diumenge, 15 de juny de 2014

Replay i idees d'artifici

Tiro amunt de la maneta i la porta llisca pesadament com si d’un amagatall secret es tractés. L’olor a fusta em cobreix el sentit de l’olfacte i el silenci que regna dins aquell espai diminut em vol absorbir en un viatge en el temps. La claror de l’exterior va envaint lentament l’habitacle i acaba per desvelar la quietud que hi regna dins des de fa mig any. No hi ha xiruques dificultant l’accés, ni raspalls de dents penjant damunt d’una petita pica. Tampoc hi ha cap guia entreoberta damunt del llit. Tot està en perfecte ordre d’absència. Inconscientment, tiro del tros de tela que penja a la dreta i, m’adono que ell no està al volant mirant l’horitzó i esperant que m’assegui al seu costat amb una caixa de dònuts per compartir.

Quantes hores hem passat asseguts allà al davant observant un món constantment canviant... Cada quilòmetre incrementant un comptador ansiós de batre rècord. Cada corba de descobriments rere els seus revolts. Cada semàfor en vermell deixant pas a nous vianants, nous rostres, nous trets que caracteritzen el punt geogràfic en que ens trobem. Bivacs contínuament  variants; biblioteques, pàrquings Walmart, zones residencials, boscos recòndits enmig de la quietud i la calma de la natura... De sobte, un soroll em torna a la realitat. És la porta del darrere que s’obra de bat a bat. No para ni un instant i es disposa a connectar de nou el conducte del gas. Marxem?!

Sí. No creuarem cap oceà ni cap continent. A penes farem cent quilòmetres. Una curta traça sobre la cartografia espanyola. Però suficient per re-connectar amb la furgo i amb els sentits de l’aventura que burxen les nostres ànimes des del retorn. El destí, el parc nacional d’Aigüestortes, Lleida.

Com un déjà vu, encenem el motor i sortim del garatge amb una mirada clavada sobre la furgo. La podem percebre i acaba per personalitzar-se a través del retrovisor. Ella, tota menuda, es manté immòbil i ens acomiada amb la mà ben exultant. Aquesta vegada sap que tornarem.

A penes pitjar l’accelerador, un desplegament d’emocions i reptes paranoics ens emplenen d’èxtasi i esclaten dins la cabina buscant la via imminent de l’assoliment. “I si d’Aigüestortes tirem via cap al sud, creuem l’estret de Gibraltar i ens endinsem en terres africanes? Des d’allà podem posar la furgo en un vaixell, enviar-la a Sud-Amèrica i recórrer les terres llatines fins atrapar la frontera nord-Mexicana. I posats, podem tornar a atrapar l’oceà àrtic en ple hivern i veure les aurores boreals. Podríem aturar el motor per uns mesos i treballar per pur plaer als lodges del llac O’Hara. Quin lloc... Arrancaríem sense demà i ascendiríem a terres inhòspites d’Inuvik i conviuríem amb els inuit una temporada. Fins i tot, podríem agafar un avió fins a Terra de Baffin per observar els óssos polars sobre l’horitzó blanc.” En cadena, les idees surten projectades en tots els sentits i les preguntes tornen a sorgir a mode de prova. Hem pujat al tren de l’aventura fa temps i no estem disposats a baixar.

2 comentaris:

  1. Si si Esther, amb una caixa de donuts el tens guanyat!!!!!! Ja trobava a faltar ja aquestes croniques teves. un veritable plaer imaginar les aventures que ens expliques. Una abraçada i no us pareu mai!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carles! Nosaltres sí que et trobàvem a faltar per aquí! Els teus comentaris sempre són una dosi de motivació! Moltes gràcies!
      Com veus, la nostra imaginació creua fronteres. I somiar és una cosa que no té ni preu ni cadenes que ens ho prohibeixin ;)
      PD: Si sabessis els donuts que va menjar aquest llaminer!!!

      Elimina