Extra: 10 àpats furgoneteros

Cuinar sobre dos fogons, amb una cassola i una paella talla XS, en un retall de taula on a penes quedava lloc per picar una ceba, requeria d’un mestratge en organització i metodologia perquè els estris no acabessin per envair-nos en a penes dos metres quadrats. Cuinar era a cada àpat un repte. No tan sols per una qüestió d’espai sinó d’eventualitats. La furgo limitava i molt. La majoria de productes que omplien els passadissos infinits dels supermercats americans, anaven i venien del cistell en forma de desengany. Les masses pastisseres tornaven al frigorífic amb tristesa i els bistecs de bou ens acreixien les ànsies d’una bona graellada de carn després de varis mesos d’insatisfacció alimentària. Tots aquells plats casolans que venien a la nostra ment com el desig insatisfet, s’esfumaven en qüestió de segons quan els imaginàvem sobre els nostres fogons. Hauríem de seguir amb l’estil furgonetero; preparar minuciosament, rentar amb un control exhaustiu de l’aigua que corria per l’aixeta, bullir en un cassó i condimentar.  Els aliments principals; pasta, arròs, ous i verdura. El recurs saciant; la Nutella. El resultat; la creativitat. En aquesta llista, deu àpats furgoneteros que han marcat per excel·lència la nostra alimentació al llarg d’un any.

On dormen els llibres

No teníem ni idea d’on passaríem les nits. Si acabaríem dormint en el pitjor lloc triat per un instint equívoc, o si totes les nits serien calmes amb res més que l’anar de les estrelles movent-se a un ritme imperceptible. Les veus, que partien des de l’ànima més protectora, ens recomanaven amb un to quasi amenaçant que, ni viatjant amb la furgo, se’ns acudís dormir en un lloc que no fos un càmping. “Sí” havíem promès amb la mirada baixa. Però de fet, ni el pressupost abastava la possibilitat de pernoctar en càmpings i, ni tan sols sabíem on passaríem la primera nit a escassos quilòmetres de casa. Havíem arrencat rumb a l’aventura i el que menys ens amoïnava era aquella qüestió.

Replay i idees d'artifici

Tiro amunt de la maneta i la porta llisca pesadament com si d’un amagatall secret es tractés. L’olor a fusta em cobreix el sentit de l’olfacte i el silenci que regna dins aquell espai diminut em vol absorbir en un viatge en el temps. La claror de l’exterior va envaint lentament l’habitacle i acaba per desvelar la quietud que hi regna dins des de fa mig any. No hi ha xiruques dificultant l’accés, ni raspalls de dents penjant damunt d’una petita pica. Tampoc hi ha cap guia entreoberta damunt del llit. Tot està en perfecte ordre d’absència. Inconscientment, tiro del tros de tela que penja a la dreta i, m’adono que ell no està al volant mirant l’horitzó i esperant que m’assegui al seu costat amb una caixa de dònuts per compartir.

Unió sobre la ruta

Passen els dies i els nostres polzes, diària i persistentment, segueixen seleccionant sobre una pantalla tàctil una pestanyeta anomenada “Travellers”. El ritual és cada dia el mateix. Obrim un per un els enllaços d’una llista infinita de blogs, esperant trobar una nova entrada encoratjadora, noves fotografies amb les que deixar-nos viatjar, histories alienes amb les que esdevenir el personatge protagonista de l’aventura... I al final, acabem escorcollant la bústia amb l’esperança de trobar un correu que ens connecti amb un món paral·lel. Que ens connecti amb aquells viatgers que vam topar sobre la ruta. Alguns que com nosaltres van posar fi al seu periple i, altres, que segueixen creuant noves ànimes aventureres en algun indret del planeta.

La llibertat des de la finestra

Han passat ja quatre mesos des d’aleshores. Des de que aquella aventura va tornar-nos a casa amb 56.000 km rere les espatlles i 323 nits de cels embrollats de somnis i promeses. Incrèduls, crèiem que aquella set viatgera que assedegava cada nit la nostra ànima, s’esvairia amb el curs del temps. Però encara ens quedaven moltes nits de records inesborrables, d’imatges enamoradisses i de moments que revenien a nosaltres de forma incessant i, probablement, infinita.

Tornem a Bèlgica per no partir

Enrere quedava ja el Nadal i amb ell nits inesgotables d’històries i relats. Havia passat massa temps per recuperar-ho amb una sola nit i sovint les agulles del rellotge acabaven per atrapar la mitjanit. Els dies desfilaven lentament i ens preguntàvem si el rumb que havíem decidit emprendre era el correcte. Si tot aquell temps havia estat suficient i si algun dia tornaríem a reprendre els passos de l’aventura. A penes feia un mes que havíem tornat i dins nostre creixia ja l’enyorança d’una ànima nòmada.

De com no mor la il·lusió de Nadal

Darrere nostre les portes del metro es tanquen i l’aire del carrer llisca escales avall fins a l’andana. Els passatgers del tren avancen ja en algun lloc de les entranyes d’una antiga Barcelona i mentre, nosaltres ens enfilem cap a l’estació de Sants amb un xic d’emoció que va in crescendo a mesura que passen els segons. El taquiller ens segella els tiquets amb un entusiasme exultant i ens proposa agafar l’autobús que surt quinze minuts abans. Tot i que anem bé de temps, el nus de nervis que ens oprimeix l’estomac des de primera hora del matí ens fa agafar d’una revolada aquells bitllets i ens enfilem en aquell llarg automòbil que anuncia un destí sense pèrdua; Andorra.