L'evasió de la ment

No quedava gaire lluny una tarda de febrer quan miràvem algunes fotografies de Boston. El caliu de la llar de foc ens envoltava com una manta de llana, els bocins de torró dels nostres dies per Chamonix anaven desapareixen lentament de la bosseta i l’índex anava passant fulla en aquell àlbum. Amb qüestió de segons, enteníem que aquella il·lusió ja formava part del passat que havíem traçat i ara avançàvem per la interestatal 93 sota un cel clar i uns graus més positius que aquells dies de febrer. La primavera havia vençut el cruel hivern i l’agulla del termòmetre pujava alegrament després de tanta penitència.

Una benvinguda amb un punt amarg

“Stop in this line”. Aquesta era la primera indicació que ens donava la benvinguda als Estats Units. Bé, dir “benvinguda” potser és una mica exagerat tenint en compte els esdeveniments que quedaven per ocórrer. Entrar a Estats Units no era fàcil i d’això n’havíem estat conscients quan vam agafar l’avió divuit dies enrere. Entrar per via terrestre i amb un vehicle andorrà, era tot un desafiament.

Mar i platja, pluja i neu

Havíem deixat enrere Nova Scotia i amb ella les cançons irlandeses que durant uns dies ens havien acompanyat per la carretera. La radio deixava pas a la música comercial i la folklòrica es perdia a cada quilòmetre que avançàvem cap a New Brunswick. Estàvem decidits a veure balenes.

La badia de Fundy que ara vorejàvem era un ball d’ones que cada dia introduïen i expulsaven més de cent billons de tones d’aigua. Una quantitat equivalent a la de tots els rius del món. Sí, les nostres ments tampoc van arribar a imaginar quin munt d’aigua significava allò. Però resultava realment captivador imaginar-s’ho i clavar la vista a la mar per entendre-ho. L’aigua es movia sincronitzada amb las marees oceàniques i el va-i-ve natural de l’aigua es corresponia exactament amb el ritme de les marees atlàntiques. Tot un fenomen que, a més de dibuixar amb el seu fort onatge una costa escarpada, alimentava a diferents especies de balenes que seguíem buscant a través dels prismàtics.

Farewell to Nova Scotia

A primera hora del matí ens plantàvem a les oficines dels transbordadors amb les quines havien estat les nostres companyes de viatge durant tres setmanes. Contràriament del que havíem pensat quan vam deixar la furgo a Bèlgica, hi havia més gent que també havia enviat la seva “casa rodant” al Nou Món. El grup d’alemanys que seien al nostre costat des de feia una estona, ens anaven esquitxant amb alguna pregunta de tant en quan i, quan no, tornaven a les seves històries deixant de banda aquella parella que segurament no entendrien ni un bocí d’alemany. Lluny d’aquella conversa que flotava al nostre voltant, els nostres pensaments estaven immersos en una altra dimensió que segurament ells tampoc arribarien a entendre. Probablement fos allò el que els tenia tan intrigats; aquella jovenalla que venia d’un indret tan petit per conèixer un món tan gran.

Una experiència amb motxilla

Ens trobàvem travessant el port dins d’un taxi i dues motxilles. El taxista anava xerrant amb àrab amb el copilot mentre el comptador començava a sumar els primers euros. La idea de fer dit fins al centre s’havia esfumat en veure que el trànsit al port era gairebé nul i que finalment hauríem d’optar per una altra alternativa. La furgo ja havia quedat enrere i ara ens miràvem pensant com de ràpid havia passat aquell matí. A partir d’aquell moment iniciàvem una nova etapa com a motxillers amb la quina havíem rumiat tantes vegades recórrer món.  Amb quatre duros pelats, pagàvem el taxista mentre buidava un maleter tan gran per dues motxilles tan petites. Les botes de muntanya trepitjaven ara quitrà i el fred ens picava la cara a les dotze del migdia. Començava a nevar i els dits s’entumien una altra vegada.

Camí a l’oceà

Enrere quedava ja un altre país a la nostra llista i poc a poc s’atansava el dia en que ens hauríem d’acomiadar de la furgo durant unes setmanes. En el fons començàvem a sentir que ja era part de nosaltres i la idea de deixar-la a port ens amoïnava. S’havia anat convertint en la nostra petita casa i la mimàvem dia sí dia també. Els tres érem conscients que s’atansava el moment en que ens hauríem de separar per creuar l’oceà que tant havíem anhelat. Ella, igual que nosaltres, esperava espantada el moment en que ens hauríem d’acomiadar, el moment en que la carregarien a bord i aquell vaixell enorme comencés a aixecar l’àncora per partir cap a l’oceà.

Al cor de la selva

Amb un tres i no res havíem creuat la frontera alemanya sense donar-nos compte. Havíem preparat tota la documentació de la furgo, passaports... però aquesta vegada no hi havia cap policia encuriosit que ens volgués aturar. Més aviat, aquella frontera estava buida d’ànimes. L’únic que semblava perviure era el ferro oxidat que mantenia de peu la duana mentre la nostra furgo viatgera avançava alegrement. Segurament deuria recordar els temps en els que els italians la van enviar aquí per camperitzar-la. El que no sabia és que algun dia tornaria a passar per aquí en mans d’uns petits andorrans que la farien rodar quilòmetres i milles. Història a part, ara ens dirigíem tots tres cap a la Selva Negra per la N500 amb l’afany de creuar el cor de la selva. Feia estona que havíem vist ramats de pins i pins i neu reposant sobre els camps, quan ara miràvem endavant i la imatge es tornava a repetir. Allò era la Selva Negra. Una font inacabable de pins que s’estenien a l’horitzó i s’aturaven a la carretera per deixar pas al quitrà i, als camions i camions que ara passaven carregats de troncs que ja havien deixat de formar part del paisatge. I és que la majoria de cases eren fetes de fusta i tenien un teulat independent on cobrir la llenya per fer foc. El fum que sortia per aquelles xemeneies només feia que dur-nos bons records i ens preguntàvem quan de temps passaria fins tornar a sentir aquell caliu que ens havia donat el foc tantes vegades.