Coneixent mons: Tornem a Bèlgica per no partir

Enrere quedava ja el Nadal i amb ell nits inesgotables d’històries i relats. Havia passat massa temps per recuperar-ho amb una sola nit i sovint les agulles del rellotge acabaven per atrapar la mitjanit. Els dies desfilaven lentament i ens preguntàvem si el rumb que havíem decidit emprendre era el correcte. Si tot aquell temps havia estat suficient i si algun dia tornaríem a reprendre els passos de l’aventura. A penes feia un mes que havíem tornat i dins nostre creixia ja l’enyorança d’una ànima nòmada.

Entre piles de caixes de cartró d’un ahir, re-apareixien ara els nostres noms coberts de pols. Aquelles caixes encartonades ens havien estat esperant tot aquest temps i ara semblaven donar-nos la benvinguda a la realitat. Era hora de tornar a començar i assimilar que tot allò que havíem viscut havia estat un somni. Un somni fet realitat.

Quan vam començar a obrir les primeres caixes i vam començar a treure tot tipus d’objectes que crèiem oblidats, ens vam adonar que tot aquell temps passat havíem viscut immersos en la societat de consum encegadora que tantes vegades n’havíem sentit a parlar. Que tot allò que ara es desplegava davant nostre, no era més que matèria dissuasiva de somnis. Havíem viscut tots aquests mesos amb un parell de pantalons i un munt de llibres i no havíem necessitat res més que les ganes d’aconseguir el nostre repte. I ara ens miràvem atònits aquell quadre encartonat i només ens sortia un somriure irònic.

Quan la companyia ens va confirmar que la furgo arribaria a port durant els pròxims dies, una onada de peresa ens va envair. La tornada a casa, el trasllat a una nova llar, la recerca de feina... Tot estava succeint massa ràpid i amb un interval de temps que dificultava assimilar aquella nova etapa. Enmig de tot allò, havíem d’anar fins a Bèlgica i aquesta vegada no era per partir de nou. Flandes havia estat un punt de partida un hivern del 2013 i ara, un any més tard, era punt de tornada d’un hivern del 2014.

Contra tot pronòstic, ens vam posar en marxa amb dues motxilles i la caixa de l’aventura que es batia per obrir-se. Anvers ens rebia aquesta vegada amb un matí d’hivern menys fred del que recordàvem. Anveresos i jueus es perdien entre els carrers lliures de neu i, un parell de motxillers andorrans, retrobaven ara la seva terra un any més tard. L’estació central de trens seguia lluint a l’interior uns decorats meravellosos i el rellotge marcava quasi les onze. Com si el mapa de la ciutat seguís encara viu en la nostra memòria, ens dirigíem a la mateixa cafeteria de feia uns mesos i iniciàvem així el ritual matiner d’aquell febrer en que vam arribar a la comunitat flamenca per primera vegada.

Quan van saber que tornàvem a Bèlgica amb les motxilles plenes d’històries, el Woulter i la Sandra no van dubtar a re-obrir-nos les portes de casa seva i desplegar-nos el sofà. Recordàvem perfectament el camí a casa seva i a les vuit del vespre premíem de nou aquell timbre. Era com si el temps no hagués passat. Tot seguia igual i nosaltres re-apareixíem de nou a casa seva amb les mateixes botes atrotinades i dues motxilles. Un mapamundi decorava la paret principal del menjador i la nostra mirada es perdia de nou en ell. No van passar ni uns minuts que l’índex es posava ja sobre fronteres d’un món que es feia tan gran i tan infinit. I així, de frontera a frontera, les agulles del rellotge van acabar per atrapar de nou la mitjanit, i com la Ventafocs, la realitat va tornar a vestir-nos i el llum es va apagar a Anvers per aquella nit.

Com aquell febrer, abandonàvem de bona hora casa seva entre mil gràcies i un fins aviat. Esperàvem re-veure’ls aviat i rebre’ls algun dia a la nostra Andorra que tantes vegades n’havíem parlat. Arrecerats, sota el teulat de la biblioteca, esperàvem l’hora de l’obertura per enfilar-nos escales amunt i seure en una d’aquelles butaques amb vistes a la ciutat. Encara era massa d’hora per recuperar la furgo i a port, els belgues es prenien les coses amb calma. Quan ja dúiem dues hores asseguts davant l’ordinador, el mòbil va vibrar. Era la companyia marítima donant-nos el vistiplau per recollir la furgo.

Havia passat quasi un mes des de que l’havíem deixat a port americà amb un nus a l’estomac al veure la ciutat on l’havíem embarcat. I pensar que havia de sobreviure a les ones de l’Atlàntic, no alleugerava aquella preocupació. Però la furgo havia arribat sencera a terres europees. Després de que aquell bon home de la companyia ens emplenés les mans de paperassa, pujàvem al seu cotxe i ens dirigíem a port. No va trigar massa a preguntar-nos com havíem aconseguit recórrer 56.000 quilòmetres amb la planta de jovenalla que fèiem i, tot seguit, va començar un diàleg obert sobre la cultura americana. Semblava que aquell home estava al corrent de tot el que ocorria a l’altra banda de l’oceà i, alguna cosa ens deia que no érem ni els primers ni els últims en pujar en aquell cotxe amb una pila de quilòmetres a les espatlles. La seva companyia enviava prop de dos-centes furgos viatgeres cada any.

Ja a port, la porta automatitzada es va obrir davant nostre. Un dels treballadors ens esperava amb un cotxe ferralla per dur-nos fins a la furgo. La primera pregunta que va esclatar en aquell vehicle no podia ser una altra que “d’on sou?”. Però aquesta vegada no va haver-hi temps per més preguntes. Tot i que el port d’Anvers era un dels més importants d’Europa, arribar fins a la furgo no requeria massa temps. Havíem arribat ràpid. Estava allà. Tal qual l’havíem deixat unes setmanes enrere. Amb un parell d’adhesius d’exportació i amb un somriure al rostre en veure’ns de nou. Nosaltres també estàvem feliços de recuperar-la.

Quan vam obrir la porta i vam tornar a posar-hi els peus a dins, l’olor a aventura ens va envair els sentits. Volíem girar el volant, demanar a crits que re-obrissin la porta del port i tornar-la a embarcar. No volíem despertar d’aquell somni. Una espècie d’imant ens atreia d’algun lloc del planeta i nosaltres sabíem que havíem de tornar a Andorra.