dissabte, 2 de març de 2013

Benvenuti a Italia!

Així trepitjàvem territori italià. El clima, el paisatge, els carrers, les cases i la gent indicaven que érem a Itàlia, no hi havia dubte.

Els matins ens rebien generosament amb uns 5º de mitja dins la furgo (una bona temperatura si comparàvem amb les primeres nits). Tot i que treure un peu de sota les mantes per encendre la calefacció continuava sent tot un repte de bon matí... La brisa del mar que ens acompanyava per la costa ens acariciava fresca a qualsevol hora del dia. I els rajos de sol anaven caient sobre nostre provocant aquella sensació que impulsa a un a tancar els ulls per sentir aquella agradable escalfor sobre el rostre. Les cases de colors pastels s’anaven apilonant l’una rere l’altra i mentre avançàvem sobre la costa els carrers s’estrenyien irrefrenablement. Però en el bell mig d’aquest quadre, Itàlia estava bruta. Les llaunes morien oxidades a la vora de les carreteres, les escombraries visitaven ruïnes mil·lenàries que havien mort en l’oblit i els monuments tenien un aire trist enmig de masses de turistes. “Venecia en Peligro” era el nom d’una de les fundacions que intentava restaurar els monuments, els edificis i les obres d’art que el govern havia decidit no poder fer-se’n càrrec. I nosaltres que ens pensàvem que a 1,75€/litre que pagàvem el gasoil contribuiríem a alguna cosa positiva... Sí, la guia no s’equivocava, aquí era on Ia benzina era de les més cares d’Europa. I els autors d’aquest blog us podem assegurar que apuràvem la benzina fins trobar el preu més econòmic que amb una mica de sort pagàvem a 1,62€/litre. Després d’això tampoc era d’estranyar veure els conductors més temeraris que havíem trobat fins al moment. És clar que encara quedava molt de camí per endavant però entre tantíiiisims “controlo electronito de la velocità” era realment paradoxal veure aquells avançaments en doble línia contínua fer-se d’aquella manera tan natural.

Avançàvem sobre el nord-oest d’Itàlia, aquella part anomenada Liguria, tot vorejant el Golf de Gènova. Ubicada enmig de les costes oest (Riviera di Ponente) i est (Riviera di Levante), Gènova tenia el port comercial més important d’Itàlia i potser aquesta era una de les raons per pensar que Cristoforo Colombo havia viscut part de la seva vida aquí. Cert o no, el cas és que Gènova era més petita del que ens pensàvem i que, una vegada més, els paisatges recòndits quedaven als afores de la ciutat. La radio italiana oferia xerrades de paraules entrellaçades que a penes enteníem entre tant poeta i només ens quedava la possibilitat de preveure la meteorologia per aquella tarda. Com podia haver imaginat qualsevol que hagués tret el cap per la finestra, tindríem neu. Així que en l’intent fallit de seguir pujant per la muntanyosa costa, va tocar un “mitja volta i a descansar”. Malgrat tot, l’endemà no vam poder evitar l’autopista que tantes vegades ens havíem resignat a fer. El camí seguia i ens dirigíem cap a Pisa sota un plugim de flocs de neu.













Sota un mar de núvols anàvem buscant ansiosos aquella torre que tant havíem sentit que estava inclinada. Donant treva a la furgo i sense poder resistir-ho més, vam agafar càmera amb mà i al caure la nit allà ens trobàvem. Sota la lluna que intentava penetrar els núvols grisos, la pluja queia sobre nostre, sobre la Torre Pendente que ens esperava dreta. El silenci que hi regnava ens va acaparar absolutament i només el soroll de la pluja s’atrevia a trencar-lo. Aquella era la màgia d’aquell lloc, del Campo dei Miracoli (Camp dels Miracles). O així ho volíem creure. L’endemà aquell encís es va veure envaït per grups de turistes que s’enfilaven al cap damunt de la torre restaurada des de ja feia una desena d’anys, les paradetes d’articles de records s’estenien al llarg del carrer empedrat i els paraigües passejaven amunt i avall amb la típica frase “I Love Pisa”. Pisa flanquejava la costa que després de tants dies ara deixàvem enrere per endinsar-nos a la Toscana.








Mentre que el cel abraçava amb la seva boira, tot lluny a l’horitzó, les files de xiprers, ni nosaltres ni la furgo ens imaginàvem que la posta de sol d’aquell vespre ens mostraria l’encant de Florència en el bell mig de la Toscana. Fiesole, aquell racó al cap damunt del turó, oferia unes vistes espectaculars de Florència. Els xiprers envoltaven les cases toscanes, la majoria d’un color groc pastel, perfectament quadrades i incrustades als camps que ascendien cap al turó. El sol es ponia tot al fons i amb els seus rajos tenyia de canella Florència. No ho vam pensar més. Aquella nit la passaríem a Fiesole i quan obríssim els ulls Florència seguiria als nostres peus. Realment, anàvem avançant sense tenir massa clar quin seria el pròxim despertar. Els indrets ens anaven trobant sobre la marxa i nosaltres només ens havíem de deixar endur per la intuïció. Sota les muntanyes nevades dels Apeninos passejàvem per Florència fascinats per l’art que brotava per tots els racons. No calia ser un amateur en la matèria ni ser religiós però el cert era que aquella ciutat captivava. Els carrers eren atapeïts d’esglésies, les places vestien escultures, el pont Vecchio amb les seves cases penjants ens recordaven Cuenca i la catedral resplendia amb aquells roses i verds pastels que feien de Florència una ciutat encisadora.












El bon temps ens seguia acompanyant tot i que la neu es resistia a abandonar les muntanyes i els boscos. Malgrat que Itàlia ofereix una bona xarxa d’autopistes, sempre hem pensat que l’essència de cada indret es troba per les rutes nacionals, comarcals o més abruptes. I qui escriu us pot assegurar que el resultat és incomparable. El parc nacional de Foreste Casentinesi  de Monte Falterona és d’aquells llocs que et fan dubtar si realment ets a Itàlia. El camí s’estrenyia i s’anava enfilant muntanya amunt entre pins i barrancs que finalment deixaven entreveure arbres nus i afilats com agulles. Probablement, feia hores que ningú pujava per allà. En veure’ns arribar al turó, l’amo de l’únic bar i de l’única mostra vivent que hi havia per allà va treure el cap tot entusiasmat. Al coll només hi deuria pujar gent durant l’estiu i la nostra visita per allà era tota una sorpresa. Res tindria a veure aquella part muntanyosa amb la Venècia que ens esperava a l’altre costat.




Els dies eren curts i a les 18.00h tocava tancar portes i descansar. No va ser però el cas de Venècia. Amb el que pagaríem de pàrquing aquell dia (40 €) valia més calçar-se i aprofitar les hores creuant canals. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels canals de Venècia però nosaltres no ens hauríem imaginat que n’hi haurien tants i tants i tants. I us podem assegurar que si es pretén visitar Venècia de nit, val més tenir un mapa ben detallat per no acabar de cap en algun canal. Venècia és un laberint de carrers i carrers que s’entrecreuen els uns amb els altres. Carrers tan estrets que comuniquen les cases amb tan sols estirar el braç per la finestra. I si a tot això afegim que només la feble llum dels fanalets il·luminaven algun raconet, valia més anar amb quatre ulls per no perdre’s. A aquelles hores Venècia era silenciosa i tranquil·la. Fins i tot ens demanàvem on eren aquelles manades de coloms que durant el dia envaïen la plaça San Marco. La manifestació que passava al nostre costat demanant la independència de Venècia era tant pacífica que no l’hauríem vista si no hagués estat per les pancartes que onejaven. L’endemà Venècia seria una altra illa. Tallers de creació de mascares obrien les seves portes, el confeti s’enganxava encara a les soles de les sabates i les paradetes omplien els carrers a manca d’espai. Algunes góndoles (totes negres per Decret del 1562 per evitar ostentacions de riquesa) navegaven pels estrets canals i altres gondolers intentaven vendre l’atractiu turístic per tan sols 80 €. Barat! Sobretot per una butxaca com la nostra que encara no sabia ni el que era un vinet francès.











Ens acomiadàvem de l’illa veneciana per endinsar-nos dins la història de Romeo i Giuletta. Aquella romàntica història marcava Verona com la ciutat de l’amor. Les botigues venien piruletes de cors, tasses de cors, jerseis amb cors i qualsevol altre article que se us acudeixi amb un cor. Les parelles passejaven per Verona buscant la casa di Giuletta i escriure el seus noms sota el carrer que duia fins al cinematogràfic balcó des d’on Romeo escalava per veure la seva estimada. Més tard ens vam adonar que no calia fer pastissos amb cors per donar-se compte que la pastisseria veronesa encegava els ulls i el paladar. Sinó pregunteu-ho a dos panets que a penes van durar unes hores.






Amb la panxa plena i un grapat més de fotos acabàvem el dia amb una posta de sol al Lago di Garda. El més gran i oriental dels llacs italians s’estenia davant nostre com un mar. Qualsevol que hagués passat per allà hauria pensat que allò era mar si no hagués estat per petits vaixells que flotaven damunt les diminutes ones. Si un empetitia els ulls podia endevinar tot al fons que a l’altre costat efectivament hi havia terra. Des de que havíem arribat a Itàlia n’havíem vist per tot arreu i el Lago di Garda no va ser l’excepció. Els ciclistes anaven i venien i ens demanàvem si farien la volta al llac que amb la furgo suposaven unes dues horetes i mitja ben bones. ¡Ánimos! Ben diferent del costat oest, l’est del llac era farcit de cases de turistes que venien a surfejar als estius, els hotels i els càmpings vorejaven la costa i la gent es movia amunt i avall caminant, corrent o, com nosaltres, fent fotos. Tot al contrari, a l’altra banda la carretera s’estrenyia sota la muntanya i túnels i només hi vèiem cartells de llimones i camps de llimoners que encara no estaven disposats a brotar.





Amb la furgo equipada d’entusiasme ens vam dir que potser no veuríem llimoners però sí camps d’arròs brotant per les esteses de Vercelli. Esteses en vam veure, i moltes. Però on era l’arròs? Aquells camps no podien ser camps d’arròs! On eren les basses d’aigua? Aquella dona que vam interrompre en els seus pensaments es va quedar ben parada quan li vam dir que buscàvem “arroz”. Arroz? Que carai deuria voler dir allò? Risotto! Ahaaa! Estimats lectors, per aquells ignorants com nosaltres, l’arròs es cultiva entre els mesos d’abril i octubre. Resignats davant la idea de pensar que tots aquells camps que havíem vist eren efectivament camps d’arròs, no podíem marxar de la capital europea de l’arròs sense veure de prop aquells cultius. Ens disposàvem a deixar enrere Itàlia i els seus camps. Els Alps serien una altra història.



2 comentaris:

  1. En una paraula.....espectacular!!!!!! Genial Ester, no deixis de fer-li punta al llapis!!!!!!
    una abraçada companys!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Carles!! Els teus ànims ens animen a seguir cada dia!!! :D

      Elimina