Camí a Les Laurentides; sota un tipi

Avancem rumb al nord sota un cel ennuvolat i un matí fresc que acapara els cossos dels pins. El viatge ens porta altra vegada a dibuixar un traç, tot dret, enmig d’un mar de bosc que es desplega a banda i banda de la carretera. La música country sona de fons a l’interior del vehicle conforme sumem quilòmetres per aquesta zona de muntanya; Les Laurentides. Així s’anomena la regió a la quina ara ens endinsem. Situada ja a terra ferma, al nord de l’illa de Mont-real. Aquí, en aquesta part del mapa esquitxada de llacs que ens tornen indecisos, en Sylvain ens espera a casa seva. Venim a passar el cap de setmana en un tipi immers al seu bosc.

L’alteració de la natura; dies de tardor

Passen les set i segueixo aquí, davant la pantalla, reescrivint aquesta frase per enèsima vegada. Busco les paraules, l’impuls amb el quin llençar-me a escriure però m’adono que em resulta difícil. Que només les imatges em venen a la ment, com centellejos de llum, enlluernadors. M’encisen el record i les pupil·les de fulles, de color, de tardor. Em porten sota les copes dels arbres, entre el fullatge que inunda ja els carrers i sento que vull aturar el temps. Que vull absorbir més d’aquesta estació que se m’escola entre els dits, que s’escampa per la ciutat, que tenyeix de color Canadà.

Extra: Treballar a Canadà (o a Mont-real)

Havíem passat tantes hores davant la pissarra... Hi havia dies que estava en blanc i dies que estava plena de gargots. La major part del temps, sobretot al final, estava sempre guixada. Una taula de punts positius i negatius, xifres i càlculs, una línia del temps que marcava els mesos a venir, frases escrites de forma espontània en un impuls de valentia que ens deien: “la vida és curta, per què esperar?”, “per què no?”, “creu en els teus somnis!”. Uns mesos més tard, després de molt debatre’ns, havíem acabat barrant les múltiples destinacions que ens feien viatjar d’un extrem a l’altre del planeta i, posàvem per fi mira a Nord América. Marxàvem a “provar sort” amb l’esperança i la il·lusió sota el braç. Entregats al destí. Sense res assegurat, sense feina, sense plans més enllà del present.

Els horitzons poden ser verds

Són les vuit i mitja del matí quan arranquem per fi el cotxe i ens posem en ruta cap al Parc Nacional de La Mauricie. La escapada ve sobrevolant-nos la ment des de fa dies. El destí però no és la qüestió. De fet no ens importa massa. Més aviat és una qüestió de necessitat, de calmar la set de viatge que ve inquietant-nos des de que vam tornar a aterrar en aquest immens país, de viatjar a través dels seus paisatges replets de natura, de reprendre l’aire, de reconnectar d’alguna manera amb l’aventura d’un ahir i d’explorar el vast territori que ens envolta, més enllà de Mont-real, i del que encara ens queda tant per descobrir.

El canal Lachine

Necessitem explorar. Malgrat les postes de sol que banyen el nostre horitzó de roses i blaus cels, que s’estenen sobre els rasos teulats de cases revestides de maons terracota, escalonades, les unes sobre les altres, ombrejades per l’arbreda que inunda en aquesta època els carrers, sentim que necessitem respirar, que necessitem descobrir. A l’oest de l’illa, més enllà del batec de la metròpolis, dels cotxes que claxonen i de les grans avingudes envaïdes per turistes, les aigües del riu Sant Llorenç flueixen tranquil·les pel canal Lachine. Segueixen el seu curs com aquell aleshores en que el canal era la porta d’entrada principal de Mont-real. Aquí, en aquesta portalada al passat, ens decidim per perdre’ns.

Temps de sucres

Enmig d’una primavera que tot just desperta amb parsimònia, viatgem rumb a l’est en busca de dolç. Enrere deixem Mont-real i els seus gratacels i, sota un dia clar i fred, partim entusiasmats en una aventura llaminera. En aquesta època, els boscos són encara esteses d’arbres que vesteixen l’atmosfera boscana amb la seva nuesa. Vora la ruta, immiscuits en una rural i més autèntica Quebec, els troncs que desfilen són pilars llenyosos que s’entreguen al cel i es dissipen en la profunditat. Agafats a les seves escorces, petits cubells d’alumini recol·lecten a comptagotes el que hem vingut a buscar.

Mont-real, ciutat desperta sota zero

Són les sis de la tarda d’un dijous de març i la llum del dia s’atenua lentament sobre una ciutat on l’hivern encara no ha retirat la seva bandera. Un bany de flocs cobreix Mont-real i els celsius negatius espeteguen sobre els pòmuls envermellits dels montrealesos. En aquests gèlids carrers, les tasses Tim Hortons són petites xemeneies que fumegen entre les mans dels vianants intentant escalfar l’atmosfera amb aroma a cafè. Els ciclistes, que es resignen a abandonar-se contra un adversari vestit de blanc, fan esforços colossals per avançar sobre la neu entre vehicles que esbufeguen mortificats pel clima. L’hivern aquí dalt és una quotidianitat, una estació impregnada a l’ADN dels quebequesos, una condició que s’ha d’estimar.