On dormen els llibres

No teníem ni idea d’on passaríem les nits. Si acabaríem dormint en el pitjor lloc triat per un instint equívoc, o si totes les nits serien calmes amb res més que l’anar de les estrelles movent-se a un ritme imperceptible. Les veus, que partien des de l’ànima més protectora, ens recomanaven amb un to quasi amenaçant que, ni viatjant amb la furgo, se’ns acudís dormir en un lloc que no fos un càmping. “Sí” havíem promès amb la mirada baixa. Però de fet, ni el pressupost abastava la possibilitat de pernoctar en càmpings i, ni tan sols sabíem on passaríem la primera nit a escassos quilòmetres de casa. Havíem arrencat rumb a l’aventura i el que menys ens amoïnava era aquella qüestió.

Entre línies d’incomptables blogs, havíem reunit un grapat de consells de pernoctació “furgonetera”. Els pàrquings de la cadena de supermercats americana Walmart eren una bona alternativa. La cadena convidava als caravanistes a instal·lar-se als seus pàrquings, de forma totalment gratuïta i, en definitiva, reunia als viatgers que com nosaltres acabaven per fer la compra d’un parell de dies i seguien ruta. Si aquell pla fallava, no quedava cap altra més opció que fer impuls a l’atreviment i a l’instint i pernoctar en un bocí de terreny on els nostres ulls s’havien posat uns metres, a vegades quilòmetres, enrere. Caldria però que passessin uns mesos fins que aprenguéssim a confiar amb aquell instint aventurer.

Disposàvem d’algunes coordenades GPS, indrets recomanats per altres viatgers, que ens cobrien les primeres nits i que ens permetien així adaptar-nos a aquell nou estil de vida que tot just començàvem a descobrir. Quan les agulles del rellotge es posaven sobre les cinc, desplegàvem el mapa, buscàvem bivacs entre mil línies i posàvem tota la nostra fe en aquell punt cartogràfic on el nostre índex s’havia posat quasi per atzar. La prioritat era trobar un lloc segur i tranquil. I si a més a més trobàvem wifi estàvem de sort. Havíem d’actualitzar el blog, contestar tots els missatges que obstruïen la bústia electrònica i, en definitiva, comunicar que estàvem bé. Necessitàvem una connexió sense cafès a canvi ni talls intermitents que ens deixessin hores esperant fins que la senyal miraculosa decidís tornar. Havíem de trobar una biblioteca.

Les biblioteques es camuflaven entre les cases passant quasi desapercebudes excepte per un habitual cartell verd amb un ninet blanc amb un llibre entre les mans que ens indicava que aquell era el lloc que estàvem buscant. Disposaven d’un ampli pàrquing que acabaríem fent-ne ús com a punt de bivac, aigua, que més aviat servia per regar el jardí i que nosaltres utilitzàvem com a recurs per omplir el dipòsit, i wifi. Recorríem a elles en busca d’aquella connexió màgica que ens connectés de nou amb el món i hi acabàvem passant  hores, tardes, fins i tot, tot un dia aparcats davant del nou punt de bivac que acabàvem de descobrir; les libraries.

On dormen els llibres, el nostre punt de bivac!

Les nits vora la quietud de les pàgines de centenars de llibres acostumaven a ser pacífiques i ens despertàvem sota la mirada d’un bibliotecari curiós que es demanava d’on havia sortit aquell vehicle amb placa “Principat d’Andorra”. Gràcies a la furgo i al nostre accent latino (això últim ho deurien de dir pel morè de pell i el bigoti de set dies del Marc) havíem arrencat a conversar amb bibliotecaris d’arreu d’Estats Units i Canadà.

La primera trobada amb una bibliotecària va ser tot just un parell de dies després d’aterrar a terres americanes quan ens disposàvem a agafar aigua del jardí de la biblioteca de Cross Miss. Quan ens pensàvem que no hi havia ningú, una dona explosiva de caràcter, va sortir empaitant-nos tot preguntant què fèiem. El que havia començat quasi amb una renya, va acabar transformant-se amb una agradable xerrada i un dipòsit desbordant d’aigua que la bibliotecària s’havia ocupat insistentment en que no n’hi faltés ni una gota. Amb una pregària i un good trip ens havíem acomiadat d’aquella dona que ja havia començat a viatjar amb la nostra història.

És curiós però l'atzar ens va tornar a dur en aquesta mateixa biblioteca deu mesos més tard!

Uns mesos més tard, la bibliotecària, host i mare del nostre amic Michael, ens faria una visita privada per la biblioteca Gail Borden de Chicago on treballava. Una biblioteca immensa, farcida de llibres no tan dorments a aquelles hores, que albergava una rèplica de fòssil de Supercroc (o Sarcosuchus Imperator) de prop de dotze metres de llarg. Una de les espècies més grans de cocodrils que ha existit fins avui i que habitava el que avui coneixem com el Sàhara, aleshores, 110 milions d’anys enrere, un aiguamoll. La biblioteca exposava des de mostres d’ous fins a cries de Supercroc. Des del sostre del segon pis de la biblioteca descendia fins a la planta baixa, a través d’una escala cargolada, un Pterosaure que sobrevolava l’esquelet d’un immens cocodril que donava la benvinguda a la biblioteca. Aquell era el punt de partida d’un recorregut museístic entre llibres que ens guiava de fòssil en fòssil i que ens feia oblidar que érem dins de la library. Gail Borden estava aquells dies protegida per centenars de llibres i de rèptils mil·lenaris.

Supercroc! Una mandíbula d'1,20 metres que servia per menjar dinosaures.

A Europa no havíem fet ús de les biblioteques com a bivac. O bé pels escassos quilòmetres que dúiem sobre la ruta, o bé per la dificultat d’aparcar en terres europees on gairebé no quedava espai per construir. Només havíem pogut fer-ne ús d’internet i de refugi del fred que ens perseguia aquells llargs dies d’hivern en que viatjàvem sense la furgo. Però tot i així, biblioteques com la d’Amsterdam que oferia unes vistes fantàstiques als canals, o la de Den Haag ens havien deixat bocabadats. Immobles de plantes i plantes de llibres s’enlairaven dels nostres peus i presumien, com era el cas a la Haia, del seu referent artístic Vincent van Gogh.

Havíem passat al voltant de quaranta nits arrecerats per llibres mil·lenaris. Des de biblioteques modernistes, vigilades per càmeres de videovigilància i prohibint el port d’armes, fins a biblioteques tan abandonades que fins i tot quan els llibres dormien la porta quedava oberta. Canadà també ens havia brindat aquella confiança i, ja fos pel nostre accent o per la furgo, havíem atret l’atenció d’una bibliotecària d’origen francès que va acabar per dur-nos a casa seva per oferir-nos un berenar a canvi de la nostra història (Apadrinats per quebequesos). Les biblioteques ens re-connectaven al món amb aquella connexió màgica anomenada internet. Però si alguna cosa de màgic hi havia era que allà on dormien els llibres no sabíem mai quin desenllaç tindria el bivac d’una nit.