Lentament ens
havíem anat allunyant d’Alaska i ja en altres terres reflexionàvem sobre els
dies passats. No havia estat als nostres plans. Anar-hi significava allargar el
viatge i, ni aleshores ni ara, teníem clar on seríem avui. L’anhel viatger ens atrapava
a la ruta i preferíem no pensar en els dies que s’anaven escolant com sorra
entre els dits. A cada pas sentíem que els peus es fonien en un bany de dunes
que ens culminaven el camí. Aquell nou lloc era el desert més petit del món.
Ni havíem estat mai
al desert ni aquesta vegada tampoc seria la primera. De fet, tècnicament no era
considerat un desert real per quan l’àrea era considerada massa humida. Però el
sol fet d’aparentar-ho ja ens havia fet descalçar i imaginar-nos com a
protagonistes d’una d’aquelles històries de saharians perduts enmig del desert.
Aquells eren probablement un d’aquells moments en que jugàvem a ser criatures
i, de fet, allò ens divertia. Vaja que si ens divertia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada