dilluns, 20 d’octubre de 2014

El joc del record, volo i volo

Avui fa un dia radiant. Són encara les cinc de la tarda i la vista se’m perd a través de la gran finestrada que, de manera regressiva, dóna accés cap a un món de despatxos i papers tintats d’avorriment. Mentre a fora, més enllà dels automòbils que circulen amb el intent de donar vida al món exterior, més enllà fins i tot de les vides de les persones que passen per l’altra banda d’aquest mur de cristall, el món gira. El univers respira lluny d’aquestes parets blanques que m’empal·lideixen la cara i no puc evitar la sensació de voler estar en algun altre lloc. Lluny dels totxos que obstrueixen la vista, lluny del “run-run” diari que m’intenta arrossegar en el pou social dels compromisos, obligacions i formalitats absurdes que accentuen el sentiment d’incomprensió social i que priven de la més absoluta llibertat. L’escriptor argentí Juan Filloy deia “Si va vostè de viatge, deixi’s a vostè mateix. Li serà inútil”. Somric i m’adono que una part del meu jo es va quedar en algun lloc d’aquestes muntanyes fa molt de temps i, una altra part va quedar atrapat en aquest profund viatge. Camino enlloc buscant un jo universal però segueixo amb les natges aferrades en aquesta trista cadira d’oficina. I aleshores, enmig d’aquest sentiment d’anhel i de desig que m’inunda l’ànima, recorro al joc del record.