Aquesta vegada a Chicago

Havien passat quatre anys des d’aquell comiat en que ambdues parts sabíem que probablement no ens tornaríem a veure. Era un d’aquells moments en que un prefereix dir “fins aviat” enlloc d’“adéu”. Però a qui li agrada dir adéu? Aquell comiat havia quedat ofegat dins nostre i només deixava pas a una sola pregunta: “Per què no ens havíem topat abans?”. Obra del destí o no, el cert era que en algun instant del temps ens tornaríem a retrobar i aquesta vegada no seria a Andorra sinó a Chicago.

Avançàvem entusiasmats com nens petits dins la furgo amb la pregunta universal de: “Queda molt?” I és que l’hora de cua per creuar Chicago estava resultant esgotadora. Una calor sufocant penetrava paulatinament a través la furgo i una fila de camioners ens anaven avançant intentant esbrinar de quin indret del glòbul terrestre procedíem. Ben mirat, resultava entretingut comptar els vehicles que passaven girant el cap intentant endevinar el que hi posava a la matrícula. Alguns s’esforçaven a fer signes per saber d’on veníem i d’altres simplement avançaven amb la boca entreoberta. Unes milles més endavant, els peus seguien reposats sobre l’airbag i el pilot tornava a posar tercera. Sortíem del embut i per fi avançàvem cap al següent stop de la ruta.

El timbre va ressonar tímidament fins que vam endevinar el seu rostre atansar-se cap a nosaltres amb un somriure. Tot en ell seguia igual i ens esgarrifava pensar que havia estat ahir d’aquell comiat. Havien passat quatre estius i els dies a venir s’escolarien com sorra entre els dits.

Havíem arribat a Chicago i allò volia dir molt més que “hem arribat a Chicago”. Volia dir que algú ens estava esperant i que durant uns dies formaríem part de la família. Tan sols unes hores van ser suficients per esdevenir momentàniament ciutadans de Chicago.

La petita New York per alguns, la rival de New York per d’altres, o simplement, Chicago bategava a unes milles de nosaltres mentre rodàvem amunt i avall de la seva mà. Amb ell, vam acabar d’entendre que, efectivament, totes les pel·lícules i series que havíem vist eren pura realitat. Les cases tenien un soterrani igual que la família Simpson, les barbacoes formaven part de cada bocí de jardí o de terrassa per molt petit que fos, els garatges obrien les portes i treien a vendre tot allò que havia deixat de ser útil feia molt de temps, els veïns vigilaven el barri i les famílies jugaven al pictionnary.

Amb ell vam aprendre una mica més sobre la cultura americana i sobre el beisbol. Quantes vegades havíem vist aquells homenets vestits de blanc, la camisa per dins del pantaló, el cinturó ben cenyit, la gorra a joc i amb posició preparats per colpejar amb força la pilota i... home run!!! El públic s’aixeca d’un salt, les chips salten a l’aire i els focs artificials cauen sobre l’estadi! Increïble. No és una pel·lícula. Una pessigada va ser suficient per donar-nos compte de que érem allà veient els White Sox de Chicago. El públic sortia reflectit a la pantalla i mentre alguns es feien un petó altres esperaven ansiosos el seu torn per aparèixer al televisor. Les veus baixaven amb força per les escales cridant: “Hot dogs! Hot dogs!” mentre nosaltres intentàvem fer cabre la idea de que, sí, érem allà. I aleshores, la gent es posa de peu, infla el pit, posa la mà sobre el cor i al bell mig del camp ressona amb força i honor l’himne americà. Com si amb la punta d’una ploma ens haguessin recorregut la columna vertebral alguna cosa ens va commoure profundament.

Havíem passat els dies aprofitant al màxim de la seva companyia perquè sabíem que tard o d’hora ens hauríem de tornar a dir “fins aviat”. El que no havíem previst és que celebraríem la cloenda d’aquells dies un Memorial Day del 2013. La família s’havia passat el dia preparant la casa per rebre familiars i amics. Tothom era benvingut sota la bandera americana que onejava amb orgull sobre la porta principal. Els convidats anaven arribant i omplint la casa d’abraçades i xerrades. Altres, entre ells nosaltres, omplíem el soterrani jugant al futbolí i petant la xerrada. Els plats atapeïts de menjar anaven desfilant per la cuina i finalment el vespre ens va atrapar jugant a encistellar “the bag” dins del forat. Com indica el seu nom, va ser un dia memorable.

La furgo ens esperava fora plena d’energia per continuar i els nostres peus s’arrossegaven feixucs cap a la porta per dir altra vegada “fins aviat”. Estar amb ell i la seva família va ser molt més que conviure amb una família local, que conèixer més la cultura americana o que passar la tarda jugant a “the bags”. Retrobar-lo i compartir aquells dies amb la seva família i amics va ser tot un aprenentatge moral que ja forma part del nostre equipatge i que altra vegada ens va remoure l’estomac al arrencar el motor.

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Llac Michigan, Chicago - Illinois

Llac Michigan, Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Chicago - Illinois

Marshmallows al foc, Chicago - Illinois

Picnic al pàrquing de l'estadi dels White Sox, Chicago - Illinois

Estadi dels White Sox, Chicago - Illinois

Estadi dels White Sox, Chicago - Illinois

Estadi dels White Sox, Chicago - Illinois

Els White Sox, Chicago - Illinois

Estadi dels White Sox, Chicago - Illinois

Jugant a the bags, Chicago - Illinois

Bombers voluntaris que no van dubtar a donar-nos aigua de camí a Chicago, Knox - Pennsylvania

Venda de trastos als garatges, Shipshewana - Indiana

Moltes gràcies per cada instant Michael & família.