Una benvinguda amb un punt amarg

“Stop in this line”. Aquesta era la primera indicació que ens donava la benvinguda als Estats Units. Bé, dir “benvinguda” potser és una mica exagerat tenint en compte els esdeveniments que quedaven per ocórrer. Entrar a Estats Units no era fàcil i d’això n’havíem estat conscients quan vam agafar l’avió divuit dies enrere. Entrar per via terrestre i amb un vehicle andorrà, era tot un desafiament.

Esperàvem obedients darrera la línia que l’oficial ens donés permís per ficar novament primera i atansar-nos lentament fins a la finestreta. Passaports, papers i mil i una preguntes quines respostes no van servir més que per donar-nos l’ordre d’aturar la furgo i baixar del vehicle. Realment, ens demanàvem que podien tenir de criminals les nostres cares. Però com si d’uns delinqüents ens tractéssim, entràvem a les oficines duaneres amb la bandera d’Estats Units de quatre metres quadrats sobre el nostre cap i la mirada de Barack Obama clavada sobre els nostres clatells. L’oficial que ens rebia darrera el mostrador no semblava disposada a posar-nos les coses fàcils i els nervis van començar a oprimir-nos l’estomac en quan ens van demanar les claus de la furgo. Veure marxar aquella altra oficial amb les claus i un pastor alemany no era un bon presagi. Mentre una part de nosaltres s’imaginava aquella dona amb els guants blancs i el pastor alemany ensumant la furgo, l’oficial que teníem davant ens preparava per tot un interrogatori. “Esteu casats? Parella de fet potser? Quan vau arribar a Canadà? Com vau arribar fins a Bèlgica per enviar la furgo? On ha estat enregistrada la furgo? On l’heu comprada? Qui n’és el titular? Quants diners disposeu al compte? Com penseu mantenir aquest viatge? Perquè voleu entrar al nostre país? Teniu algun familiar, amic, conegut? A que us dedicàveu al vostre país? No vindreu a buscar feina oi?...” I podríem seguir així durant trenta minuts que deuria ser la estona que vam estar de peu responent a cadascuna d’aquestes preguntes. Estava resultant incòmode i la situació començava a dirigir-se cap a un túnel sense sortida quan van adonar-se que no havíem agafat l’avió de tornada una setmana enrere. Per molt que els hi expliquéssim que havíem agafat un bitllet d’anada i tornada perquè sortia més econòmic que un bitllet senzill, ells no veien més enllà de que ens volíem quedar il·legalment al país. La situació començava a ser desesperant i per primera vegada pensàvem seriosament que no ens deixarien entrar al país. Sense cap explicació més que una simple ordre, tornàvem a seure al banc mentre els veiem intercanviant-se la mirada i debatent una decisió a veu baixa. L’agonia ens ofuscava i l’instint ja no servia ni per donar-nos una intuïció clara. Un simple gest de mà va ser suficient per posar-nos drets com soldats i avançar novament sobre la línia de combat. Quan ens disposàvem a treure la metralla que ens quedava, l’oficial ens va estirar la mà i va deixar caure les claus. Semblava estar-s’ho passant d’allò més bé. La còlera ens pujava per les venes i no ens quedava més altre remei que marxar amb un forçat somriure si no volíem quedar-nos al camp de batalla.

Amb les anques clavades a la furgo, intentàvem deslliurar-nos dels nervis acumulats i de la ràbia continguda. El pastor alemany ens havia confiscat un grapat de patates i de cebes però allò ja ens era indiferent. Ara avançàvem fent les primeres milles i amb una pila de deures abans de tornar a Canadà.

Deuria ser un dissabte al matí en els que un s’aixeca rarament d’hora quan feien un reportatge sobre Maine i sobre la costa est dels Estats Units. El programa es deia “Estados Unidos des del cielo” que Viajar emetia des de feia alguna setmana. Aquell matí va ser un dels molts en que tornàvem a somiar sobre aquesta aventura. Ara ens miràvem recordant aquell dissabte i preguntant-nos com caram havíem arribat fins aquí.

Maine es dibuixava sobre la ruta tal i com ens ho havia ensenyat el documental. Costa i platja anaven de la mà de boscos i parcs naturals. El ritme de les ones ens acariciava les orelles i el cant dels ocells ressonava entre els arbres. Abril no rebia encara turistes i nosaltres semblàvem els únics a endinsar-nos a l’Acadia National Park. Havíem passat les finestretes sense desembossar un dòlar i un aire fantasmagòric anava quedant enrere de la furgo conforme avançàvem. La fusta s’entreveia entre la pintura de les cases denotant els anys que duia de peu. Els garatges servien per acollir tota una pila d’antigalles i d’andròmines. Obrien les portes i es convertia en tota una paradeta de tot tipus d’objectes antics, panells publicitaris rovellats i fins i tot algun semàfor. Però res. Ni una ànima. De fet, aquella solitud li donava un què especial.

311.600 hectàrees i només topàvem amb la calma de la natura. Havíem arribat a White Mountain National Forest i la pau ens seguia acompanyant igual que la neu.

Acadia National Park - Maine

Acadia National Park - Maine

Acadia National Park - Maine

Acadia National Park - Maine

Acadia National Park - Maine

Cèrvol de Virginia - Acadia National Park - Maine

Acadia National Park - Maine

L'incansable cerca d'aigua

White Mountain National Forest - New Hampshire

White Mountain National Forest - New Hampshire

White Mountain National Forest - New Hampshire

White Mountain National Forest - New Hampshire

White Mountain National Forest - New Hampshire

White Mountain National Forest - New Hampshire

White Mountain National Forest - New Hampshire