Adéu furgo, adéu

Em sento a escriure una crònica que fa mesos intento trobar-ne les paraules. Evoco per viatjar al passat i trobar l’autenticitat dels sentiments. Fallo al intentar tallar les frases. Els mils d’imatges que esclaten a la meva ment em fan ballar indecisa de tant rècord. 324 sols, 323 llunes i quasi 56.000 quilòmetres en un espai de quasi 8m2. Recordo el que ens van dir aquell vespre: “la cuidarem”. Penso en ella i la imagino com pelicà agafant el vol amb les seves enormes ales. Disposada a recórrer món. Aquesta vegada però sé que s’enlaira sense nosaltres.

En un dels llocs més calorosos de la Terra

Som a finals d’octubre i la traça que anem deixant rere els talons indica que ens allunyem cada vegada més d’aquell inhòspit i més nòrdic punt del continent americà. Deadhorse queda ja a més de sis mil quilòmetres i noranta nits d’aquí. En aquell remot indret d’Alaska el sol ha començat a perdre el seu esplendor, els caribús han iniciat rumb al sud i les planícies de tundra es preparen per rebre un hivern tan dur com espectacular. Així, en un estat d’embriaguesa polar, la imaginació del que podria ser i els rècords d’un ahir, es fonen en perfecta sintonia fins aconseguir captivar-nos en un univers paral·lel. Lluny d’aquest espai de temps tan nòrdic, una alenada d’aire calent ens inunda les pupil·les i ens retorna a la realitat. Ens endinsem a les entranyes d’una vall on només el diable podria jugar-hi a golf; Death Valley.

Trama policíaca: els atemptats de Boston

És quasi de nit. Sobre la ruta que uneix l’estat de Massachusetts amb una llengua de terra que sembla desprendre’s del país americà, avancem destí a enlloc sobre una carretera que acaba per espetegar al mar. El vent que arrossega la força de l’oceà Atlàntic ens envesteix pel costat dret i, per l’esquerra la brisa de la badia de Cape Cod ens re-equilibra sobre aquesta diminuta península sense sortida. Fa uns instants podíem veure l’horitzó infinit cobert d’aigua. Des de dalt del far la perspectiva de l’oceà resultava acaparadora. Em pregunto quants vaixells ha albirat des de la seva existència. Tan solitària i envellida sembla aquella torre salva-mariners com l’home del far que ens ha convidat a pujar-hi. Rumio i penso que podíem haver passat la nit sota els peus d’aquella senyal lluminosa. Però la fúria amb la quina bufa el vent ens ha fet tirar enrere. Ara seguim avançant sota els últims rajos de sol buscant un indret on passar la nit.

De moments congelats, un any des de la tornada

Encara floten sobre nostre els records d’un ahir. Ens sobrevolen com si d’un núvol de cotó es tractés i s’hagués posat damunt la closca sense cap intenció d’abandonar-la. Només hem d’enlairar la vista i el paradís de l’aventura es deixa entreveure en una petita escletxa per la quina es fa difícil no desprendre els peus de terra. Potser encara no és el moment d’enlairar-se de nou, o potser, d’algun mode, encara estem vivint l’aventura en una fase denominada “fase d’assimilació”. Són tantes les emocions viscudes, tan heterogènies les unes de les altres, tan increïblement úniques i inexplicables... que avui encara, després d’un any des del retorn, seguim amb un nus a l’estomac de tanta sobredosis d’emocions.

El joc del record, volo i volo

Avui fa un dia radiant. Són encara les cinc de la tarda i la vista se’m perd a través de la gran finestrada que, de manera regressiva, dóna accés cap a un món de despatxos i papers tintats d’avorriment. Mentre a fora, més enllà dels automòbils que circulen amb el intent de donar vida al món exterior, més enllà fins i tot de les vides de les persones que passen per l’altra banda d’aquest mur de cristall, el món gira. El univers respira lluny d’aquestes parets blanques que m’empal·lideixen la cara i no puc evitar la sensació de voler estar en algun altre lloc. Lluny dels totxos que obstrueixen la vista, lluny del “run-run” diari que m’intenta arrossegar en el pou social dels compromisos, obligacions i formalitats absurdes que accentuen el sentiment d’incomprensió social i que priven de la més absoluta llibertat. L’escriptor argentí Juan Filloy deia “Si va vostè de viatge, deixi’s a vostè mateix. Li serà inútil”. Somric i m’adono que una part del meu jo es va quedar en algun lloc d’aquestes muntanyes fa molt de temps i, una altra part va quedar atrapat en aquest profund viatge. Camino enlloc buscant un jo universal però segueixo amb les natges aferrades en aquesta trista cadira d’oficina. I aleshores, enmig d’aquest sentiment d’anhel i de desig que m’inunda l’ànima, recorro al joc del record.

Extra: 10 àpats furgoneteros

Cuinar sobre dos fogons, amb una cassola i una paella talla XS, en un retall de taula on a penes quedava lloc per picar una ceba, requeria d’un mestratge en organització i metodologia perquè els estris no acabessin per envair-nos en a penes dos metres quadrats. Cuinar era a cada àpat un repte. No tan sols per una qüestió d’espai sinó d’eventualitats. La furgo limitava i molt. La majoria de productes que omplien els passadissos infinits dels supermercats americans, anaven i venien del cistell en forma de desengany. Les masses pastisseres tornaven al frigorífic amb tristesa i els bistecs de bou ens acreixien les ànsies d’una bona graellada de carn després de varis mesos d’insatisfacció alimentària. Tots aquells plats casolans que venien a la nostra ment com el desig insatisfet, s’esfumaven en qüestió de segons quan els imaginàvem sobre els nostres fogons. Hauríem de seguir amb l’estil furgonetero; preparar minuciosament, rentar amb un control exhaustiu de l’aigua que corria per l’aixeta, bullir en un cassó i condimentar.  Els aliments principals; pasta, arròs, ous i verdura. El recurs saciant; la Nutella. El resultat; la creativitat. En aquesta llista, deu àpats furgoneteros que han marcat per excel·lència la nostra alimentació al llarg d’un any.

On dormen els llibres

No teníem ni idea d’on passaríem les nits. Si acabaríem dormint en el pitjor lloc triat per un instint equívoc, o si totes les nits serien calmes amb res més que l’anar de les estrelles movent-se a un ritme imperceptible. Les veus, que partien des de l’ànima més protectora, ens recomanaven amb un to quasi amenaçant que, ni viatjant amb la furgo, se’ns acudís dormir en un lloc que no fos un càmping. “Sí” havíem promès amb la mirada baixa. Però de fet, ni el pressupost abastava la possibilitat de pernoctar en càmpings i, ni tan sols sabíem on passaríem la primera nit a escassos quilòmetres de casa. Havíem arrencat rumb a l’aventura i el que menys ens amoïnava era aquella qüestió.