El joc del record, volo i volo

Avui fa un dia radiant. Són encara les cinc de la tarda i la vista se’m perd a través de la gran finestrada que, de manera regressiva, dóna accés cap a un món de despatxos i papers tintats d’avorriment. Mentre a fora, més enllà dels automòbils que circulen amb el intent de donar vida al món exterior, més enllà fins i tot de les vides de les persones que passen per l’altra banda d’aquest mur de cristall, el món gira. El univers respira lluny d’aquestes parets blanques que m’empal·lideixen la cara i no puc evitar la sensació de voler estar en algun altre lloc. Lluny dels totxos que obstrueixen la vista, lluny del “run-run” diari que m’intenta arrossegar en el pou social dels compromisos, obligacions i formalitats absurdes que accentuen el sentiment d’incomprensió social i que priven de la més absoluta llibertat. L’escriptor argentí Juan Filloy deia “Si va vostè de viatge, deixi’s a vostè mateix. Li serà inútil”. Somric i m’adono que una part del meu jo es va quedar en algun lloc d’aquestes muntanyes fa molt de temps i, una altra part va quedar atrapat en aquest profund viatge. Camino enlloc buscant un jo universal però segueixo amb les natges aferrades en aquesta trista cadira d’oficina. I aleshores, enmig d’aquest sentiment d’anhel i de desig que m’inunda l’ànima, recorro al joc del record.

Tanco els ulls i lentament el soroll d’una maleïda excavadora que perfora els timpans d’una natura que intenta regnar, es va esvaint conjuntament amb els decibels dels turismes. I volo, volo tan lluny com recordo fins al Pacífic. Allà on les ones de l’oceà acaricien els penya-segats de la costa californiana. El sol cau amb tota la seva magnificència sobre el mar i tinc que usar la mà a mode de visera per poder combatre contra els seus reflexos que reposen sobre les ones. Les gavines s’entrellacen amb els pelicans i juguen a dibuixar llaços en un primer pla. Grallen i volen presumint de la més pura llibertat. Avall, ben avall dels meus peus, cau en picat el precipici que espetega vora el mar. La sorra s’entreveu grisosa i suau i els elefants marins reposen panxa avall per eixugar-se el llom. Alguns, als qui el sol els comença a picar de tantes hores de migdiada, mouen l’aleta amb una habilitat innata creant amb ella una pluja de sorra que acaba caient sobre el seu dors. I així, es van enfarinant i dormitant vora el mar. Com m’agradaria tenir ales de pelicà, descendir per aquest penya-segat i, en aterrar, convertir-me en elefant marí per reposar el cap sobre el meu company de viatge i dormitar vora el dansar de les ones.

No lluny d’aquí, a penes una desena de metres més endavant, on els boscos californians es fonen amb el mar, una comunitat hippie envaeix la costa de jade, música, pau i amor. Atreta per la harmonia de fa uns instants, em deixo seduir per aquesta nova ona de vibracions pacífiques i m’endinso a la col·lectivitat. Un diminut món llibertí aflora entre els arbres en un espai contagiat pels valors del moviment peace and love dels anys seixanta, i començo a sentir una necessitat incontrolable de descalçar-me. Observo al meu voltant i, per un instant, desitjaria desfer-me d’aquest esclau calçat que, de tanta comoditat, han anul·lat els sentits i les funcions de la majoria dels músculs dels meus peus. Voldria sentir la terra filtrar-se entre els dits de porcellana a cada pas. Percebre les diminutes pedres enclavar-se astutament sota la planta del meu peu despertant així sensacions oblidades. Desitjaria deixar-me abraçar per aquesta essència hippie i burlar el sistema social.

El cop de plats final del bateria em retorna dins les meves bambes i, al meu voltant, firaires i no, es barregen entre si en una mena d’acord de consentiment i respecte que flota signat a l’aire. Modestes paradetes s’escampen en tots els sentits lluint una de les pedres més rebuscades pels amants de la gemmologia; el jade. Desconec la seva procedència i les seves propietats però el reflex de la meva curiositat desperta el do de paraula del firaire que tinc davant i que des de fa una estona ens observa. Ens dóna cordialment la benvinguda i es disposa a explicar-nos l’origen d’aquest material. Es tracta d’una roca composta per diversos minerals que li donen aquest particular color turquesa que hipnotitza la vista dels visitants. Potser no tant pel seu atractiu verd sinó per la seva dificultat en extraure’l. L’enorme tros de pedra que s’estén sota la meva palma, polit i lluent sota els rajos del sol i aspre i pur sota la base, prové del fons de l’oceà. Allà on els pelicans i les gavines jugaven sota la meva mirada feia uns instants. On centenars de metres avall d’on eren els meus peus, regnava la obscuritat al fons de l’oceà. Alguns diuen que aquest mineral porta sort a qui el posseeix, altres que té propietats curatives. En la cultura prehispànica es creia que era la pedra de la creació, la vida, la fertilitat i el poder. I més lluny encara en la història, en la època de la prehistòria, s’usava per a elaborar eines, armes i màscares. Però, a la fi, rere totes aquestes històries i mites, a mi m’agrada més pensar que és en el seu amagatall, sota les profunditats del mar Pacífic, on s’oculta la seva autèntica màgia. Si per un instant pogués ser elefant marí, potser, i només potser, podria endinsar-me tan avall al mar que podria ser capaç de descobrir aquest indret misteriós i allunyar-me per sempre d’aquestes blanques parets.