dimarts, 27 d’agost de 2013

Un cel blanc

Aquesta vegada entrellaçàvem els nusos enèrgicament i sota el nas un somriure es dibuixava de forma incontrolable. Era inexplicable com un parell de botes ens podien donar tanta vitalitat. En aquells segons en que anàvem rumiant on arribaríem, cenyíem cada vegada més els cordills inconscientment. L’èxtasi començava a apropiar-se dels nostres peus i el somriure s’estenia irrefutablement sobre el rostre.

divendres, 23 d’agost de 2013

El sud d'Alaska

La neu havia tenyit de blanc el paisatge, els huskys tiraven dels trineus i les caputxes d’esquimals s’entreveien entre cabanyes de fusta. No es tractava de cap revista, ni d’un llibre de viatges, ni d’un documental. La nostra imaginació havia començat a fer de les seves i a aquestes alçades frenar-li els peus era ja impossible. Podíem haver tancat aquell llibre bruscament i mirar resignats la tapa que havia dibuixat la nostra ment entremaliada. Aquell esbós havia quedat entre totes aquelles fulles d’un perfecte hivern. Però era agost i Alaska lluïa un altre color.

dijous, 8 d’agost de 2013

On s'acaba la línia

“... i aquí és on arribarem”, em deia al mateix temps que posava el dit sobre el mapa i els seus ulls es perdien en aquella línia que desembocava a l’oceà. Els dos sabíem que allà no hi havia res. Res més que cases enllaunades i oxidades i petroli. Molt petroli. La resta, era la terra estenent-se més enllà dels nostres ulls fins perdre’s a l’àrtic. El sol regnava ímpetu les vint-i-quatres hores del dia i la pell es debilitava sota tantes hores de sol. Era el punt més nòrdic del continent al qual podíem arribar per carretera i, com una d’aquelles obstinacions viatgeres, ens havíem proposat arribar-hi. La meta no era més que un simple objectiu. El camí fins a ella era el premi d’aquella tossuderia.