A primera hora del
matí ens plantàvem a les oficines dels transbordadors amb les quines havien
estat les nostres companyes de viatge durant tres setmanes. Contràriament del
que havíem pensat quan vam deixar la furgo a Bèlgica, hi havia més gent que
també havia enviat la seva “casa rodant” al Nou Món. El grup d’alemanys que
seien al nostre costat des de feia una estona, ens anaven esquitxant amb alguna
pregunta de tant en quan i, quan no, tornaven a les seves històries deixant de
banda aquella parella que segurament no entendrien ni un bocí d’alemany. Lluny
d’aquella conversa que flotava al nostre voltant, els nostres pensaments
estaven immersos en una altra dimensió que segurament ells tampoc arribarien a
entendre. Probablement fos allò el que els tenia tan intrigats; aquella
jovenalla que venia d’un indret tan petit per conèixer un món tan gran.
Després de passar
mitja hora esperant, ja havíem optat per treure’ns les motxilles del damunt i
contemplar des de les butaques la secretària atenent un parell de trucades i
bellugant la cadira a dreta i esquerra amb l’intent de no adormir-se a primera
hora del matí. Feia estona que les nostres orelles havien deixat d’escoltar
aquells alemanys murmurant quan va arribar el nostre torn. Un munt de paperassa
i uns quants dòlars més, havia estat suficient per acomiadar-nos per fi de la
companyia de transbordadors. Els alemanys havien sortit a la carrera ja feia
uns minuts mentre nosaltres avançàvem pacíficament cap a la duana. De fet, allò
ens tranquil·litzava. Si els alemanys arribaven abans que nosaltres, no seríem
els primers “toca-pebrots” del matí i, amb una mica de sort, l’oficial estaria
cansat de fer una i altra vegada el mateix interrogatori. Però les nostres
esperances es van esvair quan el duaner va veure que es tractava d’un vehicle
que venia... d’Andorra? On carai estava Andorra? Aquell parell de marrecs que havien
entrat per la porta havien aconseguit trencar amb mil bocins la suïcida rutina
d’aquell oficial i, amb un somriure a la boca senyalàvem novament en quin punt de
l’Atles es trobava la diminuta Andorra. Després d’allò, un parell de segells i
un altre munt de paperassa, travessàvem novament la porta de la duana per retrobar-nos,
per fi, la nostra companya de viatge. Els tràmits a port havien anat més ràpid
del que havíem previst i ara ens endinsàvem enmig de piles de containers on
dies enrere havíem entrevist la furgo esperant pacientment la nostra arribada.
L’havíem trobat a faltar. Tornar a ficar els peus a dins va resultar fins i tot
estrany després de tants dies. Arrancava ara una altra aventura per terres
americanes i començava un nou episodi d’aquest conte que feia dies que havia
obert la seva primera pàgina.
 |
| Port d’Halifax - Nova Scotia |
 |
| Per fi! Ha arribat sana i salva! - Halifax - Nova Scotia |
El dia va ser llarg
i d’allò més avorrit. Sí, estàvem rodant els primers quilòmetres per Amèrica
però voltar amunt i avall per omplir novament la nevera, buscar una bombona de
gas, i instal·lar un adaptador per les bombones americanes, no estava resultant
gens divertit. Després d’allò, l’únic que volíem era allunyar-nos del bullici i
buidar les nostres ments d’obligacions. I semblava que aquell punt del mapa on
hi deia “Peggy’s Cove” era l’indret que estàvem buscant. Solemne sobre la roca
i combatent contra el fort onatge, s’alçava davant nostre el far de Peggy’s
Cove. La història deia que duia el nom de l’únic supervivent d’un naufragi que
va arribar arrossegat per la mar fins les roques. La geologia, en canvi,
mostrava a través de les immenses pedres que ella havia arribat molt abans de
la glaciació i que seguia sent la mestressa i senyora d’aquell poble de
pescadors. Després de tot, no era d’estranyar que fos un dels indrets més
fotografiats de Canadà.
La nit sota el far
va venir acompanyada d’un vent espantós que feia sentir les ones des de la
furgo. A aquella època de l’any, no hi havia ni una ànima més que l’àngel Peggy
que vetllava el poble. I a dins la furgo continuava marcant -3ºC quan obríem
l’ull a les vuit del matí. Tot seguia amb calma i només la melodia del mar ens
acompanyava. Era hora de començar a fer ruta i Nova Scotia era el nostre punt
de partida.
 |
| Peggy’s Cove - Nova Scotia |
 |
| Peggy’s Cove - Nova Scotia |
 |
| Peggy’s Cove - Nova Scotia |
 |
| Peggy’s Cove - Nova Scotia |
 |
| Peggy’s Cove - Nova Scotia |
 |
| Peggy’s Cove - Nova Scotia |
 |
| Aquí fred? Nooo, molta calor! |
 |
| Peggy’s Cove - Nova Scotia |
Seguíem avançant
per la costa i el paisatge no era altre que cases i esglésies de fusta del
segle XVIII que seguien mantenint-se en peu. Només els campanars de les
esglésies s’enfilaven com agulles cap al cel i tot plegat es podia veure
reflectit a la mar que aquell dia s’havia aixecat calmada. Lunenburg i
Shelburne, de la mateixa manera que Peggy’s Cove i Mahone Bay que veníem de
deixar enrere, eren també pobles de pescadors. Només calia passejar pels
carrers quadriculats, entre cases de colors, per veure marisqueries, restaurants
que prometien oferir la millor llagosta, botigues farcides de vaixells de
fusta, timons i tot allò relacionat amb el mar. Però tot i haver entrat a la
primavera, encara feia massa fred per trobar algú passejant i novament seguíem
vagant solitaris.
 |
| Lunenburg - Nova Scotia |
 |
| Lunenburg - Nova Scotia |
 |
| Shelburne - Nova Scotia |
 |
| Shelburne - Nova Scotia |
 |
| Shelburne - Nova Scotia |
 |
| Shelburne - Nova Scotia |
 |
| Shelburne - Nova Scotia |
Ja al sud de Nova
Scotia ens endinsàvem a Lower West Pubnico per descobrir la cultura acadiana.
El “Village Historique Acadien” semblava no obrir fins a mitjans d’abril però
aquell acadià que ens havia vist ensumar davant la porta va obrir-nos i ens va
convidar a entrar. Viatjar amb una furgo diminuta, si comparàvem amb les
gegants cases rodants que havíem vist, i a més a més, amb matrícula andorrana,
ens estava ajudant a conèixer gent i aquell home ens havia posat l’ull a sobre
des de feia una estona. Els primers minuts de la conversa van caure
inevitablement en una infinita explicació d’on veníem i que estàvem fent a
Canadà amb aquell fred que encara queia a primers d’abril. I poc a poc, la
conversa va anar decaient en la història d’aquests descendents d’immigrants
francesos que van instal·lar-se aquí per allà al 1600 i que quatre cents anys més tard
seguien esforçant-se per mantenir viva la seva cultura. Les cases duien la
mateixa estrella que havíem vist onejant a les banderes, la llengua persistia
encara entre la població i on ara teníem posats els peus, eren les mateixes
terres on segles enrere s’hi havien instal·lat. Era realment admirable veure un
nombre tan reduït de persones lluitant encara per les seves arrels i costums
amb ple segle XXI.
 |
Primer acadi arribat a Nova Scotia
Lower West Pubnico - Nova Scotia |
 |
| Village Historique Acadien - Lower West Pubnico - Nova Scotia |
 |
| Village Historique Acadien - Lower West Pubnico - Nova Scotia |
La ruta fins a
Wolfville seguia marcada per la cultura acadiana. Les cases seguien lluint la
estrella i el “Grand Pré National Historique Site” era una altra mostra del pas
dels acadians per Nova Scotia. Si bé, era cert que a primers d’abril seguíem
trobant tots aquests indrets tancats però l’avantatge era que s’hi podia
accedir fàcilment. L’ambient era d’allò més moribund. De fet, la majoria d’aquests
espais oberts on el turista pagava alegrament en plena temporada, eren per
nosaltres com un camp obert on ens hi endinsàvem en solitari. Caminar per sobre
el cementiri que reposava sota els nostres peus des de feia segles, alçar la
vista a les esteses de camps i tancar els ulls, era imaginar aquella població
cobrant vida sota les nostres pupil·les.
 |
| Casa acadiana - Nova Scotia |
 |
| Grand Pré National Historique Site - Nova Scotia |
 |
| Grand Pré National Historique Site - Nova Scotia |
 |
| Grand Pré National Historique Site - Nova Scotia |
Aquell dissabte sis
d’abril, feia dos mesos que havíem arrencat la nostra aventura. Els dies ens
lliscaven entre els dits igual que un grapat de sorra. I el dia es tornava a
aixecar nevant sobre Evangeline Beach on havíem passat la nit. La ruta avançava
cap al nord i ens dirigíem ara cap a la illa de Cape Breton. Com si la
primavera ens hagués acariciat amb la punta dels dits, l’hivern i el fred ens
donaven novament la benvinguda sobre la illa. La furgo ascendia i descendia
vora un mar congelat i la neu s’intentava desfer en els seus tres metres de
neu. Imaginar que amb ple hivern la neu havia arribat a tocar els cables
elèctrics ens eriçava els pèls i alhora ens excitava la idea de veure el
paisatge en un dia assolellat de desembre. Els pins però seguien amb un polsim
de neu i el quitrà era l’únic que creuava enmig d’un bosc de milers d’hectàrees
i hectàrees. El quitrà i un ant que ens havia fet pitjar el fre
precipitadament. Era la primera i darrera vegada que vèiem un ant, almenys a
Nova Scotia.
 |
| Evangeline Beach - Nova Scotia |
 |
| Evangeline Beach - Nova Scotia |
 |
| Mmmm... Quina bona pinta! |
 |
| Carreteres infinites enmig del bosc - Nova Scotia |
 |
| Baddeck - Cape Breton Island - Nova Scotia |
 |
| Baddeck - Cape Breton Island - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Ant buscant menjar en el dur hivern - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
 |
| Highlands National Park - Cape Breton - Nova Scotia |
Peaso d'aventura que esteu vivint!!!!! Que content que estic per vosaltres !!!!!!! Esther, segueix fent-li punta al llapis que et queden unes croniques collonudes!!!!!!
ResponEliminaUna abraçada
Jejeje, moltes gràcies Carles! Ets un fan incondicional!
EliminaAmb seguidors com tu, aviat haurem de comprar més llapìsos!
Una abraçada ben forta!
Quins paisatges mes preciosos. Diversitat de cases i colors, i la neu que us segueix acompanyant. Guay. Avui dia 08 hem rebut la vostra postal de N.Y. Ens ha fet molta il-lusió . Pensar a nosaltres de tant lluny quan tens gent a la vora que com si no hi fossis, es d'agraïr. Té raó en Carles continua fent-li punta al llapis, que disfrutem amb ells i les fotos. Un petó ben fort de Pascale i Balta
ResponEliminaHola Pascale, hola Balta,
EliminaPer nosaltres sou persones molt importants i estem molt contents de que us hagi fet tanta il·lusió. Amb la distància que ens separa, busquem també estar a prop de vosaltres d'alguna manera.
Us enviem una molt forta abraçada!
Hola nois. Sóc un company de feina del Joan a Andbank i m'ha passat el link del vostre blog. Primer de tot encoratxar-vos per aquesta magnífica experiència que esteu vivint. M'ha encantat veure les fotos de Nova Scotia. Jo vaig estar l'any passat al juny i he al.lucinat veient l'illa de Cap Breton amb neu. Que xulo!!! Jo vaig passar una calor.... Canadá es un gran pais, i no d'extensió que per suposat ho és, si no per la gent tan maca que vam coneixer i els paisatges i ciutats tan espectaculars. Bé doncs, us aniré seguint pel blog i us desitjo el millor en aquest gran viatge. Fins aviat.
ResponEliminaRicard
Hola Ricard,
EliminaEstem contents de compartir amb tu també aquest blog i esperem que en gaudeixis. És interessant saber que vau estar a Nova Scotia tot i que amb èpoques ben diferents. Amb el fred que vam passar nosaltres no ens hauríem imaginat que pogués fer tanta calor a l'estiu! Com bé dius, Canadà és un gran país i efectivament la gent és molt maca. En la nostra pròxima etapa per Canadà, ja us anirem explicant més cosetes ;)
Moltes gràcies pels teus ànims!
Fins aviat!