El que els mormons van veure

Aquelles branques estranyament formades no eren més que la icona característica del parc. Lluny del nostre saber sobre religió, per alguna raó se’ls havia anomenat Joshua. Aquest era també el nom d’aquell nen asiàtic que havíem acomiadat tan sols feia unes hores. És clar, que per nosaltres, allò no era més que una coincidència. Més tard, vam comprendre perquè els arbres s’anomenaven Joshua i perquè en Joshua es deia Joshua.

La costa californiana

Res es movia al nostre voltant. Les hores anaven passant lentament i seguíem asseguts, amb un peu al accelerador i la mirada endavant. El volant seguia amb la mateixa posició en la quina havíem arrencat. I la ràdio era inservible des de ja feia un centenar de milles. Les cançons es repetien una i altra vegada com un cercle viciós i tornàvem a desconnectar la clau USB. Llegir en veu alta acabava per esgotar-nos i, altra vegada, tornàvem a avançar amb silenci.

Volta cap al Pacífic

Com atrets per la brisa del Pacífic, tornàvem enrere per retrobar la costa i, amb ella, el sol. En els darrers dies havíem començat a girar la rodeta de la calefacció un tant contrariats per l’entorn que ens envoltava. Però a dir veritat, aquelles terres àrides duien amb elles nits fresques que ens feien agafar el llit més d’hora del que volíem. On havien quedat aquells dies llargs en els que el sol semblava no pondre’s? Lluny. Lluny de les nostres ments i lluny en algun punt del mapa que ara ja quedava unes pàgines enrere.

Una llegenda i una pinzellada d’història

Seguíem dibuixant una línia cap a l’est que encara no ens duria a casa. La ruta que es traçava sobre el mapa era un bumerang que ens tornaria de volta cap al Pacífic. Encara no era el moment. Al darrere, la roba encara feia olor a fum d’aquelles nits al voltant del foc amb el Dewaine i el seu nét al Grand Teton. Quantes històries ens havia explicat aquell avi... En els seus ulls envellits s’hi reflectia la soledat i la il·lusió d’un demà. Aquell matí assolellat la seva càmera a carret de trenta-cinc mil·límetres va capturar aquell comiat i, amb la seva benedicció, partíem rumb cap a un nou destí per seguir el nostre viatge.

Els sentits de la Terra

Les expectatives van quedar ofegades en un got d’aigua. La espera jugava a fer-nos un sortit d’idees de que passaria aquesta vegada. Apostàvem des d’un pastor alemany, aquesta vegada menys dòcil, a una retenció per un grapat d’alls que havíem amagat astutament al congelador.  La cua s’anava dividint amb files i no ens decidíem per la fila “afortunada”. La indecisió va jugar el seu rol i ens preguntàvem per què carai no havíem triat l’altra fila. Massa tard. El dispositiu de càmeres hauria detectat un vehicle de matrícula “no reconeguda” i allò ens podia jugar una mala passada. Valia més quedar-se quiet i esperar. Per fi, el cotxe del davant avançava cautelosament i arribava el nostre torn. Els passaports van estendre’s per la finestra però la mirada de l’agent seguia clavada a la matrícula. Una estudiada resposta va aclarir de com de lluny veníem i la barrera es va obrir com per art de màgia.

Bye-bye, au revoir Canadà

El temps passava ràpid. Havíem arribat un dilluns de març i el que semblava que encara era hivern era tot just l’inici de la primavera. Encara no havíem aconseguit treure’ns els anoracs de sobre i el termòmetre seguia marcant temperatures sota zero. “Perquè heu hagut de marxar amb aquest fred?”, aquesta era la pregunta que es repetia als missatges de text i, en nits en que les mantes minvaven, venia a la nostra ment. D’allò ja feia mig any i en aquell temps havíem passat per una diversitat d’emocions aleshores desconegudes. Com Hansel i Gretel havíem anat traçant el camí que deixàvem rere les nostres petjades amb la esperança de poder tornar-hi algun dia.

El desert més petit del món

Lentament ens havíem anat allunyant d’Alaska i ja en altres terres reflexionàvem sobre els dies passats. No havia estat als nostres plans. Anar-hi significava allargar el viatge i, ni aleshores ni ara, teníem clar on seríem avui. L’anhel viatger ens atrapava a la ruta i preferíem no pensar en els dies que s’anaven escolant com sorra entre els dits. A cada pas sentíem que els peus es fonien en un bany de dunes que ens culminaven el camí. Aquell nou lloc era el desert més petit del món.