dissabte, 20 de setembre de 2014

Extra: 10 àpats furgoneteros

Cuinar sobre dos fogons, amb una cassola i una paella talla XS, en un retall de taula on a penes quedava lloc per picar una ceba, requeria d’un mestratge en organització i metodologia perquè els estris no acabessin per envair-nos en a penes dos metres quadrats. Cuinar era a cada àpat un repte. No tan sols per una qüestió d’espai sinó d’eventualitats. La furgo limitava i molt. La majoria de productes que omplien els passadissos infinits dels supermercats americans, anaven i venien del cistell en forma de desengany. Les masses pastisseres tornaven al frigorífic amb tristesa i els bistecs de bou ens acreixien les ànsies d’una bona graellada de carn després de varis mesos d’insatisfacció alimentària. Tots aquells plats casolans que venien a la nostra ment com el desig insatisfet, s’esfumaven en qüestió de segons quan els imaginàvem sobre els nostres fogons. Hauríem de seguir amb l’estil furgonetero; preparar minuciosament, rentar amb un control exhaustiu de l’aigua que corria per l’aixeta, bullir en un cassó i condimentar.  Els aliments principals; pasta, arròs, ous i verdura. El recurs saciant; la Nutella. El resultat; la creativitat. En aquesta llista, deu àpats furgoneteros que han marcat per excel·lència la nostra alimentació al llarg d’un any.

1.- Creps, tant de plat principal com de postre

Per la massa; ous, llet, farina i aigua. Per condimentar; formatge, pernil, ou ferrat...  Per les postres; melmelada, xarop d’auró i molta, molta Nutella. En definitiva, econòmic i llaminer.

2.- Pancakes amb Nutella i xarop d’auró, el ritual matiner

Es tracta d’aquella massa semblant a les creps que tots hem vist alguna vegada a les series americanes. Rodona, petita i espessa sobre una paella diminuta com la nostra que es fa primera hora del matí. No, nosaltres no l’acompanyàvem de bacon, ni d’ous fregits. Sinó de Nutella i xarop d’auró que havíem provat a Canadà. La preparació; un got d’aigua i un got de pols màgics preparats anomenats “pancakes”. La resta; remenar, abocar a la paella, volta i volta i a llepar-se els dits.


3.- Cuscús al gust

Amb aquella sèmola de blat diminuta amb la que els àrabs fan d’un plat excel·lent, havíem trobat la solució per despendre molt poca quantitat d’aigua i acompanyar-lo a sort amb els ingredients que ocupaven en aquell moment el refrigerador. L’aigua que es fa bullir no s’acabava llençant per l’aigüera doncs l’absorbeix tota el cuscús i es cou amb a penes deu minuts i un got d’aigua. Després només queda acompanyar-lo amb el que el punt geogràfic i l’estació de l’any permetin. La nostra vessant; sofregit de ceba, carabassó i carrotes a la planxa.



4.- Pasta, all, julivert i formatge

Si diguéssim que en una setmana consumíem tres quilos de carbohidrats no estaríem exagerant. Pasta, pasta i més pasta. No, no estàvem a Itàlia. Però aquesta és la frase amb la quina ens atreviríem a resumir la nostra base alimentària al llarg de tot aquell temps. Combinable amb tot allò que sorgeixi de la capsa de la imaginació i recurs fàcil d’energia per dies d’esforç. La nostra especialitat: all picat, julivert i formatge ratllat amb un raig d’oli i sal.

5.- Puré de patata, més calories

Més carbohidrats! Per consumir el menys possible de gas, i per tant allargar més el pressupost, una opció era escurçar el temps de cocció a l’hora d’elaborar els àpats. Tallàvem les trumfes en trossets diminuts i els portàvem a ebullició. Deu minuts més tard, la patata màgica havia agafat textura a puré. Només quedava aixafar, afegir-hi un all picat, un ou bullit, una llauna de tonyina i formatge a trossets minúsculs. El resultat; exquisit!

6.- Arròs a la cubana, o el dia que llençàvem els fogons per la finestra

Fer bullir l’arròs, o almenys l’americà, comportava tenir el gas encès de quinze a vint minuts. Després calia tenir aigua suficient i potable per aclarir-lo i un espai on abocar aquesta aigua sobrant bullida doncs quan es refredava es transformava en una massa mocosa que no baixava per la claveguera. A part, calia consumir més oli d’oliva de l’habitual (per fer-vos una idea mig litre costava una cosa així com cinc euros!) per fer fregir els ous que després ens deixaven la cuina empantanegada. Però després de tot aquest sacrifici, el resultat era saciant i al cap i a la fi ens transportava als nostres hàbits d’origen.

7.- Arròs amb verdura, o la manera de no gastar tant oli

L’ingredient principal; l’arròs. Un inconvenient; la quantitat d’aigua a bullir. Tot i que des de casa sembli que no es necessita tanta aigua per fer bullir uns grams de carbohidrats, creieu-nos; cada vegada que obrim l’aixeta fem un ús desmesurat de l’aigua. Això és una cosa que hem valorat moltíssim al llarg del viatge; l’ús excessiu i moltes vegades inútil de l’aigua. Però això és una crònica a part. Tornant a l’àpat, és un recurs per quedar tip i menjar verdura. Una volta l’arròs bullit, només hem d’acompanyar-lo amb verdures passades a la paella amb una mica de mantega. D’aquesta manera els hi dóna un gust diferent i no es consumeix tant oli.

8.- Amanida de cigrons i truita a la francesa

Ràpid, fàcil i econòmic. Una llauna i a jugar a afegir tants ingredients com volguéssim. Amanida, tonyina, olives, ou, all... I per acompanyar, una truita la francesa; un parell d’ous batuts, passar per la paella amb un raig d’oli i llestos.

9.- Pizza! Sí, sí, pizza!

No, no teníem forn ni la compràvem al KFC. Quan uns altres viatgers ens van dir que ens convidaven a la seva furgoneta a menjar unes pizzes no ens imaginàvem que les estarien coent ells mateixos. Sí, sí. Només necessitàvem una paella una mica gran (confessem que com a bons llaminers dúiem la crepera), un tros de paper d’alumini, la pizza congelada i encendre el fogó a foc lent. Mmm... com ens havia consolat aquella massa.



10.- Si estàs a Alaska, salmó

A la vida hem vist tants salmons com aquell dia vora el mar a Valdez (El sud d'Alaska). A mils de quilòmetres de casa i a l’altra punta del món sobre un tros de terra anomenat Alaska avui territori americà. El salmó d’aquella punta àrtica era d’un vermell tan intens que s’imposava sobre la resta de salmons que havíem estat consumint al llarg dels nostres anys de vida. Un vermell esclatant i un gust sorprenent que quedava exquisit fins i tot sobre dos fogons i una paella talla XS.

3 comentaris:

  1. Jajajaja si que debia de ser estrategic si!! pero bueno suposo que al final ara ho recordeu i no estava tan malament no? jejeje aventureros

    ResponElimina
  2. Holaaaa . No sabia que continuaba. Wua quina gana tinc ara (vist l'hora) . Jo a les creps hi llenço un pessic de sal. Pascale/Baltasar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Sí, sí! Encara tenim un munt d'historietes i cròniques pendents per compartir! Mentre ens aneu seguint, el blog no morirà ;).
      M'apunto la sal per les properes crepes!

      Elimina