Al cor de la selva

Amb un tres i no res havíem creuat la frontera alemanya sense donar-nos compte. Havíem preparat tota la documentació de la furgo, passaports... però aquesta vegada no hi havia cap policia encuriosit que ens volgués aturar. Més aviat, aquella frontera estava buida d’ànimes. L’únic que semblava perviure era el ferro oxidat que mantenia de peu la duana mentre la nostra furgo viatgera avançava alegrement. Segurament deuria recordar els temps en els que els italians la van enviar aquí per camperitzar-la. El que no sabia és que algun dia tornaria a passar per aquí en mans d’uns petits andorrans que la farien rodar quilòmetres i milles. Història a part, ara ens dirigíem tots tres cap a la Selva Negra per la N500 amb l’afany de creuar el cor de la selva. Feia estona que havíem vist ramats de pins i pins i neu reposant sobre els camps, quan ara miràvem endavant i la imatge es tornava a repetir. Allò era la Selva Negra. Una font inacabable de pins que s’estenien a l’horitzó i s’aturaven a la carretera per deixar pas al quitrà i, als camions i camions que ara passaven carregats de troncs que ja havien deixat de formar part del paisatge. I és que la majoria de cases eren fetes de fusta i tenien un teulat independent on cobrir la llenya per fer foc. El fum que sortia per aquelles xemeneies només feia que dur-nos bons records i ens preguntàvem quan de temps passaria fins tornar a sentir aquell caliu que ens havia donat el foc tantes vegades.

El dia era clar i semblava que la selva no tenia fi. Hores i hores rodant i el paisatge es repetia una i altra vegada. De les esteses de neu, la gent n’havia fet pistes improvisades per fer esquí de fons, caminar, raquetes... i aquell diumenge assolellat havia convidat a més d’un a sortir de casa. Per aquells que coneixeu una mica Andorra, allò era com la Rabassa. Camps de neu i camins que es perdien dins dels boscos. A l’estiu probablement tot aquell paratge deuria ser una barreja de verds que inspiraria a qualsevol artista. Espolsat de blanc, també tenia el seu què, la veritat.

Ja al nord de la selva ens allunyàvem cap a Stuttgart. Probablement no hauria estat mai als nostres plans si l’agost del 2012 no haguéssim conegut amb un grillat alemany que ens feia cargolar de riure amb les seves incansables xerrades. Viatjar és també conèixer gent i obrir la ment amb aquestes persones que pensen diferent que tu i que et faran parar a pensar en coses en les que mai t’havies aturat a meditar. Aquell cafè a la estació central ens conduïa al passat recordant aquelles excursions sota la pluja d’Irlanda. L’estomac ens tornava a fer mal de tant riure i de les nostres orelles començaven a sortir espurnetes. Aquell alemany parlava pels descosits fins a saturar la nostra capacitat de concentració i, tot plegat allò acabava amb un embolic que ens feia riure encara més. Malauradament, aquell riure incontrolat va acabar frenat novament per un “see you soon” que estem segurs que tornarem a recordar algun dia entre riures i plors. Al cap i a la fi, aquell alemany no estava tan sonat.

Dormir a les ciutats era una cosa que havíem descartat des del principi i ara ens aventuràvem a les deu de la nit a buscar un lloc on dormir als afores. El cafè s’havia allargat més del previst i se’ns havia fet tard. Però ningú ens esperava. Weil der Stadt semblava un indret tranquil i vam decidir passar-hi la nit. Si haguéssim decidit fer aquest viatge únicament per Europa, estem segurs que hauríem passat més temps per Alemanya. Entendre’ns era potser una de les coses més difícils. Tot estava escrit amb alemany i quasi ningú parlava una altra llengua. Però tot i així, tots aquells poblets que anàvem travessant pel camí ens captivaven. Les cases tradicionals, les pintures que decoraven les seves parets, la petita botiga de pa i de verdures... Tot allò que en molts indrets s’ha vist convertit en cosmopolita, a Alemanya encara pervivien racons rústics i preciosos.