Coneixent mons: La costa californiana

Res es movia al nostre voltant. Les hores anaven passant lentament i seguíem asseguts, amb un peu al accelerador i la mirada endavant. El volant seguia amb la mateixa posició en la quina havíem arrencat. I la ràdio era inservible des de ja feia un centenar de milles. Les cançons es repetien una i altra vegada com un cercle viciós i tornàvem a desconnectar la clau USB. Llegir en veu alta acabava per esgotar-nos i, altra vegada, tornàvem a avançar amb silenci.

En aquelles llargues pautes la ment viatjava en una tercera dimensió. A vegades, ens hi trobàvem, a vegades no. Vagabundejàvem entre les parets d’aquell món rumiant en un demà sense resposta, recordant el nostre país amb melancolia i memoritzant instants que mai van ser eterns. La fletxa de la realitat però acabava per atrapar-nos i tornàvem a aterrar als seients de la furgo. Era el moment d’activar-se i obrir el plànol. Estàvem arribant a San Francisco.

La nit ens atrapava a passos de gegant i, agitats per la emoció de creuar el Golden Gate, no hi havia manera de configurar correctament la càmera. En el que semblava que el sol s’amagaria sota el mar, una llum incandescent va il·luminar de taronja el pont en el moment precís en que, per fi, trobàvem el botó “rec”.

Els dies a San Francisco van córrer més ràpid del que ens imaginàvem. Havíem arribat una nit d’octubre i ens despertàvem acompanyats per viatgers que havíem creuat en un passat sobre la ruta. Aquells moments de companyia viatgera eren benvinguts com un dia de sol i sempre acabaven per deixar-nos un nus a l’estomac quan arriba el moment de dir adéu. Probablement, aquell caliu passatger era el responsable de la rapidesa amb la quina passava el temps. Altra vegada, ens tornàvem a acomiadar amb la certesa però que la carretera ens aplegaria de nou.

Enrere anava quedant una ciutat marítima i aquells carrers empinats que desafiaven el caràcter. Vorejàvem la costa pacífica i la brisa del mar tornava a entrar per les finestres. Formàvem part d’un penya-segat que desembocava a l’oceà i d’un paisatge quasi verge ocupat per simpàtics elefants de mar i surfistes que esperaven la ona. Però com en tots els indrets naturals, acabàvem topant amb l’explotació. Les platges hippies anaven deixant pas humilment a platges atapeïdes de mansions i cases sobre el mar. Tràfic i cotxes de luxe. Botigues d’alt standing i zones comercials en les que garantien l’absència de paparazzis. Aquell indret no estava fet per nosaltres.

Havien passat tres mesos des d’aquell dia a Canada en que un curiós va venir a picar a la porta. Es tractava d’una família coreana de Los Angeles que estava passant les vacances a les Rocky Mountains. Ah... les Rocoses... quins bells records... Només van ser deu minuts però aquell període de temps va ser suficient per obrir-nos les portes de casa seva. El Brian i la seva família ens van rebre amb els braços oberts i tanta hospitalitat ens dificultava escollir on seure. El nostre relat de vuit mesos d’aventura començava entre rostres asiàtics i una nova llengua.

Una de les meravelles d’aquesta aventura eren les persones que anaven apareixen sobre el nostre camí. Volíem conèixer noves cultures, noves maneres de pensar. Omplir l’equipatge de valors i experiències. I, fruit del destí o de l’atzar, anàvem trobant allò que estàvem buscant.