Coneixent mons: I un dia algú va escriure “la nostra aventura s’està acabant”

Havia començat a aparèixer en les darreres setmanes sobre pàgines impreses de tinta. Entre línies plenes d’emoció, de somnis i d’amor. Havíem anat omplint un gruix de paper que s’havia anat vestint d’aventura. Les pàgines que es desplegaven sota la nostra mirada giraven enèrgiques sota el vent i deixaven en l’aire olor a desig viatger. Les lletres s’entrellaçaven harmònicament endutes per aquella màgica essència i el polze vacil·lava altra vegada quan la fletxa de la realitat apuntava sobre paper blanc. I altra vegada, acabava batent l’esperit nòmada que només l’univers era capaç d’entendre.

Va ser sobre la fina sorra de Sant Petersburg. En un d’aquells vespres en que seguíem per inèrcia les traces de les línies sinuoses que les ones deixaven a cada respir. Venien, cobrien els mol·luscos de sabor a mar i desapareixien engolides per l’oceà. Les cries de les gavines jugaven a tocar i parar i quan l’ona tornava a atrapar-nos els peus, aquells éssers diminuts sortien corrent més ràpid del que ens imaginàvem. Era absorbent contemplar la Terra respirar. Sentir la llibertat envair la nostra ànima. Érem rics. Rics d’aquell espai de temps que havíem decidit viure’l d’una altra manera. I paral·lelament, com un dolç verí, cada segon ens duia a la fi de la nostra aventura. Va ser aleshores quan la realitat va picar tímidament la porta del nostre món i, aquesta vegada, la vam deixar passar.

Conscients del que significaven aquells darrers dies, avançàvem per la costa atlàntica rumb al nord. Rumb al punt final. I com si aquell pessic de realitat hagués esclatat en nosaltres un alliberament que crèiem haver descobert al llarg dels mesos, vam deixar-nos endur pels impulsos i per moments “i si...” que crèiem oblidats.

Havíem passat de mirar-nos el mar de reüll a perseguir embogits les seves ones sota un Zeus amenaçador. De comptar a gotes l’aigua que sortia per l’aixeta a regalar-nos dutxes a l’aire lliure sense preocupar-nos del que deien les lleis americanes. De controlar una responsabilitat angoixant a, simplement, gaudir. Gaudir dels dies, o millor dit, de les hores que quedaven, dels nostres darrers passos per terres americanes.