Apadrinats per quebequesos

Hi ha qui creu amb el destí, en que les coses que ens passen venen a nosaltres per alguna raó. Venen i se’n van. A vegades per tornar, a vegades no. Són moments que queden impresos en alguna fulla del llibre esperant amb la punta doblegada. I al final de la història, un busca totes aquelles pàgines plegades que li han donat al llibre més volum. Ara tornàvem a fer un plec en alguna fulla d’aquesta història i buscàvem alguna paraula més que “gràcies” per agrair la hospitalitat i l’ajuda que ens va trobar una tarda assolellada de juny.

Arribàvem a Ottawa sota un cel blau i una cita a l’ambaixada americana. Demanar el visat per tornar als Estats Units ens havia suposat dir adéu al pressupost d’aquell mes i encara quedava una entrevista per endavant. Però aquell maldecap hauria d’esperar a demà. Ara ens refugiàvem al costat d’una “bus-caravana” decidits a passar-hi la nit. I és que les “bus-caravana”, com havíem començat a dir-les, eren tan grans que en més d’una ocasió ens havíem aprofitat de la seva talla com eina de protecció. Aquesta vegada però la protecció va venir sola a nosaltres. Havien estat un ràpid bonjour i un grapat de somriures. Però alguna cosa ens deia que començaríem a escriure les primeres línies d’aquest episodi amb uns “toc-toc” de porta de bon matí. Amb les lleganyes enganxades a les pestanyes ens vam mirar intentant obrir les parpelles, vam fer un salt del llit i amb un bocí de timidesa sèiem al seu davant amb un café au lait i unes torrades de mantega d’auró. Aquell matí seria el primer de molts moments que compartiríem amb ells fins abandonar Quebec.

Hauríem pogut seguir asseguts davant seu tot el matí, afegint més cafè a la tassa i escoltant aquell particular accent quebequès, però l’ambaixada americana no admetia retards. Amb una pila de papers i un nus a l’estomac, m’enfilava cap a la porta, aquesta vegada en solitari, per aconseguir el visat que s’havia polit el pressupost sense contemplacions. Bé, després de creuar la frontera americana, començàvem a saber que la paraula “contemplacions” no entrava dins del seu vocabulari i hagués estat estrany no viure una altra experiència, aquesta vegada amb un punt còmic per mirar el costat anecdòtic de la història.

L’anècdota no va ser tan per la entrevista sinó pel que succeïa a fora en aquell moment. Contràriament de les nostres expectatives, una hora i mitja d’espera, un parell de preguntes sobre on era Andorra i una frase sense sentit traduïda amb un francès bàsic de “vous êtes un risque pour les États Unis” (ets un risc pels Estats Units), sortia de l’ambaixada sense passaport i amb la imatge del entrevistador indicant-me amb un paper que havia aconseguit el visat pels Estats Units. A fora, plovia a bots i barrals i el somriure que duia a la cara de “tinc el visat!” es va esvair quan el vaig veure a l’altra banda del carrer amb un policia ensumant-li la motxilla. I ara que? Doncs un no pot esperar davant de l’ambaixada amb una motxilla perquè córrer el risc de ser considerat una amenaça pels Estats Units d’Amèrica. Quan l’agent va veure que efectivament la versió corresponia amb els fets en veure’m sortir de l’ambaixada, es va limitar a prendre’ns les dades personals i desitjar-nos un good trip. La veritat començàvem a qüestionar-nos d’on sortia aquesta imatge amenaçant que ens assenyalava amb el dit a cada entitat americana.

Anècdota a part, ara ho explicàvem entre rialles altra vegada dins la “bus-caravana”. La pluja havia acompanyat els esdeveniments del dia i tornàvem a refugiar-nos sota la seva companyia. Havíem començat a conviure en aquelles dues places d’Ottawa sense pràcticament donar-nos compte. Passàvem la major part del temps deixant-nos mimar i la veritat és que a ambdues parts semblava estar-nos bé aquella relació que s’havia anat establint entre nosaltres al llarg dels dies. Hem d’admetre però que veure’ls arrencar ens va deixar un xic de tristesa tot i que sabíem que ens esperaven a casa.

Vistes d'Ottawa des de Gatineau - Quebec

Ottawa - Ontario

Ottawa - Ontario

Ottawa - Ontario

Ottawa - Ontario

Sylvio, Ester, Patricia i Marc - Gatineau - Quebec

Aquell matí la furgo es va aixecar sense mare protectora i arrencàvem cap a Quebec sota un cel trist i, novament, amb una cita a l’ambaixada americana. Quebec, a diferència d’altres ciutats, ens obria pas amb una filera de cases a banda i banda de la carretera. Els edificis i gratacels, quedaven a la part nova de la ciutat respectant les casetes que donaven la benvinguda al “Vieux Quebec”. Si alguna cosa ens va agradar d’aquest indret, és que ens va recordar a Europa, a França o, en altres termes, a casa. Probablement per la llengua, per l’arquitectura o per la gent, però el cert és que vam trobar dins Quebec una petita França. O com li van nomenar els primers exploradors “la Nouvelle France”. Els carrers pujaven empinats fins al Castell Frontenac, que més que un castell era un hotel que s’havia construït com a tal, les cases quebequeses eren perfectament revestides de pedra sobre els carrers empedrats, i els artesans omplien estrets carrers de vida i color. Els turistes, molts francesos i molts asiàtics col·lapsaven els bistros i els artistes tocaven música al racó més inesperat. Per molt que ens hi haguéssim passat més dies, hauríem passejat una i altra vegada pels mateixos indrets imaginant la neu cobrint de blanc els teulats. Tot i que després de l’hivern que havíem passat, tampoc teníem ganes de pensar que s’arribava als -30º C. Brrr!

Contràriament d’Ottawa, l’ambaixada dels Estats Units es trobava instal·lada en un discret edifici complint amb l’arquitectura de la ciutat sobre la Terrasse Dufferin. Aquesta vegada l’entrevista em faria esperar a fora, sense motxilla i a penes una hora. En aquesta ocasió acabaríem concloent que la cara de sospitós era cosa seva i no pas meva.

L’agent que el rebia parlava un francès més que bàsic i l’esperava amb una artilleria de preguntes i requeriments d’una pila de papers que uns dies abans no havien servit per a res davant l’ambaixada d’Ottawa. Semblava disposada a esbrinar fins a l’últim detall les intencions del sol·licitant i, per si no era poc, de la seva acompanyant. Per sorpresa, el sol·licitant no els estava enganyant. La meva fitxa apareixia a la seva pantalla conforme havia sol·licitat també el visat per tornar als Estats Units. Amb dentetes i un somriure satisfactori, l’agent va acabar donant el vist i plau. Amb un adhesiu als passaports en el qual hi deia “VISA United States of America”, abandonàvem Quebec per descobrir les cascades de Montmorency i l’illa d’Orléans.

Château de Frontenac - Quebec

Terrasse Dufferin - Quebec

Quebec

Quebec

Quebec

Quebec

Quebec

Quebec

Quebec

Quebec

Mmm! Que bona que estava la queue de castor! - Quebec

La Citadelle - Quebec

Que és això? Una marmota!!! - Quebec

Quebec

Amb trenta metres més de profunditat que les cascades del Niàgara, les de Montmorency queien sobre el riu Saint-Laurent fins a formar una muntanya de neu gelada que convidava als petits, i no tan petits, a treure el trineu de casa durant l’hivern. Aquell matí però queia sobre la quitxalla que esperava des de baix l’espuma d’aigua caure sobre seu fins deixar-los xops mentre nosaltres baixàvem i pujàvem escales a prova de pulmó.

A l’altra banda, sobre els cims Apalaches, els camps de flors i maduixes omplien de color la pantalla de la càmera i semblaven haver-nos traslladat a un altre paisatge lluny de la capital. L’illa d’Orléans, que tan sols estava a uns quinze quilòmetres de Québec, conservava l’aire pur de l’època i l’arquitectura tradicional de la casa quebequesa. O com diríem nosaltres, la típica casa que un aprèn a dibuixar quan és petit. A diferència de que els teulats lluïen d’un platejat que encegava sota els rajos de sol.

A l’illa també creixia l’auró que tant havíem buscat des de que havíem arribat a Canadà. No podíem marxar d’aquestes terres havent provat el xarop i la mantega d’auró sense haver vist aquest arbre que semblava proveir aquella font alimentària tan exquisida. I aleshores, en un costat de la carretera, vam veure “cabane à sucre”. Tot i que no vam poder contemplar els mil colors de la tardor sobre els boscos de l’illa, vam trobar tenyits de verd els arbres d’auró que en aquesta època de l’any descansaven de la temporada de la collita (finals d’hivern, principis de primavera). La neu acumulada a l’arbre que s’havia anat filtrant al tronc durant l’hivern, s’anava desgelant durant les hores de sol fins a convertir-se en aigua ensucrada. Lluny de com s’havia iniciat el sistema d’extracció, actualment es realitzava una curta perforació al tronc, l’aigua s’escolava dins d’un tub de plàstic que acabava desembocant a la cabanya de sucre on la portaven a ebullició obtenint així el sucre d’auró. O segons la temperatura d’ebullició, s’obtenia el sucre granulat, la mantega, la mel, etc.

Pels més encuriosits, us deixem un parèntesis sobre l’origen d’aquesta font alimentària:

Els Amerindis van ser els primers a descobrir el sinzibucwud, paraula algonquina que significa “xarop d’auró”. Cada primavera, feien incisions amb “V” dins l’auró amb l’ajuda dels tomahawks –aquesta destral que no servia a defensar-se com veiem al cinema- abans d’instal·lar els encenalls de fusta que permetien a la cera escolar-se. Després, feien bullir el líquid ensucrat per fer-ne xarop que utilitzaven per cuinar o com a beguda nutritiva i energètica.

Els primers colons que van desembarcar a Amèrica van aprendre les tècniques dels Amerindis entre elles la fabricació del xarop d’auró. A aquesta època, atès que els altres tipus de sucre eren estranys i cars, el xarop d’auró representava una font de sucre pur, natural i de gran qualitat.

Emocionats davant la idea d’haver trobat finalment l’auró, buscàvem ara un indret on passar la nit en una única carretera de dos carrils que donava la volta a l’illa. Com havíem fet en diverses ocasions, apagàvem el motor suaument al costat d’una llibreria amb l’intent de passar desapercebuts mentre aprofitàvem la senyal d’internet. Aquell vespre però una Fiat no passaria desapercebuda davant d’una bibliotecària francesa.

Quan vam entrar a la biblioteca, amb el nostre accent francès, el grupet de dones que petaven la xerrada a la recepció van deixar caure un silenci sobre nostre i, mentre avançàvem cap a les butaques, sentíem que uns ulls tafaners ens observaven jugant a fer apostes sobre quina regió proveníem. Ni sud Amèrica ni de d’Estats Units, venim d’Andorra, li vam dir a la bibliotecària que ens esperava a la porta a punt per tancar. A partir d’aquell moment, vam entaular una agradable xerrada que va acabar a casa seva amb unes magdalenes i un suc a les nou de la nit. Aquests moments espontanis, eren els que ens feien entrar a la furgo amb saltets d’alegria i amb un pessic més de vivències que obrien dia a dia la nostra ment i el nostre camí.

Chûtes de Montmorency - Quebec

Chûtes de Montmorency - Quebec

Chûtes de Montmorency - Quebec

Île d'Orléans - Quebec

Île d'Orléans - Quebec

Île d'Orléans - Quebec

Casa tradicional quebequesa - Île d'Orléans - Quebec

Île d'Orléans - Quebec

Île d'Orléans - Quebec

Fulla d'auró - Île d'Orléans - Quebec

Sistema actual de recollida d'aigua ensucrada - Île d'Orléans - Quebec

Cabanya de sucre, per cada 30L d'aigua ensucrada, 1L de xarop - Île d'Orléans - Quebec

Forats que es regeneraran amb el pas del temps - Île d'Orléans - Quebec

El cubell, sistema tradicional de la recollida - Île d'Orléans - Quebec

Tornàvem cap a Montreal il·lusionats davant la idea de tornar-los a retrobar. Tan sols havia passat una setmana però ja trobàvem a faltar alguna cosa en el nostre dia a dia. I potser, començàvem a saber el que era i que tan lluny quedava de nosaltres.

Ens tornàvem a abraçar aquesta vegada sota casa seva i un sense fi d’historietes ens atrapaven cada nit sota un cel estrellat. Ens mimaven sense descans i tanta hospitalitat deixava insignificants els mercis que vam arribar a dir aquells dies. Ens havien acollit des del primer moment i ens passejaven amunt i avall fent-nos formar part del seu dia a dia. Ens duien al supermercat, preparàvem plegats el dinar, ens portaven a fer bicicleta... en definitiva, com acabaríem dient, ens havien apadrinat. Però com ambdós sabíem, tard o d’hora hauríem d’acomiadar-nos i aquesta vegada sense saber si algun dia els tornaríem a retrobar.

Sylvio, el nostre mecànic! - Montreal - Quebec

Montreal - Quebec

El chef! - Montreal - Quebec

Montreal - Quebec

Montreal - Quebec

Supermercat Chinatown - Montreal - Quebec

Montreal - Quebec

La poutine - Montreal - Quebec

Circuit Jacques Villeneuve - Montreal - Quebec

Casino de Montreal - Quebec

Com dèiem al principi, hi ha coses que passen i que venen a nosaltres per alguna raó. Hi ha persones que es creuen en algun moment del camí, s’aturen i se’n van. I en algun bocí de la història, mires i veus que han deixat una petjada que amb el pas del temps es va quedant cada vegada més enrere però sempre allà. En un plec del llibre que sempre tornarem a buscar per rellegir. No sabem si els tornarem a retrobar o no, esperem que sí, però en qualsevol cas tornem a dir altra vegada merci perquè segur que ens vam quedar curts quan ens vam dir à bientôt.

Merci Sylvio, Patricia, Alexandra et Gabriel.