dilluns, 21 d’octubre de 2013

Volta cap al Pacífic

Com atrets per la brisa del Pacífic, tornàvem enrere per retrobar la costa i, amb ella, el sol. En els darrers dies havíem començat a girar la rodeta de la calefacció un tant contrariats per l’entorn que ens envoltava. Però a dir veritat, aquelles terres àrides duien amb elles nits fresques que ens feien agafar el llit més d’hora del que volíem. On havien quedat aquells dies llargs en els que el sol semblava no pondre’s? Lluny. Lluny de les nostres ments i lluny en algun punt del mapa que ara ja quedava unes pàgines enrere.

Si hi havia una cosa que no ens deixava de sorprendre d’aquest país era la seva diversitat geològica. Havíem transitat per terres volcàniques, per canyons de fang, per carreteres que s’enfilaven per sobre dels tres mil metres i ara topàvem amb un desert enclavat al peu de les muntanyes. Les dunes es podien percebre a unes milles vista protegides per la brisa dels turons que les envoltaven. No era el desert més petit del món ni, de bon tros, el més gran. Però sí el desert amb les dunes més altes del país i, com no podia ser d’una altra manera, no vam poder evitar el plaer de descalçar-nos.

Great Sand Dunes National Park - Colorado

Great Sand Dunes National Park - Colorado

Great Sand Dunes National Park - Colorado

Great Sand Dunes National Park - Colorado

Great Sand Dunes National Park - Colorado

Great Sand Dunes National Park - Colorado

Great Sand Dunes National Park - Colorado

La notícia que el govern americà tancava portes, ens arribava com una bufetada un matí d’octubre. Enlaire quedaven tots els plans pels pròxims dies de ruta pels parcs nacionals i tocava, altra vegada, planificar una nova ruta. Les muntanyes d’Utah haurien d’esperar.

Indignats davant la incertesa de quan arribaria una ràpida resolució per aquell afer polític, tornàvem lentament cap a la costa abans del previst. Per altra banda, aquella maniobra del destí ens regalaria una retrobada a San Francisco i allò ens impulsava a accelerar el ritme.

Sabíem que la tardor de Canadà enamorava els sentits. I a dir veritat, ens estiràvem els cabells cada vegada que ens imaginàvem tots aquells arbres en una posta de sol d’octubre. Però nosaltres havíem arribat un gèlid dilluns de març i havíem marxat amb la imatge d’un grapat de fulles que tot just començaven a tenyir-se de groc. Per sort, igual que en molts altres indrets, la tardor també arribava a Estats Units. I la ruta cap al Pacífic ens brindava amb un arc de Sant Martí de tardor que també ens va enamorar els sentits.

San Juan Mountains - Colorado

Coiot en busca de menjar.

San Juan Mountains - Colorado

San Juan Mountains - Colorado

Gaig de Steller - San Juan Mountains - Colorado

San Juan Mountains - Colorado

San Juan Mountains - Colorado

Els colors de la tardor.

Les fulles que s’enlairaven amb el nostre pas anaven minvant i, amb elles, la civilització. Aquella carretera de puja-baixa va anar esdevenint més plana i més solitària. Encara quedaven unes set-centes milles per arribar la costa i tot just començàvem a trobar-nos amb la soledat en la ruta més solitària del país.

I començem les primeres milles de la carretera més solitària del país...

Per sorpresa, encara hi ha trens a vapor!

La carretera més solitària - Nevada

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada