Una promesa complida

Dos anys enrere vam fer una promesa a dues persones que ens van ensenyar alguna cosa més que el teorema de Pitàgores i balanços comptables. Tots aquells llibres i apunts havien quedat enrere i  havia començat a créixer un lligam que certament havia nascut feia molt de temps. Van ser uns anys d’entranyables trobades i de moments que venen ara a les nostres ments esbossant un somriure. Aquell 16 de juny ens acomiadàvem amb la promesa que algun dia ens tornaríem a veure i que aquest dia no seria molt llunyà.

Aquell moment no podia anar d’una altra manera. Ens havien estat esperant. Eren allà, amb els braços oberts i el rostre ple d’alegria. Havia passat molt de temps i tres dies no eren suficients per gaudir d’aquelles llargues xerrades i rialles que ara fèiem a la vora del foc. El caliu que es respirava a la llar ens feia sentir que érem a casa i la idea de que aquella trobada seria més curta del que volíem ens entristia. Una vegada algú ens va ensenyar que les boletes de vesc que havíem vist aferrades als arbres eren en realitat un paràsit que s’instal·lava als arbres i els acabava destruint.  Curiós oi? Sobretot quan en la nostra societat pensem que oferir aquest paràsit per Nadal porta bona sort. Bé, no és que ens vulguem comparar amb cap paràsit però sí que  podríem dir que ells han estat aquell arbre ple de vida al quin ens vam aferrar. El seu bast coneixement i les seves historietes ens embadalien per la ciutat de Lyon i el seu humor incansable i l’amour de mamie ens feien sentir d’allò més bé. Encara no havia passat un mes des de la nostra partida però aquella trobada va ser com una familiar abraçada.

Els dies havien passat ràpid i novament ens enfrontaven a un altre comiat. Havia arribat el moment de tornar a dir-se “fins aviat” i allò començava a no agradar-nos. Aquesta vegada no vam fer cap promesa però alguna cosa ens diu que algun dia ens tornarem a veure i que aquest dia no serà molt llunyà.

Merci beaucoup Jacques&Mireille!