dimecres, 20 de novembre de 2013

Viva Las Vegas!

No havíem nascut als anys seixanta però aquella cançó de l’Elvis Presley havia fet història. L’havíem taral·lejat cada vegada que parlàvem de Las Vegas i ara era ja inevitable cantar el mític refrany conforme avançàvem enmig d’un desert. La capital mundial de l’entreteniment ens obria pas enmig d’un enorme tràfic i, mentre fèiem cua, miràvem bocabadats els edificis-rèplica que s’apilonaven en una única avinguda, Las Vegas.

Abandonàvem la furgo per unes hores i ens sumàvem al formigueig que es movia hipnotitzat pels neons. Enormes panells publicitaris ocupaven l’avinguda i parpellejaven des de que es ponia el sol fins l’alba. Ens bellugàvem enmig d’una massa que entrava i sortia dels casinos, segurament, amb les butxaques ja buides de monedes. Els repartidors de publicitat obstruïen el pas per disminuir aquell paquet de targetes “amb menys de 15 minutes a la teva habitació” que acabaven per decorar el terra amb fotografies de senyoretes. I entre tot aquell tumult, els mossos d’equipatge no donaven a l’abast a un sense fi de Monsieurs i Mademoiselles que esperaven impacients que els hi obrissin la porta de l’hotel. Amb unes bambes més que vellotes, una samarreta que començava a fer boles de tantes rentades i un plànol de casinos sota el braç, obríem per nosaltres mateixos la porta del primer casino.

Encara no havíem fet ni tres passos que ens havíem quedat palplantats a l’altre costat de la porta. Desenes i desenes de maquinetes s’apilonaven l’una al costat de l’altra fent rodar números i plàtans sense pausa. Emergien tot tipus de llumetes i musiquetes i, a cada tirada semblava que els plàtans es posarien en línia i una pluja de monedes sortiria per aquella safata. Més lluny, els crupiers repartien cartes amb una agilitat que havia deixat de sorprendre als jugadors que duien hores asseguts a la mateixa cadira. La punta dels puros fumejaven oblidats damunt dels cendrers i només les cambreres interrompien la concentració dels jugadors. Les sales de pòquer eren aprovisionades de bufets per cobrir totes aquelles hores davant d’una taula. Des de menjar ràpid a plats preparats omplien les sot-taules per no haver d’abandonar el joc ni un instant. Les taules de daus, en canvi, aglomeraven grups de gent més revolucionària que festejava a cop de copes cada vegada que els daus treien el número apostat. I altres cridaven quan la ruleta els hi donava un cop de sort després de varies apostes. Tot era joc o addicció.

Les senyores que havíem vist a l’entrada seguien encara assegudes amb la mateixa posició prement ja el botó de “màxima aposta”. Algunes eren, fins i tot, capaces de jugar amb una mà a cada maquineta. Mentre, la banca seguia descanviant bitllets de color verd per tiquets. La nova tecnologia havia substituït aquells moments de glòria quan la bandeja es disposava a escopir monedes. Una vegada algú ens havia dit que el sistema estava muntat de tal forma que la banca sempre guanyés el noranta per cent de l’aposta. I, a dir veritat, durant les hores que ens hi havíem passat buscant la sortida, no vam veure ni una sola maquineta premiar.

Sí, ens havíem perdut tantes vegades dins dels casinos que al final resultava feixuc entrar-hi. Entre la multitud de taules de joc que s’espargien durant metres quadrats, els petits detalls de decoració que aconseguien fer-nos creure que érem a Venècia o a Roma, els passadissos arrebossats de botigues d’alta gama que s’entrecreuaven amb els accessos a les habitacions de l’hotel... Era un laberint estratègicament ben pensat. Sabies per on entrar però ja no sabies per on sortir. Hauríem jurat que les càmeres de vigilància apagaven el cartell “EXIT” cada vegada que ens veien atansar-nos a la sortida. Després de varis intents, finalment optàvem per sortir per la mateixa porta per la quina havíem entrat.

A fora ja era nit des de feia una llarga estona. El famós hotel París havia il·luminat la Tour Eiffel i el seu arc de Triomf. L’hotel Venetian havia il·luminat els seus canals i el Luxor la seva piràmide egípcia. Era el món en un únic carrer.

Welcome to fabulous Las Vegas!

Casino Caesars Palace - Las Vegas - Nevada

Núvia entre l'aldarull de la gent.

I per si no feien prou publicitat amb les targetes...

Una Venècia a peu de carrer,

i, com no, amb les gòndoles.

L'interior dels casinos tan ben aconseguits,

inclús en els petits detalls.

Sala d'apostes d'esports.

Maquinetes de números i plàtans.

Més sales de joc.

Oooo... no va haver-hi sort...

La font del famós Bellagio!

New York en miniatura - Las Vegas - Nevada

Las Vegas - Nevada

7 comentaris:

  1. On és la foto on sortiu de Olivia i Travolta????? jijijiji

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta foto està a l'arxiu privat! Jijijiji ;)

      Elimina
  2. jO tb vull veure aquesta foto de la qual parla la Sandra!!!! :p

    ResponElimina
    Respostes
    1. jajaja, em penso que per aquesta exclusiva haureu de pagar un preu molt alt si la voleu veure! jijiji :P

      Elimina
  3. Bueno vale.. mm.. que us sembla un sopar a casa de la Sandra quan torneu? jajajaja! :p

    Espero que estigueu disfrutant mogollón... i jo aki treballan jeje!
    La setmana que ve estic "prop" vostre.. bueno estaré al mateix costat del xarco! jeje :P

    Petunetttts !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això està fet! Què hi dius Sandra? Ens convides a sopar amb cafetó llarg??? jajaja
      Vaja... llàstima que no estarem tan a prop perquè sinó us haguéssim avançat un soparet a la furgo! Disfruteu molt de la ciutat, és preciosa!
      Una abraçada molt forta a tots dos!

      Elimina
    2. jajaja mira que em trobo per aquí!! i tant que hem de fer aquest sopar!! quines ganes no???? De moment seguiu disfrutan que ja arribareu jijiji

      Elimina