dimecres, 31 de desembre de 2014

De moments congelats, un any des de la tornada

Encara floten sobre nostre els records d’un ahir. Ens sobrevolen com si d’un núvol de cotó es tractés i s’hagués posat damunt la closca sense cap intenció d’abandonar-la. Només hem d’enlairar la vista i el paradís de l’aventura es deixa entreveure en una petita escletxa per la quina es fa difícil no desprendre els peus de terra. Potser encara no és el moment d’enlairar-se de nou, o potser, d’algun mode, encara estem vivint l’aventura en una fase denominada “fase d’assimilació”. Són tantes les emocions viscudes, tan heterogènies les unes de les altres, tan increïblement úniques i inexplicables... que avui encara, després d’un any des del retorn, seguim amb un nus a l’estomac de tanta sobredosis d’emocions.

Imatges i instants d’un ahir s’escolen dia rere dia en el present. Entre mil·lèsima i mil·lèsima de segon. Aprofiten el més mínim espai de temps per escorres de forma intencionada amb l’objectiu clar d’atrapar-nos en un déjà vu. No importa el quan ni el on. Únicament, trien un moment precís del viatge. Des del dia en que vam partir deixant enrere un paisatge cobert de flocs de neu (Cauen espurnetes), fins al Nadal d’ara fa un any en que tornàvem a casa de puntetes (De com no mor la il·lusió de Nadal). Tan és. Astutament, escullen la captura ideal, el moment idoni i, com boira que s’espargeix, desafien les regles del temps i acaben per capturar-nos. Així, aquest matí, mentre el vent enlairava la neu del cim de les muntanyes, remiràvem fotografies de moments congelats que mai més tornaran a ser. No com ho van ser. Perquè aquells instants, petrificats ara en forma digital, eren precisament instants que ocorrien en un temps determinat, fraccions incalculables de segons que ja s’escorrien irrefrenablement al passat, que mai més tornarien a ser de la mateixa manera, amb les mateixes persones, en el mateix indret, en el mateix moment. El que estàvem vivint era únic i irrepetible.



No teníem ni idea del que ens esperava, de quantes vegades hauríem de prendre decisions el més encertades possible, de quantes vegades hauríem de fer marxa enrere i prendre una altra direcció, de totes les persones que ens creuaríem en algun moment del viatge i que deixarien una impremta en nosaltres. Tampoc havíem imaginat que atraparíem el cercle polar àrtic sota una magnífica posta de sol, ni que estaríem mai tan a prop d’óssos, caribús i ants, i ni tan sols, que menjaríem tants pancakes amb Nutella que apareixerien cada matí en forma d’un nou gra sobre el front. El que si que sabíem és que estaríem lluny de casa, que no podríem fer front a les adversitats del destí a catorze mil quilòmetres d’aquí, que quan cantéssim “moltes felicitats” seria un filet de veu sonant dins d’una furgoneta blanca en algun lloc remot del mapa, que les connexions internet ens fallarien en el moment més oportú i que en algun moment hauríem de dir adéu.



Avui fa un any escrivíem al Facebook “Som a casa des de Nadal. Assimilant la tornada i tanta felicitat que ens ha brindat l'arribada. És difícil descriure aquesta experiència amb una sola paraula i encara no som capaços de trobar l'adjectiu correcte. …”. A hores d’ara, encara no hem trobat l’adjectiu fidel que descrigui en una sola paraula tant excés d’emocions.



Feliç 2015!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada