passatgers del tren avancen ja en algun lloc de les entranyes d’una antiga Barcelona i mentre, nosaltres ens enfilem cap a l’estació de Sants amb un xic d’emoció que va in crescendo a mesura que passen els segons. El taquiller ens segella els tiquets amb un entusiasme exultant i ens proposa agafar l’autobús que surt quinze minuts abans. Tot i que anem bé de temps, el nus de nervis que ens oprimeix l’estomac des de primera hora del matí ens fa agafar d’una revolada aquells bitllets i ens enfilem en aquell llarg automòbil que anuncia un destí sense pèrdua; Andorra.