Una sorpresa (in)esperada

Entre el munt de llibres i paperassa que omplien la furgo, dúiem com un tresor amb nosaltres unes entrades pel musical “The Lion King”. I diem com un tresor perquè des d’aleshores hem dut gravat a la nostra ment el moment en que el petit de la casa es va atansar a nosaltres, amb les seves mans menudes i la mirada innocent i ens va deixar caure damunt dels palmells un sobre. Ni ell, ni una part de nosaltres es podia imaginar que en aquell sobre no només hi havia unes entrades sinó una sorpresa (in)esperada.

L’arribada a New York va ser... com dir-ho? Caòtica. Estressant. Excitant. Emocionant. Cinematogràfica. Sí... tot i les dues hores que vam passar per creuar New York, la nostra ment no va tenir prou temps per assimilar que ens trobàvem damunt de quatre rodes de la “Big Apple”. Havien estat moltes les vegades que havíem somiat volar algun dia fins aquí, però mai ens hauríem imaginat que rodaríem sobre ella. Ara, escrivint aquestes frases, busquem en algun racó de la ment aquell moment i resulta realment indescriptible explicar el que vam viure. Els cotxes, les limusines i els taxis amb cartells publicitaris al sostre s’aglomeraven com formigues al nostre voltant. Els clàxons sonaven impacients i el so de les sirenes feia eco entre els gratacels. Per fi, havíem arribat a un dels destins més esperats d’aquest viatge.

Havíem aconseguit entrar al pàrquing de l’aeroport i dormir la primera nit desapercebuts. La furgo passava dissimulada davant dels cotxes de vigilància que a l’hora ens donaven certa tranquil·litat. La següent nit però va caldre comptar ovelles per aconseguir el son. Encara quedava un llarg dia per aquell 25 d’abril que semblava que no volia arribar.

340 hectàrees del Central Park sota un cel blau i pur, però les nostres cames no es cansaven de caminar en el que era la tercera ciutat més poblada del món. Els ulls guiaven els passos i les ments intentaven emmagatzemar la multitud d’imatges que es reproduïen sobre les pupil·les. El coll queia enrere però enrere era massa poc per veure els gratacels que es perdien en algun indret del cel.

La nit semblava per fi atrapar-nos sota els neons de Times Square i ens enfilàvem, ara sí, escales amunt per gaudir d’un musical amb un gir inesperat.

L’obra va ser faraònica i increïble. Realment, increïble. Probablement, aquesta sigui la paraula que descrigui un desenllaç que encara no havia acabat.

Descendíem (im)pacientment les escales quan alguna cosa ens va etzibar el cor. No podia ser. Era totalment impossible. Les nostres mirades es van creuar i un “Que fan ells aquí?” va sortir balbucejant dels seus llavis. La família havia emprès el camí a l’oceà per brindar-nos de dies inoblidables aquesta aventura.

Descriure els segons en els que per fi ens vam retrobar després de quasi tres mesos resulta indescriptible. Va ser com si l’encadenada enyorança es dissipés per deixar pas a una pluja d’emocions.

Vivíem amb tanta intensitat cada instant que els dies eren curts i les nits llargues. Havíem anhelat tants moments que els segons que passaven eren un raig de sol amb un dia d’hivern. Els passos havien deixat d’avançar sols i un elixir de felicitat ens balancejava entre els gratacels d’una ciutat que girava al nostre voltant sense parar. New York. Aquell havia estat un bocí de terra en algun lloc del planeta on abraçades i llàgrimes es van fondre en un camí que havia de continuar.

New York sempre serà un estel il·luminant la nostra ruta. Us trobarem molt a faltar durant el camí. Moltes gràcies per aquests dies tan màgics.