Som al sud-oest del país i la calor que
entra per les finestres fa olor a un Mèxic que ens fa vacil·lar el volant. La
ràdio llatina ens acompanya amb un interlocutor que s’anomena Joselito i aquest
matí sembla estar d’allò més animat. Agraïm sentir una mica de música llatina
o, si més no, una llengua familiar. L’humor del Joselito ens contagia poc a poc
i la distància que ens queda fins al pròxim destí se’ns fa més curta. New Mexico
és un estat d’influència espanyola i, a més de veure-ho reflectit sobre el
caràcter sureny de la gent, es plasma en l’arquitectura. Les cases de tova però
queden ràpidament en un segon pla a mesura que ens endinsem en un nou paratge;
un desert d’or blanc.
Cauen uns trenta graus i el desert de
White Sands irradia de llum sota els rajos de sol. És inevitable arrugar la
cara i centrar-nos en un punt on descansar de tanta lluminositat. Els milions
de granets de sorra que conformen les dunes brillen com or esperant ser arrossegats
pel vent en algun moment. I mentre, tot segueix immòbil davant la nostra mirada
que intenta endevinar perquè aquest desert és blanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada