dijous, 21 d’abril de 2016

Mont-real, ciutat desperta sota zero

Són les sis de la tarda d’un dijous de març i la llum del dia s’atenua lentament sobre una ciutat on l’hivern encara no ha retirat la seva bandera. Un bany de flocs cobreix Mont-real i els celsius negatius espeteguen sobre els pòmuls envermellits dels montrealesos. En aquests gèlids carrers, les tasses Tim Hortons són petites xemeneies que fumegen entre les mans dels vianants intentant escalfar l’atmosfera amb aroma a cafè. Els ciclistes, que es resignen a abandonar-se contra un adversari vestit de blanc, fan esforços colossals per avançar sobre la neu entre vehicles que esbufeguen mortificats pel clima. L’hivern aquí dalt és una quotidianitat, una estació impregnada a l’ADN dels quebequesos, una condició que s’ha d’estimar.

Les aigües àlgides del riu Sant Llorenç formen una capa de gel que s’expandeix fins a cada moll. En aquesta època no hi ha vaixells amarrats que aguantin el glaç que s’hi forma i el port, en silenci i petrificat sota aquest clima, sembla esperar pacientment la primavera per rebre un any més els seus mariners. Els habitants però segueixen gaudint del passeig enfarinat en el que ara s’ha convertit i, es dirigeixen decidits al moll Jacques Cartier amb un parell de patins que els pengen amb traça de les espatlles. Prop de la Torre del Rellotge, sobre les ones glacials del riu, una pista de gel aplega als montrealesos sota aquest hivern sobirà. En aquesta blanca estampa, on els munts de neu s’acumulen vora la pista i on la cúpula del mercat Bonsecours intenta lluir-se sota un fred amenaçador, els ciutadans patinen amb un do innat que el mateix hivern els ha dotat. Llisquen sobre el gel com si no existissin temperatures extremes i deixen que l’aire els esclati a les galtes enrogides. Els uns als altres es barregen i s’entrecreuen en una harmonia no aclamada que esquitxa de colors en moviment aquest racó del port.



L’hivern és tan suprem que fa rebel al canadenc. No importa la quarantena de graus que faci sota zero, els metres de neu que s’acumulin a la porta de casa, l’esgotador que pugui resultar caminar sobre voreres cobertes de gel o com d’intrèpid sigui patinar sota un fred que entumeixi cada múscul del cos. No importa com de dur i llarg vulgui ser l’hivern aquí dalt perquè, al cap i a la fi, està en els gens de la gent i han après a estimar-lo.

Rere la porta d’entrada sud del barri xinès, la comunitat xinesa instal·lada des de mitjans del 1800, sembla haver-se adaptat també a aquesta llarga estació. Sobre la plaça Sun-Yat-Set un grup de dones s’apleguen, elles també, sota la mirada daurada del pare de la Xina moderna. En silenci i sense un calfred que les faci moure, practiquen Falun Dafa davant el bust lluent del primer president de la república xinesa, immerses en una espiritual meditació que les aliena de la neu i del fred que les envolta.


A l’est de la muntanya, sobre el Plateau, on una Mont-real bohèmia inunda els carrers de multiculturalitat, els locals es reivindiquen també a aquest estat sota zero i s’enorgulleixen dels escultors que venen a plasmar els oficis dels comerciants sobre blocs de gel. Així, al llarg de l’avinguda Sant Denis, sota les escales que es cargolen i s’enfilen a les cases, un va topant amb bancs, taules, teteres, gats, ombres, totes elles escultures de gel, que conviden a redescobrir els negocis que l’hivern i l’arquitectura d’aquestes característiques escales oculten. Els escultors, amb el domini d’una serra elèctrica i d’una gúbia, treballen a celsius negatius davant les petites terrasses dels negocis i vivifiquen l’ambient a dosis de gel.



La primera nit que vam passar a Mont-real va ser en un edifici victorià convertit avui en un alberg. Tot just arribàvem de Chicago i més que el vol, el canvi climàtic ens havia envaït cada múscul del cos i ens havia deixat abatuts. Amb el fred encara arrapat al cos i arrupits ja al llit, un jove francès, disfressat de pantera rosa, irrompia la porta de l’habitació, i ens preguntava atònit què fèiem al llit. La estupefacció va ser recíproca. El seu entusiasme per saltar al carrer a una quinzena de graus negatius sota aquella disfressa havia contagiat la majoria dels joves de l’alberg. L’edifici dormitava d’allò més tranquil de no ser per l’entusiasta turista que intentava convèncer-nos de sortir del llit i aplegar-nos, sota la lluna i el fred fossilitzant, per viure el festival anual de música electrònica Igloofest. Encara no ho sabíem, però ni els montrealesos ni Mont-real no hivernarien tampoc aquest hivern.

Quan cau la nit la lluminària pren protagonisme i els edificis i els racons més emblemàtics de la  ciutat s’il·luminen de llums colores. Mont-real a aquesta època és Montreal en Lumières. Un arc de Sant Martí que apareix durant la nit, enmig d’aquest nòrdic clima, i que amb la seva paleta de colors, il·lumina un Paul de Chomedey sobre la Plaça d’Armes, les façanes com la de l’Hôtel de Ville que corona la Plaça Jacques Cartier i les cúpules de bonics edificis que ressalten el seu esplendor quan les temperatures cauen amb picat.


La nit pinta el cel d’un negre intens però al barri dels Espectacles, a les places de les Arts i dels Festivals, un bullici de gent s’hi aplega aliè a aquest món real. El fred que cau és bàrbar però devem ser els únics que encara intenten adaptar-s’hi. Petits i grans juguen a llençar-se per tobogans, tirolines que tallen la circulació i fer-se fotos entre tòtems de gel. Entre tant moviment, hi ha diminuts estands on els comerciants es resisteixen als graus glacials i, valents com l’hivern els ha fet, intenten vendre els seus productes amb un somriure congelat. Les estufes que es dissipen per qui i per allà donen de tant en tant un respir a les nostres mans glaçades fins que ens tornem a perdre entre aquesta animació. Mont-real no dormita l’hivern. Els tamboriners que es passegen amunt i avall ressonen amb tant ànim els seus tambors que un diria que són capaços de fer rodar la sínia plantada al mig de la plaça. I amb ella, el ritme palpant al que viu aquesta ciutat sota zero.


2 comentaris:

  1. Com sempre , xulissìmes fotos acompanyades de comentaris molt interessant.
    Una abraçada Parella
    Pascale & Balta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens encanta que ens aneu seguint i gaudint del blog! Gràcies pel vostre comentari guapos! Una abraçada!

      Elimina