Una porta que es tanca... i una altra que s’obra

“Et deixo el plaer de tancar la porta, una porta que es tanca...” em diu ell amb un fil de veu en el que puc entreveure un nostàlgic adéu a aquell apartament; la nostra petita però entranyable llar. La meva resposta només podia ser “i una altra que s’obra”.

L’apartament s’havia anat despullant de mica en mica i amb la seva nuesa ens intentava seduir més d’una vegada. Però aquesta seducció no ha anat més enllà d’un estrany sentiment de malenconia. Ara, ens anem atansant lenta i discretament cap a ella. Una porta robusta i colossal que imposen a tot el qui passa per davant. Nosaltres ens hem aturat als seus peus, embadalits per la seva magnitud, col·loquem els nostres ulls i nas a través de la fina línea de llum que s’escapa i com uns marrecs ens quedem bocabadats somiant amb el que hi haurà al seu darrere. La curiositat creix desmesuradament i els nervis van florint de forma incontrolable. Queda escollir l’equipatge tot i que ja duc el més imprescindible, el meu company de viatge.